2000 Any Internacional de la Cultura de la Pau

Arcadi Oliveres

                Publicació d’un article d’Arcadi Oliveres,
com a vicepresident de Justícia i Pau,
a la Revista RE número 24 (octubre 2000)
en el monogràfic sobre Consolidar la Pau

 

Ens trobem a les acaballes de l’any que la UNESCO va proclamar com a Any de la Cultura de la Pau i no podem negar que moltes institucions privades i públiques hi han dedicat l’atenció en els darrers mesos. Evidentment és positiu que s’hagi parlat de Cultura de la Pau en un món on el culte a la violència és practicat des dels mitjans de comunicació fins als blocs militars i des dels jocs d’ordinador fins a les exhibicions aèries d’algunes festes majors.

Tanmateix les simples commemoracions corren el risc de convertir-se en agradables esdeveniments que, en el millor dels casos, queden en el record. Però en el cas de la pau no és pas el record el que ens interessa, sinó el futur, un futur en què s’hagin pogut anar establint les condicions per a la pervivència d’una societat no violenta. I, per lògica, aquest desig suposa més que una celebració, un programa. Un programa que partint de les idees s’ha estendre a l’acció política, a les dinàmiques socials i als compromisos individuals.

Probablement, el primer que ens cal fer és renovar alguns conceptes que les nostres ments tenen assimilats quan es parla de seguretat. Per exemple, caldria començar a pensar que les possibles amenaces a què estem sotmesos no són pràcticament mai de caràcter militar; que les guerres no són el «darrer recurs», sinó el «pitjor recurs»; que els conflictes bèl·lics són tots evitables si hi posen mitjans de prevenció i negociació pertinents; que no es pot parlar mai de guerres «justes» i «netes»; que la majoria de les «accions humanitàries» han estat contraproduents, interessades i, normalment, perjudicials per a les poblacions afectades dels dos bàndols; que la majoria de víctimes de les guerres són civils que no estan pas enfrontats entre ells; que en el Món es gasta divuit vegades més diners en despesa militar que en cooperació al desenvolupament, i que els països membres de l’OTAN, autodefinits com a guardians de la pau, venen el 85% de les armes al mercat mundial.

Els dirigents polítics són els primers en la responsabilitat d’emprendre el camí cap a la pau. A ells correspon el reforçament i la democratització d’unes Nacions Unides que haurien de tenir la capacitat de prevenció, negociació i arbitratge en cas de conflictes. I a ells correspon, també, actuar amb urgència, per tal de promoure la desaparició dels blocs militars, la destrucció dels arsenals d’armes convencionals, nuclears, químiques i bacteriològiques, la dràstica reducció del personal adscrit a les forces armades, la cancel·lació de determinades partides pressupostàries dels ministeris de defensa, l’eliminació de la recerca científica amb finalitats bèl·liques, el tancament de les indústries i la prohibició del comerç d’armes, l’obertura indiscriminada de fronteres per tal d’acollir els que, víctimes de la guerra, es veuen obligats a sortir del seu país i, sobretot, la coherència entre un discurs oficialista que diu desitjar la pau i una acció de govern que permanentment prepara la guerra.

La societat no pot pas quedar allunyada de les responsabilitats i dels treballs pacificadors. L’educació per la pau és probablement una de les primeres tasques que ha d’assumir, però no pas l’única. Sembla fora de dubte que també li correspon l’organització de moviments i xarxes pacifistes, la valorització de les figures de la no-violència, la denúncia davant la presentació de falses amenaces (per exemple, la immigració) i davant la creació de noves formes de militarisme (per exemple, l’anomenada defensa europea) i la posada en marxa de campanyes reivindicatives de les quals són interessants exemples la de la prohibició de les mines antipersones, la de la transparència en el comerç d’armes i la que actualment s’està duent a terme en contra de les armes lleugeres. No cal oblidar, d’altra banda, aquelles accions puntuals de protesta i creativitat com la que dugueren a terme recentment una part important dels ciutadans de Barcelona arran de la celebració del dia de les forces armades.

Cal dir que la Cultura de la Pau també ens incumbeix a títol individual: en primer lloc, com a ciutadans i membres de diferents col·lectius i, en segon lloc, en la mesura que podem assumir actituds de negativa personal a la preparació de la guerra. Les diferents formes d’objecció de consciència –fiscal, laboral, científica, al servei militar, etc.– en són una bona mostra. No tenim el dret a demanar als altres que treballin per la pau, si no assumim nosaltres mateixos la part de responsabilitat i fins i tot de risc que això comporta.

En resum, el programa a favor de la Cultura de la Pau suposa les diferents implicacions que acabem d’assenyalar i suposa també un compromís a favor dels elements que, com el respecte pels drets humans, el desenvolupament dels pobles, la justícia social i la protecció de l’entorn, han d’assentar les bases d’una pau que a més de la guerra elimini també la violència estructural.

print

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.