Arenes movedisses

Per: Sara Canca Repiso
Enginyeria Informàtica i Grau en Sociologia i Psicologia
Cadis, febrer 2021
Foto: Assumpta Sendra

Tot d’una, el transcórrer de la vida et dona una sacsejada. En ple segle xxi, amb un gran avanç tecnològic, quan tot semblava estable i amb grans pretensions, arriba el moviment –que no es queda quiet quan de canvis es tracta– i ho regira gairebé tot. Allò que havies previst i preparat de manera minuciosa, el que, somiant, s’entreveia factible i segur, no acaba de fer-se realitat. Et deixa sense saber què fer ni per on continuar en el tediós món de l’incert. Però sabem bé que aquests canvis són consubstancials a la vida i que tindrem molt terreny avançat si l’acceptació del possible es converteix en base de les nostres emocions.

Certament, al llarg d’aquests mesos pandèmics, s’han produït canvis en els hàbits diaris que eren inimaginables. Molts de nosaltres teníem la nostra rutina perfectament programada i, tot i que estressats, ens semblava que controlàvem part de la vida: la nostra agenda, les nostres decisions i les nostres trobades offline. No obstant això, era un miratge: el temps, la immediatesa i el farciment eren els que administraven la nostra pau.

Podria semblar que, conscient d’aquesta bogeria, qualsevol persona amb seny hagués optat per sortir del món i obrir noves vies. Des de fora es veu obvi: en l’única vida que tenim, hem de prendre les regnes i ser el que veritablement ens apassiona i alegra. Amb tot, era força complicat anar a contracorrent. Es necessitava fer un gir de 180 graus.

I aquest gir ha sobrevingut bruscament. Ha estat inevitable, ha arribat imposat de l’exterior, de manera que l’esforç és més gran si és possible, perquè no té motivació intrínseca. Aquells que ja venien amb la resiliència ben desenvolupada, han abanderat moviments espontanis de suport social, psicològic i personal, prenent la batuta perquè a les 20:00 afinéssim al compàs; altres, s’han superat i han après a taral·lejar, amb convicció, la lletra de «resistiré»; i alguns, ja ens hem oblidat de com es cantava.

Diuen els experts que quan et trobes en arenes movedisses, pots salvar-te. Quan les trepitges, l’aigua i la sorra se separen i la barreja es converteix inestable, provocant en un primer moment, l’enfonsament. Però es pot sortir airós si mantenim la calma. Si no entrem en pànic i no anem excessivament carregats, podem mantenir-nos a la superfície. Recomanen desfer-se de tot el que ens carrega i tranquil·litzar-nos. Fins i tot en arenes movedisses, quan tota l’estructura trontolla, tenim l’última decisió. I en això, la mesura és important.

És recomanable extrapolar aquests paràmetres a la pròpia vida, assumint-los com a possibles vehicles per a una millor conciliació entre la realitat i l’acceptació de la mateixa: donar-nos temps i respirar a ritme assossegat. En un espai delimitat –diversos mesos, per parets–, i en un temps tan incert, aflora una capacitat intrínseca de l’ésser humà, el seu instint de supervivència. Ara, el dia a dia queda marinat amb la taxa de contagis i l’heroïcitat rau en mantenir-nos fora de perill. De fet, no és estrany que les abreviatures aC. i dC. semblin indicar abans i després de la COVID-19, creant cicatrius profundes de tipus econòmic i psicològic que la tindran com a referència, per molt de temps.

Paral·lelament, l’escenari on ens movem és compartit amb la resta de contemporanis i les decisions i accions d’uns influeixen de manera determinant en la vida dels altres, en l’àmbit personal, social o sanitari. Precisament perquè compartim un mateix planeta. Ja no depèn només de nosaltres, dels nostres moviments i dels nostres aleteigs per sortir del terreny pantanós. Hem de calmar-nos en comunitat i proposar una estratègia conjunta. Abans era igual, de fet sempre ha estat igual, però no ens adonàvem de la força que es té quan es treballa en grup i no de manera individual.

A més, podem treure una altra conclusió més a llarg termini. Tornar a construir no ja sobre arenes movedisses, sinó des de la solidesa que et dona el propi ésser, sense dependències ni manipulacions externes. I alliberar-nos de les càrregues innecessàries que anem adquirint.

Cal seguir. Sens dubte, cal seguir, ja que l’experiència ens mostra, en revisar-la, els bells successos que ocorren després del negre avatar. No ho explico jo, ni ho explica ningú, ho explica la vida que d’això en sap molt.

print

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.