Per: Javier Bustamante
Poeta
Barcelona, juny 2021
Foto: Pixabay
Fa uns dies vaig trobar el llibre Ecosofia. La saviesa de la Terra (Fragmenta Editorial. Barcelona, 2021), el qual conté diversos escrits de Raimon Panikkar (1918-2010). Ja havia llegit algun text d’aquest gran savi, però el títol d’aquest petit llibre em va cridar molt l’atenció. En la introducció, Jordi Pigem ens parla de tres persones, tres savis, que van arribar a encunyar el concepte d’ecosofia sense conèixer-se: el filòsof francès Félix Guattari, el filòsof noruec Arne Naess i el filòsof i teòleg indocatalà Raimon Panikkar. Aquests tres filòsofs podríem també anomenar-los els primers tres «ecòsofs».
Segons Panikkar, l’ecosofia «és, al mateix temps, el nostre coneixement sobre la Terra i la saviesa de la Terra mateixa, que hem d’intentar escoltar i compartir». Aquest nou concepte honora la consciència ecològica, però l’obre a una dimensió intercultural i pretén treure-la de la cosmovisió dominant, plantejant un canvi de percepció radical, tant de l’ésser humà com de la Terra. És a dir, percebent la Terra com un ésser viu.
Aquest concepte nou –profund i ampli– suggereix una nova manera de situar-nos davant la realitat, més realista, més humil i més compartida. Personalment, voldria posar èmfasi en l’escolta de la Terra.
Per escoltar la Terra podem fer dos camins: escoltar tot el que succeeix al nostre voltant, tant en un cercle pròxim com remot, és a dir, una escolta exterior. O escoltar la Terra des del nostre interior, sabent que nosaltres som Terra. Quan diem que la paraula humanitat prové d’humus –terra–, no és que vingui d’un lloc anomenat Terra, com si hagués emigrat, sinó que la humanitat està constituïda d’aquest humus. Tots els elements que conformen el nostre organisme provenen de la Terra.
Ambdues escoltes han de congraciar-se per crear una escolta més real. Com la visió en tercera dimensió que es creava antigament amb els visors estereoscòpics. Es necessitaven dues imatges, aparentment iguals que, unides, generaven la profunditat de camp. Doncs de manera similar, l’escolta exterior i l’escolta interior donen fondària a la nostra percepció de la realitat, ens permeten saber més de la vida. Saber, de saviesa com un procés d’aprenentatge, i saber, de gust com un procés més orgànic. Aquestes dues dimensions, la intel·lectual i la física, ens despleguen una tercera dimensió que és l’espiritual, la que ens permet connectar des de l’invisible amb la realitat: sentir-nos Terra.
A aquesta escolta més profunda s’hi arriba pel silenci. Fer silenci no és sinònim de callar, tancar la boca, i amb això tancar els sentits. Al contrari, fer silenci implica obrir l’escolta. Escoltar prové del llatí auscultare, «inclinar l’orella», la qual cosa comporta decantar el cap, desplaçar el nostre centre, sortir de si mateix. L’escolta, tant interior com exterior, ens mouen a descentrar-nos obrint la nostra percepció a l’altre que està fora de mi i a aquest altre que també soc jo.
Aquesta actitud silenciosa, d’inclinar per acollir la realitat, la cultivem especialment quan estem a soles i sense estímuls externs. Aquí podem escoltar-nos més nítidament i paladejar que som Terra. Però, també podem ubicar-nos silenciosament quan estem en companyia d’altres persones, d’altres éssers vius, enmig de bosc o del mar o, fins i tot, d’una gran ciutat. Obrir les capacitats del nostre ésser, disposar-nos de forma porosa, per escoltar el que diu la Terra.
Des d’aquesta escolta podem captar la sincronia de la vida. Aquesta dimensió profunda on es pot percebre com tot està interconnectat: tot interdepèn de tot per existir. Tal és l’essència de l’equilibri. Inclinant l’orella podem percebre simultàniament una simfonia de sons. Però és que, inclinant la vista també podem captar gammes indescriptibles de colors i formes. I inclinant el cos cap a diferents posicions o desplaçant-nos per l’espai, podem palpar diferències de temperatura per totes bandes.
Una escolta de la vida també ens porta a sintonitzar amb altres éssers vius: minerals, animals, vegetals, humans. Cada ésser té la seva trajectòria vital i les trajectòries es van intersecant tot generant una xarxa per on circula la vida.
Durant el confinament de l’any 2020 per la Covid-19, els animals de manera silvestre van començar a habitar els pobles i ciutats. Sembla que escoltessin que els éssers humans havien despoblat els espais públics i per un principi d’homeòstasi i equilibri, ells van anar omplint aquest buit. La natura escolta.
Però l’escolta seria en va si no ens mou a una transformació interior que ens desvetlli la nostra pertinença a la Terra, a l’univers, a la Vida. Recullo novament paraules de Panikkar per concloure. Estem en una «crisi molt més profunda que no es pot resoldre amb noves tecnologies i mesures, per més importants que siguin. Per afrontar-la necessitem calma (és a dir, serenitat), empatia (és a dir, esforç), distància (és a dir, interculturalitat), contemplació (és a dir, síntesi de teoria i pràctica). Només una metamorfosi pot salvar-nos ».
Una altra paraula amb arrel humus és humilitat. Descalcem-nos de la nostra supèrbia i escoltem que som Terra per aprendre a estimar aquesta única oportunitat de vida que tenim i actuar en conseqüència. Sentim que som Terra: cuidem-nos cuidant-la.