Amor i odi

Amor i odi
Per: Josep M. Forcada i Casanovas
Barcelona, juny 2021
Foto: Pixabay

Són dos elements bàsics del «món» emocional. A vegades se simplifiquen tots dos amb la frase «de l’amor a l’odi hi ha un petit pas». Cert que fàcilment es barregen. L’amor profund compromet a qui estima per tal d’aconseguir una relació empàtica. L’odi és més esbojarrat, no es necessita gran cosa per odiar. Vaig viure una pèssima experiència, conèixer a un exsicari de la Veneçuela dels anys 1965-70, que havia estat un pistoler a sou, que quan tenia menys de vint anys va realitzar diverses malifetes. Va ser difícil demostrar aquests fets pel que va passar pocs anys en la presó. Algú li va fer comprendre que era una barbaritat matar per l’esquena i el van convèncer que no podia odiar aquestes persones que agredia i que no les coneixia. Deia que pagaven bé. Explicava que el que no podia fer era veure la mirada de la víctima, així de fred. Li van ensenyar que aquells joves que havia agredit «s’ho mereixien, ells i les seves famílies». Aquest és un relat terrible, però ens preguntem: Què és el que succeeix en la guerra? Es desconeix les persones, les víctimes són mers enemics a eliminar i en les guerres com més n’elimines millor. A tot això, s’ha d’afegir el destruir habitatges o llocs de treball, és a dir, arrasar com més millor. Les conseqüències, ja les arreglaran després.

Reconec que el que estic escrivint és horrorós. És tan contrari a la pau i al bé dels humans! El cinisme de fer veure que no t’importa que estàs eliminant éssers humans, i del que es deixarà enrere, especialment als que no moren: esposa, espòs, fills, filles, pares, mares, germans, germanes, amics, amigues, etc. Tants éssers que portaran el dolor i la ràbia dels perdedors, encara que els vencedors siguin tan anònims com pot ser una bala perduda o una bomba, o un artefacte atòmic, un míssil, un verí intencionat…

Hi ha una llei horrorosa que és beneïda per moltes creences, codis penals, tribus, etc., és «l’ull per ull, dent per dent». Diuen que és d’origen sirià, però molt usada en el món occidental i adoptada per la llei de l’Antic Testament. N’hi ha una altra tan cruel com «divideix i venceràs». Potser en aquest es nota menys la malícia de la frase.

És terrible l’actitud de crear enemics per odiar-los i vèncer-los, així els pots focalitzar, sigui com sigui i que tots puguin acarnissar-se fàcilment també amb les futures víctimes.

Per què titulo l’article «amor i odi»? Senzillament perquè estem vivint en països «civilitzats» on subtilment sovint s’exerceix una labor ideològica de crear enemics a vèncer, ja siguin del passat com del present, a escala personal, familiar, regional, mundial, per justificar la guerra, per robar vides i la felicitat, per destruir relacions de parella, etc. És molt diversa la creació d’odis. Pensem en la mateixa violència de gènere, en què freqüentment es tracta de desvirtuar, menysprear, sentir com a enemic l’altre. En aquest cas, a més, conflueixen molts problemes d’índole psicològic.

Per estimar de veritat, no platònicament –que és un joc imaginatiu que es pot qualificar de bo– es tracta de conèixer a fons les persones, encara que sigui a distància. Però en l’afecte directe a les persones, també s’han d’estimar les circumstàncies de cadascú com diu Ortega y Gasset. Es tracta d’estimar a fons allò bo i el menys bo o, fins i tot, reconèixer el dolent i l’entorn dels éssers que un vol apreciar. I afegiria reconèixer i estimar el passat. ¡Quantes coses passen en la vida de les persones, de les famílies i dels pobles que unes ens agraden i altres no!

És obvi que cal educar per rebutjar l’odi, però també ha de ser obvi educar per a l’amistat, és a dir, per allò positiu i per al bé social. Ajudar a elaborar el benser i el ben fer personal. Avui no està de moda, molts et titllen de «buenista». Estimar platònicament pot arribar a ser un subtil engany perquè no compromet els qui odien platònicament.

Advoquem pel goig de conèixer els qui volem estimar i, fins i tot, a qui desitgen estimar-nos. Potser això s’aprèn de veritat quan s’és madur, però malauradament s’arriba tard. Segur que l’amor amb totes les seves facetes i conseqüències, si és net, arribarà a ajudar a entendre el passat i el present de les persones i així caminar endavant. La mirada enrere amb comprensió no et farà mal, fins i tot, podràs perdonar les barbaritats i estupideses del passat i podràs gaudir del bé.