Per: Leticia Soberón Mainero
Psicòloga i doctora en comunicació
Barcelona, març 2021
Foto: Pixabay
¿Ens ha passat en ocasions haver repetit alguna cosa mil vegades, i tenir la impressió que l’altre no se n’assabenta? Siguin fills, parella, companys de treball, superiors, pares… Una i altra vegada repetint frases, exhortacions, indicacions… Res. No hi ha cap efecte. I tot seguit ve el retret: «És que no m’escoltes!».
Doncs no sempre és així. No és que no ens escoltin, és que entendre certes coses és progressiu. Hi ha molts temes que tot ésser humà triga a assimilar. Sobretot els que fan referència a nosaltres mateixos, al nostre comportament i maneres de fer les coses. Quan algú ens fa de mirall, pot succeir que sentim i sentim unes frases que, per algun motiu, ens diuen poc. No obstant això, un dia cobren sentit més ple en el nostre cap. Tot d’una aquestes paraules arxiconegudes prenen rellevància, significat, un sentit renovat. «Ara entenc el que em deia (la meva mare, el meu fill…)». És com un Eureka! agredolç perquè potser ens reflecteix una mica de nosaltres mateixos que no volíem o no podíem veure.
La comprensió d’assumptes que ens afecten personalment sol ser lenta; alguna cosa ha de canviar dins nostre perquè siguem capaços d’assimilar-los. Desbloquejar resistències, flexibilitzar rigideses, canviar de perspectiva, baixar la guàrdia… Les paraules poden relliscar per la superfície de la nostra consciència o tenir un ressò diferent al nostre interior segons les experiències recents, els dolors o alegries que hem viscut, el creixement de la nostra capacitat de posar-nos en la perspectiva de l’altre, de distanciar-nos de nosaltres mateixos, d’assumir els nostres límits, i també segurament de la nostra capacitat d’estimar.
Davant la poesia o les frases de contingut filosòfic ens passa el mateix; i òbviament, amb els textos religiosos. Temes que ens fan créixer, que ens qüestionen o impulsen a un canvi… Van adquirint colors nous amb el pas del temps i de les nostres vivències. Per exemple les paràboles i frases de Jesús de Natzaret, que formen part de la nostra cultura. S’entenen de manera bàsica en un primer moment, però les anem assimilant «per capes» de diferent profunditat; van adquirint densitat i significat nous en cada fase de la nostra vida, a mesura que madura la nostra fe, conforme anem ampliant el nostre horitzó de vivències. En un moment es fa el «clic» interior i s’il·lumina una part del nostre camí com mai abans ho havia fet.
Comprendre les coses és progressiu. És un diàleg d’acostament als altres, que ens reflecteixen veritats de vegades molt grans, o els seus detalls petits –les veritats quotidianes– que configuren el viure. Per això cal tenir paciència, amb un mateix i amb els altres. No siguem racionalistes. No pel simple fet d’entendre les paraules d’un enunciat, la persona ha captat la fondària d’una crida al creixement.
Passa el mateix amb els grups i també amb la humanitat en el seu conjunt: som lents per entendre els missatges que ens tornen de la realitat, impactada per les nostres decisions. Triguem a entendre.
La veritat i tot el que se’n deriva s’assimilen de manera existencial. El camí de la vida –personal i col·lectiva– es transforma així també en un itinerari de comprensió progressiva per a la qual cal tenir paciència. Insistir, si. Reformular, oferir sobretot coherència per part nostra, tota la possible. Però sense ira. La persona, nosaltres mateixos, entendrem quan estiguem preparats per a això.
Publicat a revistare.com, edició en castellà, agost 2020