Per: Josep M. Forcada i Casanovas
Barcelona, març 2021
Foto: Pixabay
El populisme es considera una exaltació d’aspectes populars, especialment de tipus grupal que afecta un bon nombre de ciutadans –especialment quan parlem de la dimensió política– en què habitualment s’exalcen punts de vista, realitats, idees, necessitats, que en defensar-les es crea una consciència social vers uns fets que realment encallen la convivència ciutadana. Aquestes consideracions obren els ulls a la realitat, es reben com agradables i entusiasmen. Engresquen a prendre unes determinades actituds populars: es vota a favor o en contra, ajuda a aplegar-se en un determinat grup, va a favor o en contra d’una entitat, promou campanyes, però en especial mou emocionalment els més afeblits o afectats per la temàtica que es proposa. El populisme especialment cerca adeptes. La paraula populisme conté el sufix «-isme» que suposa una exageració.
Voldria fixar-me en el populisme que avui, més que mai, utilitza un llenguatge demagògic, abans també, però ara es veu més intel·ligent i va lligat a actituds i formes demagògiques. És un binomi que es presenta des de la subtilitat i de la bondat. A vegades acostuma a ser una trampa enganyosa. Molts populistes d’abans no es creien massa el fet de poder dominar el públic per les idees, pensaven més en un protagonisme individual. Ben segur que els demagogs pensen en la bondat del «producte», però el mètode demagògic que sovint utilitzen es basa en postures victimistes que remouen els sentiments d’una part de la ciutadania. Per exemple, qui no s’emociona davant d’un líder que fa una vaga de fam en favor d’una causa concreta.
Avui el populisme és molt criticat per aquells que no el promouen. Se’ls exigeix que siguin creïbles, fins i tot s’analitza el passat dels populistes. Les actituds demagògiques descarades si no tenen bona resposta els passa factura i els líders cauen i inclús se’ls persegueix si han causat danys.
La ponderació, el seny o la naturalitat són necessàries per vendre idees o productes, o el que sigui, però cal comptar amb una dimensió ètica en oferir un bé social. És obvi que el mal social és totalment rebutjable dins les lleis democràtiques.
El populisme i la demagògia juguen amb la manipulació del fons emocional que té tot ésser humà, és capaç de contagiar per via emotiva moltes persones que es troben encegades en una determinada posició; pot, la demagògia, ajudar a raonar amb les propostes especialment si són atractives. L’ús de la demagògia, fins i tot és un art, en què també s’utilitzen recursos per sortir d’actituds negatives o emocionals bones però que poden promoure violència, divisió o malestar. S’ha d’admetre que també a vegades poden portar a un bé. És difícil sortir d’un joc en què la manipulació de l’emotivitat serveixi per remoure opinions i actituds envaint l’ànim a partir de la persuasió. Cal aprendre a conèixer aquestes arts perquè amb el judici crític que hom pot fer, descobreixi que li poden anul·lar l’ànim fins a provocar una sensació de por que a la llarga paralitza o que, al contrari, empenyen a passar a actituds violentes. Tot i això, cal reconèixer que la veu populista pot ser necessària i no deixa de ser la veu d’un sentiment, d’una necessitat o d’una protesta i, fins i tot, d’una injustícia. Quantes reformes de la vida social de molts països han avançat gràcies a líders que han alçat la veu i han convençut a seguidors que vivien injustícies tolerades i acceptades com a bones, com per exemple, Gandhi, Luther King, Susan B. Anthony i Elizabeth Cady Stanton (que van fundar una Associació Americana pro sufragi de la dona el 1869) i altres dones que van treballar per la igualtat amb els homes en el treball i també molts moviments obreristes de molts sindicats o, fins i tot, revoltes que posaven al descobert unes realitats que es detectaven a partir d’uns criteris, a vegades filosòfics o religiosos o, fins i tot, legals que eren contraris al respecte a la llibertat i als drets més elementals de tota persona.
Cal repensar de manera profunda en el procés ètic del populisme: un «isme» del que es fa veu popular i, no caure en demagògia: l’abús de mètodes emotius, en la vida cal jugar net. El poble, és a dir la societat, s’ho mereix.