Encontre en el mirall

Per: Alfred Rubio de Castarlenas (1986)
Foto: Pixabay

El mirall era un adminicle més per afaitar-me, com la màquina elèctrica, o la loció after-shave.

Però avui m’he fixat en els meus ulls. M’he mirat com quan un mira als ulls una altra persona, posant en aquesta mirada l’ànima i establint-se amb “aquest altre” una conversa profunda sense necessitat de paraules. Avui, sense saber per què, m’he mirat així. He establert amb mi mateix un diàleg profund que m’ha arribat amb una certa esgarrifança a la mateixa consciència.

En veure’m objectivitat al mirall, m’he descobert un entre els altres, tan digne de ser apreciat, estimat, com s’ha de fer amb el pròxim. M’he descobert necessitat de la meva atenció. I jo m’he sentit culpable d’oblidar-me “d’aquest” que tenia enfront, de sotmetre’l sense pietat no només als altres, sinó més sovint encara a les meves ambicions. He marginat gairebé sempre aquest ésser amb el meu mateix nom i cognoms, que aquesta matinada tenia ben enfocat pel llum del lavabo.

He descobert de sobte que també tinc deures per aquesta persona –que soc jo mateix–, tan trepitjada pels meus urgents –i importants– quefers… Que aquest home cansat i una mica malenconiós té drets per reclamar-me: cura, descans, assossegament, comprensió, afecte…

Semblava que, mut, m’ho implorava mansament com un gos maltractat. He descobert, sí, que jo era superb i he sentit remordiments d’haver tractat amb altivesa aquest “jo-altre” reflectit al mirall, que ha estat prou submís. Ha despertat en mi tot un sector ètic que mantenia penombrós a les golfes. He estat massa Senyor de mi mateix, i això és perillós; ens fa proclius a acabar essent, a més, senyors dels altres. No. Cal ser servidors per estima dels altres i també
–per què no? d’un mateix–, ja que soc tan dèbil com l’altra gent.

En el Vell Testament se’ns deia que s’havia d’estimar els altres com a un mateix. En el Nou es col·legeix una revolució copernicana d’aquesta mida de l’amor: que un s’ha d’estimar a si mateix en la mateixa mesura –ni més ni menys– que hom estima els altres. Perquè s’és, humilment, un com els altres.

Només sentint-me estimat per ells i per mi mateix és com podré ser límpida fontana de vida, disposat a donar-me sense mesura fins als que no ens estimen, ni tan sols s’estimen a si mateixos. L’ésser humà necessita essencialment dels altres éssers humans; si no estima els altres, mai podrà arribar a ser un espècimen en plenitud. Però si a la vegada un no s’estima amb dignitat, ¿què podrà donar als altres, sinó un ésser ultratjat per un mateix? ¿Quin testimoni, quina garantia de respecte, llibertat, comprensió i cura?

Pobre jo del meu mirall, que poc m’he preocupat de tu! M’ho han dit els teus ulls aquest matí amb una sola mirada, llarga, sense ni gairebé retret, però més colpidorament expressiva que totes les paraules.

 

print

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.