Per: Assumpta Sendra i Mestre
Periodista. Directora Àmbit d’Investigació i Difusió Maria Corral
Barcelona, abril 2021
Foto: Creative Commons
Tots coneixem prou bé el currículum i vida profesional de l’economista Arcadi Oliveres i Boadella. A més, en aquests darrers dies hem pogut llegir molts articles en la premsa i veure diferents entrevistes i vídeos penjats a les xarxes. Des del 6 d’abril, dia de la seva mort, ha estat una allau d’articles d’opinió i testimonis de diferents persones parlant bé de la seva persona. Un ciutadà implicat en diferents moviments socials, un pacifista compromès, un defensor dels drets humans i de la justícia social, un lluitador pel sentit ètic… Tot això des d’una capacitat de bé intel·lectual, d’un treball intens incansable per millorar la societat, el país i el món i amb el gran repte de viure en dignitat.
Des de sempre he fet seguiment del pensament i les accions d’Arcadi Oliveres, precisament per la coherència en el seu discurs i la implicació social. Però, des de finals de gener, quan li van diagnosticar el càncer i va decidir passar l’etapa final de la seva vida fins la mort a casa seva obrint les portes i el seu cor, encara he sentit més admiració pel seu testimoni constant.
En aquesta etapa final ha donat grans lliçons humanes i mostres de generositat en compartir la seva vida. Sempre ha estat sorprenent escoltar-lo en qualsevol conferència o discurs presentant les diagnosis en què explicava de forma transparent la realitat del país i del món, anomenant estadístiques que feien tremolar. Parlava del capitalisme, de diners, dels poders fàctics, de l’armament, de la globalització, de la violència, la fam, pobresa… Quantes vegades havia dit que: «L’economia havia d’estar al servei de les persones.»
En els darrers dies vam escoltar-lo dient: «He tingut una vida afortunada i joiosa». Per tant, expressava el sincer agraïment als seus, a la seva família que l’ha acompanyat en tot moment i a tants amics. Quina declaració tan profunda que dona valor i sentit a la vida. A més, ha anat repetint: «Estem obligats a no perdre l’esperança. Tenim l’obligació de mantenir l’esperança, ja que és l’únic motor per a l’acció.» Quin gran consell a tenir en compte perquè l’esperança és un dret i deure que cal ser-ne conscients per possibilitar un entorn pacífic portador de bé.
Vaig tenir el privilegi de comptar amb el doctor Arcadi Oliveres en el tribunal de defensa de la meva tesi doctoral sobre el «Tractament de la Pau a la premsa escrita. Mediació i accions a favor de la Pau davant dels conflictes a través de l’anàlisi de notícies internacionals a La Vanguardia, El País i Avui». Era impressionant escoltar la seva valoració des de la lucidesa crítica davant dels conflictes i dificultats per assolir la Pau. Ell era un pacifista convençut que cridava a la Pau i no a la guerra. Aquesta Pau que deia que calia «exercir-la des de les petites accions».
En el llibre recentment publicat Paraules d’Arcadi. Què hem après del món i com podem actuar es presenten diferents conceptes que han guiat el seu posicionament. En concret, ressalto el darrer capítol titulat Educació. La palanca i el pilar que pot permetre accionar el canvi en què l’autor justifica que aquest canvi pot modificar «les maneres de viure, de relacionar-nos i les prioritats per salvar el planeta». I fa aquesta precisió: «I, per tant, si se’m permet dir-ho, així salvar-nos i demostrar que no només som una espècie consumista i destructiva, sinó que el pensament ens pot dur a ser més solidaris i tenir més consciència col·lectiva».
Gràcies Arcadi pel teu llegat, per la teva implicació social activa i solidària, i per la teva coherència de paraules i accions. El teu testimoni és impuls per lluitar vers el bé i ser capaços d’anar canviant des de petites accions que millorin la societat, el país i el món. I com tu deies: «sense por!».