Mestre d’In
fantil i de Primària i director d’escola. Professor titular emèrit de Didàctica i Organització Escolar a la Universitat Ramon Llull –Blanquerna– de Barcelona.
És autor de Projecte d’Activació de la Intel·ligència –PAI–, Jocs per a aprendre a llegir i a escriure, Gorres per a tothom i En aquest temps.
Recentment ha publicat En el camí. Set mirades des de l’educació.
Ara jubilat, es dedica a escoltar, caminar,escriure, llegir i viu a Moià (Moianès).
Aprendre, pensar, viure… és un procés
«Només des de molts “jos” convertits, la nostra societat millorarà»
En el pròleg del llibre En el camí. Set mirades des de l’educació es descriu el seu camí vital en tres categories: l’escola, lectures i el proïsme. Per què aquestes categories?
La Rosa Piquín és una mestra que ha fet girar l’escola al voltant de la biblioteca. És amiga meva i li vaig demanar el pròleg. Hi resumeix la meva trajectòria amb aquestes tres paraules: escola, lectures i proïsme. L’escola és la meva vida; entenc que un mestre ha de llegir, i sempre he llegit i escrit tant com he pogut; un cristià s’hauria d’acostar a l’altre, i això
intento fer en el meu camí.
En el seu llibre presenta «set mirades diverses» tractades des de l’educació, que diu que són set capítols independents. Quin considera que és prioritari?
Malgrat que són set capítols diversos, tots tenen una unitat: barrejar el llevat de l’evangeli en la massa de la vida. El meu món és l’escola, i sempre hem dit que, perquè hi hagi aprenentatge, el mestre ha de connectar allò que viu l’altre i el que es presenta de nou. L’evangeli és vida. I si no el fenyem amb la vida nostra, podrem fer sermons sublims, però que no maduren en el cor de la gent. Maldo, des de la meva limitació, per lligar l’evangeli amb cada persona. Si no hi reïxo, que Déu hi faci la resta.
Cada capítol està escrit des de perspectives diverses. Des d’un to més narratiu, en tercera persona; en un altre capítol parla el protagonista llevat de la part final; puc aportar-hi textos d’autors i els presento; el darrer capítol agafa el to de pregó. En fi: mirades diferents.
També explicita que cada capítol s’aguanta en tres potes? Quines són i per què?
La primera pota és un relat de l’evangeli de Lluc. Entenc que, al marge de la lectura des de la fe, ens presenta valors que ens han construït com a civilització. Per exemple, la paràbola del bon samarità, ens convida a apropar-nos a l’altre, especialment si ha caigut als marges dels camins de la vida.
En la segona presento un fet històric, com pot ser la fundació d’un monestir medieval. O la llegenda del cavaller de Milany. Introdueixo personatges com Lorenzo Milani, Janusz Korczak, Elisabeth Eidenbenz –l’ànima de la Maternitat d’Elna–, Joan Alsina i Francesc Barrachina. Els presento al començament de cada capítol, apareixen al llarg del text, per tornar al final del capítol.
La tercera pota és el tema central del capítol més o menys lligat amb el relat de Lluc. Maria i Elisabet s’acullen, i parlem de l’acolliment; dos homes, amb la llei a la mà, passen de llarg d’un ferit, un altre amb la llei al cor l’atén amb escreix. I altres temes que convido a descobrir en el llibre.
Si considera que «la bastida» de cada capítol és un relat de l’evangeli de Lluc, és un llibre accessible per a tothom? ¿O cal, prèviament, un coneixement cristià o vivència cristiana?
Per a mi, l’evangeli de Lluc és el millor llibre que mai s’ha escrit. Lluc llegit amb ulls sempre nous, tendres, admirats… d’infant, vaja! Com si el llegíssim per primera vegada. El relat evangèlic és una catequesi sobre Jesús, no un llibre escrit amb criteris de ciència històrica com ho entenem des de fa pocs segles. Lluc ens mostra un Jesús a la llum del Mediterrani, vist des de la simplicitat de la nostra gent de sempre, és la saviesa del nostre poble. Tot allò que batega en el nostre cor hi és present, suggeridorament present.
I amb un llenguatge que val la pena.
La vida és un aprenentatge constant, però en som conscients?
Al llarg de la meva vida professional he parlat d’aprendre a aprendre. És a dir, anar prenent consciència de com aprenem. Un exemple. Si tenim una entrevista important amb algú, abans de començar-la ens posem mentalment en el lloc en què ens trobarem, repassem com ens sentim i ponderarem quina actitud hem de prendre. Què direm? Com ho direm? Un cop a l’entrevista, intentem fer allò que havíem planificat i com ho havíem previst. I, en sortir-ne, ens autoavaluem per aprendre de cara a una pròxima ocasió. Hem parlat d’entrevista, però podem pensar en com organitzem un dinar amb amics, com encarem uns estudis o una prova, com entrem al quiròfan si és el cas, com enfocarem amb el fill tal tema, com mirarem una pel·lícula…
Aprendre, pensar, viure… és un procés. És curiós, però el meu primer article a la revista RE (número 72, octubre del 2012) va sobre el procés d’aprendre a aprendre en la presa de decisions.
Actualment vivim temps complicats a partir de la pandèmia que ha fet tocar fons, ha fet replantejar moltes situacions i, a més, experimentar la pèrdua de moltes vides humanes. Què suggereix per anar endavant i viure una vida amb sentit?
De fet, els supervivents dels camps de concentració manifesten que, a dins, la seva vida tenia un sentit, un estímul, una finalitat, una raó de viure i de ser, alguna cosa que els ajudava a llevar-se cada matí, que els feia caminar
i encarar-se amb el dia a dia tan difícil. O sigui vivien esperant… –diguem-ho com vulguem.
Els japonesos tenen el concepte d’ikigai. Encara no hi he entrat, però intueixo que va per aquí.
Considera que tot el que hem viscut ens haurà transformat vers una millora de la societat?
Aprendre és un procés molt lent. No espero que el dia que ens puguem treure les mascaretes les coses canviïn radicalment. Però alguna petita –i esperançada– llavor haurà caigut en el sòl de la nostra societat.
Jo intentaré educar-me per portar a la pràctica vivències apreses en aquest temps passat.
I segur que hi haurà altres «jos», grups de «jos», multituds de «jos» que intentaran canviar. Només des de molts «jos» convertits, la nostra societat millorarà.
El monogràfic tracta sobre «la pobresa i les pobreses». Què entén per pobresa?
No em referiré a la pobresa sociològica. Des de fa anys, visc en un ambient on, qui més qui menys, menja cada dia, no passa fred, pot escalfar-se, té aixopluc, els fills van a l’escola.
I no m’agrada parlar del que no conec.
Sí que m’agradaria referir-me a la pobresa de la condició humana. La pandèmia ens l’ha posada al descobert. Ens agafa sense saber res de la vida. Ens posa davant de situacions impensades per a les quals no estem preparats. Ens pensem controlar-ho tot, tenir la vida al palmell de la mà i resulta que la vida se’ns esmuny de les mans!
Una dona comentava en aquells difícils primers dies de la pandèmia: «Som una família milionària. I el meu pare ha mort per la manca d’allò que tothom té de franc: l’aire».
«I tan pobres com som!» del nostre Salvat- Papasseit.
Enfront d’aquesta situació de pobresa personal, com la humilitat afavoreix la condició humana?
La nostra actitud només hauria de ser la d’una consciència d’humilitat. Junts ens protegim millor la vida de la intempèrie de l’ambient, oi?
Quina lectura l’ha influït per percebre la condició humana?
Si un dia vaig començar a llegir sobre l’holocaust va ser per apropar-me a l’ésser humà en aquelles condicions límit. Primo Levi, Viktor Frankl, Elie Wiesel, Etty Hillesum, Joaquim Amat-Piniella, Montserrat Roig amb el llibre Els catalans als camps nazis, i tants altres que ens apropen a la naturalesa humana.
Una dona xiuxiueja a Anna Akhmàtova, que també fa cua davant la presó de Leningrad amb un paquet a la mà per al seu fill, una víctima més de l’estalinisme: «–Vós ho podeu descriure, tot això? I jo li vaig dir: –Sí, puc fer-ho». I escriu Rèquiem. Després d’uns anys de lectures sobre el tema m’he atrevit a fer-ne aquesta flassada que intenta sargir la fràgil i, alhora, esplendorosa condició humana.
Condició humana és educació; educació és condició humana.
Som conscients que un virus ens ha arrabassat la llibertat, les relacions humanes s’han afeblit, molts projectes no s‘han pogut realitzar… Aquesta realitat fa adonar-nos de la veritable pobresa. Això ens farà més forts humanament, tant de forma personal com col·lectiva?
Agafem-nos-ho en positiu. També se’ns ha ofert un feix de lucidesa. Se’ns ha dit que ja n’hi ha prou amb la gestió ecològica que estem fent, que la terra té els seus recursos i no podem malmetre’ls en el nostre benestar immediat. Hem pogut constatar que la cura del caigut en el camí no hauria d’estar exclusivament en mans de les dones, els homes també ens hi hem d’implicar. Hem hagut d’acceptar que tenim uns límits com a persones i, per tant, com a societat. Anem prenent consciència que hem d’unir clams: el feminista, el dels pensionistes, l’antiracista, el de la llibertat d’expressió, l’exercici col·lectiu dels drets dels pobles a la seva llibertat… i fer-ne una sola lluita.
Anem veient que ens cal un pacte social entre, per exemple, el capital i el treball, la democràcia i el poder, el ritme de vida d’alguns i la supervivència incerta que una majoria porta, els recursos de què disposem i l’ecologia a nivell de planeta, la riquesa i la pobresa… El futur és a les meves mans.
Vostè és un gran lector, com es percep en el seu llibre. Quin llibre recomana als nostres lectors?
Si soc «gran lector» no ho sé. Llegeixo cada dia una estona. Normalment abans d’adormir-me. I això de fa temps. Faig una cosa que em porta feina, però que em compensa: transcric alguns pensaments que vaig trobant al llarg de la lectura. Això m’ha donat un arxiu que, per a mi, és valuós.
Sobre els llibres. Ja he parlat de l’evangeli de Lluc.
Gilead, de Marilynne Robinson, ha estat el meu llibre del confinament. Un pastor evangèlic ja gran escriu al seu fill de set anys. Un relat ple de tendresa i de saviesa. Forma trilogia amb els llibres Lila, i Home, aquest encara no s’ha traduït al català i convé no confondre’l amb el primer llibre d’aquesta autora.
No acostumo a llegir un llibre dues vegades. Ho he fet amb les Memòries d’Adrià de la Marguerite Yourcenar. És un debat sobre els grans temes de la humanitat. El cos, el poder, la violència, la llei, la construcció de la ciutat, l’amor, la cultura, la vida i la mort. En definitiva, el meu jo davant el meu jo.
I no puc deixar d’esmentar una joia: El infinito en un junco d’Irene Vallejo. Un devessall d’erudició sobre el món grec i romà. I tan ben escrit! Una delícia. De fet, l’altre dia vaig veure a la llibreria que ja n’han fet vint-i-sis edicions.
Recentment he descobert Alda Merini, una poetessa italiana que es va passar temporades internada a un manicomi. Deliri d’amor, Magnificat… són obres seves d’una força bojament bella.
Darrerament he llegit unes quantes dones nostres, joves, que escriuen tan bé com volen. Eva Baltasar, Irene Solà, Marta Rojals, Montse Barderi… I m’adono que llibres d’aquestes autores n’hem llegit al Club de Lectura de la biblioteca de Moià. Participo en aquest club des de la meva jubilació. M’ha obert al món d’uns llibres que no se m’hauria ocorregut mai de llegir.
Sense ser-ne conscient he recomanat només dones. No en faig cap comentari.
Darrerament vaig entrant, molt a poc a poc, en la lectura del Mestre Eckhart. Però és una lectura des d’una altra dimensió més personal.