106. Podem parlar de pobresa de l’ésser?

Gemma Téllez i Bernad
Infermera del SEM. Cocreadora de la Casa de l’Ésser

Aquestes línies les redacto just quan es compleix el primer any del decret del primer confinament arran la Covid-19 i segurament en una de les coses que podríem estar d’acord és que aquesta aturada mundial, en aquest haver d’estar confinades, ens ha proporcionat, i ens ofereix encara, la possibilitat d’anar a allò que és essencial.

Quan pensem en el mot pobresa ens ve la definició i potser també la sensació que hi ha quelcom que manca, que és deficitari sigui en quantitat i/o qualitat.

D’altra banda, si ens centrem en la paraula «ésser» i la deixem sentir i ressonar dins nostre, molt possiblement el que emergirà serà una sensació de completesa, de plenitud, d’entreveure que tot ja és en nosaltres. Aleshores, ¿és pertinent plantejar-se la pobresa de l’ésser com a tal? O potser l’enfocament més adient seria el plantejament sobre quina és la qualitat de la connexió amb allò que som veritablement.

L’aturar-nos ens permet reflexionar sobre allò que fem, pensem, sentim. Així es poden derivar preguntes com ara: què hem de silenciar, què cal posar en guaret, què cal posar en quarantena, què cal ser mirat, vist, a què hem de posar llum per tal que es desplegui allò que ja som, que ja era, que vol emergir o que ja està emergint, que ja és en nosaltres i no vèiem, percebíem o copsàvem.

Potser més que posar el focus en la pobresa de l’ésser, cal posar-lo en com nodrir, cuidar, reteixir la més que probable connexió esquinçada amb el nostre ésser, amb l’ésser col·lectiu i amb l’Ésser que ens embolcalla i som.

Otto Scharmer del MIT de Boston explica que en l’arrel dels actuals problemes s’hi troba la desconnexió amb una mateixa, amb els altres i l’entorn. Així els problemes derivats, per exemple, del canvi climàtic es resoldrien amb una bona connexió amb l’entorn, entre nosaltres i en nosaltres.

La connexió amb la nostra essència, amb allò que veritablement som, afavoreix i enriqueix la intel·ligència intuïtiva, aquella que sap exactament què cal, què es necessita i en quin moment precís, encertant el kairós.

Albert Einstein deia que la ment intuïtiva era un regal sagrat i la ment racional era una fidel servidora. Potser la pobresa de l’ésser es deriva d’haver invertit la frase d’Einstein i haver donat pràcticament de manera unilateral el poder a la ment racional deixant de banda, i per tant no integrant, la ment intuïtiva, perdent l’oportunitat d’abraçar i deixar ser la saviesa que és, brolla i flueix quan connectem amb el nostre cor, el cor dels altres, el cor de les coses, el cor del món.

Segurament anàvem una mica perduts i des d’aquí es pugui plantejar la noció, la sensació de la pobresa de l’ésser i segurament des de la connexió profunda i humil amb l’Ésser es pugui comprendre, gestionar i integrar aquesta necessitat i sentit de saber-se perduts, desconnectats. Potser el sentit de saber-se perduts, desconnectats, d’estar navegant en un mar d’incertesa, de sentir des de la humilitat més pregona de la que siguem capaços, el que suposa la pobresa de l’ésser, sigui adonar-nos de com n’és de necessari cuidar, cultivar, nodrir i reparar el vincle, la connexió, la relació amb nosaltres, amb allò que som, amb els altres, amb allò que ens envolta, amb la Vida en majúscules i des d’aquí potser poder oferir la nostra millor versió que permeti regenerar des d’allò més íntim a allò més extern a nosaltres.

Per acabar esmento quatre citacions que potser poden inspirar-nos en aquests moments que estem transitant:

Peter Senge, també del MIT com Otto Scharmer, al seu llibre la Quinta disciplina escriu: «El compromiso genuino –según Bill O’Brien– es siempre algo mayor que nosotros mismos. Inamori habla de la “acción de nuestro corazón”, cuando nos guía el “sincero deseo de servir al mundo”. Esa acción, dice, “es una cuestión muy importante, pues tiene gran poder”. La sensación de conectividad y compasión característica de los individuos con altos niveles de dominio personal conduce naturalmente a una visión más amplia. Sin ella, toda visualización subconsciente del mundo es profundamente egocéntrica, solo un modo de conseguir lo que quiero. Los individuos comprometidos con una visión que trasciende el interés egoísta descubren que no disponen de energías para metas más estrechas, al igual que las organizaciones que aprovechan este nivel de compromiso. “No creo que haya existido una sola persona que haya realizado un descubrimiento o invento valedero –afirma Inamori– sin haber experimentado un poder espiritual”. Describe la voluntad de una persona comprometida con un propósito más amplio como “un grito desde el alma que fue sacudida y despertó”».

Carl Rogers que va basar el seu model centrat en la persona, en l’autenticitat, la coherència i la integració del professional juntament amb la implicació i la confiança en l’ésser i en el seu propi potencial de desenvolupament, en el seu llibre El proceso de convertirse en persona escriu: «Este proceso de llegar a ser uno mismo implica una profunda experiencia de elección personal.

El individuo advierte que puede escoger entre seguir ocultándose bajo un disfraz o arriesgarse a ser el mismo, descubre que es un agente libre, dotado del poder de destruir a otro o a sí mismo, pero también de la capacidad de mejorarse y mejorar a los demás. Ante esta disyuntiva, que le presenta la realidad de manera descarnada y le exige adoptar una decisión, el individuo elige moverse en la dirección de ser él mismo.

Pero el hecho de ser él mismo no “resuelve problemas”. Simplemente inicia una nueva manera de vivir, donde los sentimientos se experimentan con mayor profundidad, y de manera más intensa. El individuo se siente más original, y por consiguiente más solo, pero gracias al mayor realismo que ha adquirido, elimina el elemento artificial de sus relaciones con los demás y, en consecuencia, estas se tornan más profundas y satisfactorias, puesto que logra incluir en ellas los aspectos más reales de la otra persona.»

Seguint amb aquesta línia, podem llegir en el llibre Por mi mismo de Nelson Mandela una carta que tracta sobre el desenvolupament de l’ésser i que va ser escrita des de la presó de Robben Island, l’1 de febrer de 1975 i diu així: «Al juzgar nuestro progreso como individuos tendemos a concentrarnos en factores externos tales como la posición social, la influencia y la popularidad, la salud y el nivel de educación. Son, evidentemente importantes para medir nuestro éxito en el plano material, y es perfectamente comprensible que mucha gente se esfuerce básicamente por conseguirlos. Pero los factores internos pueden ser incluso más decisivos para evaluar nuestro desarrollo como seres humanos. La honestidad, la sinceridad, la simplicidad, la humildad, la generosidad pura, la ausencia de vanidad, la disposición a servir a los demás, cualidades que están facilmente al alcance de cualquier alma.»

La quarta i última cita ens convida a tenir coratge i a trobar el sentit que permetrà persistir. Viktor Frankl al principi del seu significatiu llibre L’home a la recerca de sentit cita Friedrich Nietzsche en escriure: «Qui té un perquè per viure pot suportar quasi qualsevol com.»

Seguim doncs en aquest ésser baules d’una cadena que té l’anhel de ser generadora de vida i de sentit, keep going…

gemmatellez@gencat.cat

print