Per Anna-Bel Carbonell i Rios
Educadora
Barcelona, febrer 2021
Foto: Pixabay
José Tolentino, en el seu llibre Petita teologia de la lentitud, relaciona de manera molt planera i clara la vida amb l’artesania. És a partir d’aquesta combinació que apareix la figura del terrisser i una de les seves principals qualitats i requeriments com és la paciència. Aquest ofici, ara en perill d’extinció com tants altres, exemplifica allò que molts de nosaltres experimentem diàriament. Fer i desfer. Modelar, retocar, acceptar la imperfecció que ens és intrínseca, i descobrir i assumir que aquesta qualitat que sembla inicialment negativa és alhora allò que ens fa únics, diferents i estimables cadascú per com és.
Fent paral·lelismes entre els dos col·lectius més propers a infants i joves –família i educadors– podríem dir que ambdós fan de delicats terrissers d’unes peces fràgils, trencadisses i totalment manipulables i modelables. Raó principal per ser curosos amb el tacte amb què tractem infants i joves, ens hi relacionem i acompanyem en el seu creixement i descobriment de la vida.
L’educador ho té clar: no hi ha cap recepta màgica per acompanyar en l’acceptació d’un mateix l’educand –sigui infant o jove– en el seu procés de creixement i descoberta personal. Transmetre-li que no hi ha res més difícil que aprendre a conviure amb un mateix i donar-se una segona oportunitat davant les ensopegades.
La família, també ho sap prou bé: fills i filles no venen amb un llibre d’instruccions a sota el braç, ni a nosaltres els seus pares ens examinen prèviament ni ens donen un carnet de bons pares i mares. Carregats de paciència mirem d’estar sempre al seu costat i donar-los el millor de nosaltres mateixos, estimant-los per damunt de tota circumstància.
Com educadors se’ns entrega una vida, un projecte de persona que serà el que vulgui ser amb la suma del que tots els seus referents adults li facilitin. Se’ns confia l’acompanyament d’aquell futur que ja és present i que cerca, en si mateix, com ser qui ja és amb tot el que comporta.
Com a pares i mares ens trobem, volgudament, amb un infant als braços a qui estimem incondicionalment i pel qual vetllem de per vida sabent que en definitiva seran el que ells voldran, en homenatge al seu ser lliures i com a persones autònomes i independents.
Així, doncs, tornant a la metàfora emprada del terrisser podem dir que educadors i famílies fem com ell quan modela amorosament el fang tou i humit, li dona forma, hi dedica un temps. Cada peça serà única, com cada ésser humà, de ben segur imperfecte als ulls d’uns i perfecte als d’uns altres. Això és el que el farà únic i reconeixible, amb un aspecte propi i irrepetible, amb un caràcter i una manera de fer concrets.
Ser imperfecte no és sinònim de ser un fracassat o una mala persona, ni de «sóc així i no canviaré mai». Ser imperfecte és adonar-nos que som humans, ens equivoquem, caiem… Ser imperfectes ens fa topar amb la realitat, marcar-nos reptes i objectius de superació, aixecar-nos sempre. Ens fa diferents els uns dels altres i per tant ens porta a haver d’aprendre a conviure, a valorar la diversitat. Ens fa pacients amb nosaltres mateixos, i ens porta a un treball personal per llimar arestes, però no per igualar i construir persones perfectes i clonades, sinó per descobrir positivament les nostres capacitats i singularitats, la nostra personalitat amb tots els seus ets i uts.
El terrisser mira satisfet la seva obra. Feta a mà, una per una, cercant l’originalitat. Ni perfecte ni imperfecte, sinó única. Semblant al que contemplen educadors i famílies en admirar infants i joves.
L’educador sap que probablement no veurà el resultat de la seva feina, però haurà contribuït al creixement de bones persones i millors ciutadans. D’igual manera els pares sabem que els nostres fills s’empoderaran amb tot el que els hem transmès de bon grat i tota l’estima. Els veurem créixer tentinejant a la descoberta de qui són, a vegades més propers i a vegades més distants, però sempre ancorats en els valors que han viscut a casa.
Perquè cadascú de nosaltres en el nostre procés de creixement ens fem, amb l’ajuda dels altres i de la societat. I, dia a dia ens trobem a nosaltres mateixos.
L’educador, la família…, com el terrisser, condueixen amb estima i suavitat el creixement d’infants i joves perquè aprenguin a gestionar els seus propis límits, la seva vida i s’acceptin tal com són, amb la humilitat del qui se sap fràgil i vulnerable, al capdavall simplement humà.