Per: Sara Canca Repiso
Enginyeria Informàtica i Grau en Sociologia i Psicologia
Barcelona, març 2021
Foto: Pixabay
Fa uns dies, els telespectadors romanien expectants davant el ja celebrat guany del pot del concurs Pasapalabra pel concursant Pablo Díaz.
Quin gran desencís! No va passar el que s’esperava i és que, entre el que es dona per fet al que realment passa, de vegades hi ha un abisme. Va haver-hi percepcions errònies, on es van unir diversos elements inconnexos que finalment no van provocar més que relacions espúries. A les xarxes, hi trobem de tot. Des de gent enfadada per la manipulació que el màrqueting va fer dies enrere, fins als que lloaven la genialitat digital per la qual gairebé freguen els cinc milions d’espectadors.
Davant la pregunta de què faria amb els 1.294.000 euros, Pablo va donar respostes típiques –encara que sempre lloables– com la d’ajudar els seus pares o independitzar-se. I aquí, enmig del triomf, va confessar el que li apassiona a la vida, amb una bella expressió. «Compraria temps per fer el que més m’agrada: poder seguir estudiant», fent-nos recordar l’expressió que s’atribueix a Benjamin Franklin que el temps és or. D’un valor incalculable, en la cultura moderna, el temps és dels béns més preuats.
Aquesta unitat està envoltada de misteri. De vegades, el temps s’accelera sense fre i altres es mou lentament i sembla quedar congelat. Davant de totes les casuístiques, no importa molt el que facis, perquè sempre avança. Però sí importa com ho facis.
De vegades, demanem que el temps s’aturi i es pugui gaudir de tot el que ens envolta, encara que sigui un minut, perquè ens trobem a gust o simplement perquè estem a punt d’arribar i d’assolir la felicitat. No obstant això, no sempre demanem més temps, ja que podem desitjar que passi de pressa i que arribin temps millors: ens agradaria tancar els ulls i despertar en altres instants, passats o futurs. El temps és el que és, el present, l’actual. I amb aquest ens n’hem de sortir. No és una qüestió de desig, sinó d’acceptació, creativitat i aprofitament. Ho saben bé aquells que han experimentat que poden passar anys de certa estabilitat, però n’hi ha prou amb un segon perquè la vida canviï del tot i ens hàgim de ressituar. Els esquemes, els pronòstics o les projeccions s’esvaeixen; comença el partit i cal jugar-lo.
El temps és de tal magnitud que correm el risc que se’ns escapi. Si bé és cert que aquest ens pertany i som lliures de gestionar-lo com ens plagui, el context econòmic i social en què vivim ens marca el ritme i provoca diferents classes de temps. No ens determina, però sí que ens ofereix un nombre finit d’opcions. I és aquí on hem de romandre ferms en la nostra decisió i no perdre el nord.
Hi ha temps per riure, temps per plorar, temps per somiar, per projectar, treballar, divertir-se… Temps per gaudir fent o per no fer res. Temps per deixar-te fer. I gaudir-lo.
Ben aprofitat, el temps s’estén i és gratificant. Hi ha temps que falta i temps de sobres, temps que sobra, perdut o no gaudit. Temps que passa i no es recupera. Temps de guaret, d’establir les bases de la vida perquè sigui fecund. En aquest últim és on vull gastar el meu temps, contemplant i donant-me una perspectiva del que realment val la pena.
Els processos personals tenen el seu temps i no hem de forçar-los ni accelerar-los. Davant l’agitació i l’estrès, ens tornem bojos per tenir més temps. No obstant això, aquesta mala praxi només indica que, a més temps, més temporal.
No sempre és així. El rellotge diari de les flors, les hores en el cant dels ocells o la relació estreta entre la vida i la natura que hi ha encara en algunes cultures –on el ritme el marca el canvi d’estacions o el dia i la nit– ens indiquen la naturalitat amb què es viu i es flueix, en harmonia perfecta.
Dona’t temps. Tanca els ulls i respira pausadament. No només no hi perdràs, sinó que multiplicaràs el teu temps.
Compraries temps, encara que aquest et pertany.