El passat dimecres 16 de juny l’Àmbit Maria Corral va organitzar un nou Espai de Formació virtual, a càrrec de la psicòloga Neus Calleja per parlar sobre com acompanyar emocionalment en moments de vulnerabilitat. L’acció d’acompanyar requereix un esforç i demana saber escoltar de forma empàtica: «Hem de fer de manera regular l’exercici de «posar-nos en el lloc de». Quan preguntem a algú “com estàs” potser obrim una caixa de pandora i no estem preparats per afrontar el seus sentiments, i per això, cal tenir eines per gestionar les pròpies emocions i les alienes».
Va començar explicant que la base d’un bon acompanyament és l’actitud empàtica. Aquesta empatia no vol dir sentir el que l’altre sent, sinó que comporta intentar comprendre els sentiments de l’altre. Això porta molts beneficis: una gran qualitat en la comunicació i un sentiment d’acompanyament i respecte. Això quan l’altre ho sent s’obre i així podem fer un acompanyament adequat. Però també té riscos, aquesta necessitat d’escoltar des del cor pot fer que el nostre cor estigui massa desprotegit, per tant, hem de saber com gestionar-ho. També comporta un gran esforç per evitar un procés d’identificació, és a dir, encara que haguem passat per una situació similar no som la mateixa persona. Per tant, potser no ens sentim igual; i al gestionar possibles sentiments dolorosos, a vegades tenim la necessitat de voler ajudar, però si ho vivim com una imposició haurem perdut la capacitat de mantenir-nos fora d’aquella situació per poder donar un cop de mà. Aquesta actitud empàtica comporta vigilar molt per poder crear un clima de confiança. Això ho farem a través del llenguatge no verbal, el llenguatge verbal (vigilant les nostres paraules) i el llenguatge paraverbal (quin to de veu faig servir o quin ritme, quin respecte faig dels silencis). La gràcia de l’empatia està en no dirigir en accés, però tampoc deixar que l’altre es perdi.
A continuació, ens va situar davant la pregunta: «On som?» Aquest impacte de la pandèmia ens ha afectat molt. Ens trobem que hi ha una «trucada» (hi ha un nou virus), passem a la fase de negació (això no passarà aquí), fins que arriba i llavors apareix la ràbia (per què no s’han pres les mesures?), d’aquesta ràbia passem a la por, a què passarà. Arribat un punt fem una acceptació, confiem que entre tots ens en sortirem i arriba a un moment en què la pandèmia passa. Però hi ha hagut una distorsió. Quan semblava que ens recuperàvem hi havia un nou rebrot i s’ha allargat el procés d’acceptació. Aquest permanent sentiment de vulnerabilitat de no avançar és el causant de la gran freqüència de problemes emocionals que ens trobem en aquests moments. Davant d’aquesta situació podem tenir diferents emocions: por, angoixa, tristesa o ira. Que són normals i s’han d’entendre com una resposta adaptativa a la situació. Això comporta una feina de reconèixer-les per poder acceptar-les i regular-les.
Però hi ha persones que encara se senten molt vulnerables. Va presentar l’esquema de crisi per entendre on és cadascú i què és el que necessita. Tots partim de l’homeòstasi, aquest equilibri intern i extern (com em sento respecte a l’exterior i com m’afecten els factors externs en el meu interior). Una situació crítica ens sacseja i l’equilibri es desfà i això comporta estar en crisi i pot portar un procés crític d’elaboració interna per adaptar-nos a la nova situació. I a partir d’un treball personal i un acompanyament ens anem adaptant a aquesta nova situació, anem resolent aquesta crisi i aconseguim un nou equilibri. Però hi ha persones que no poden elaborar aquest procés crític per diferents motius i és quan comencen els problemes de salut mental. ¿Quina diferència hi ha entre aquestes persones, que requeriran un acompanyament personal sempre amb la finalitat d’un nou equilibri?
Afirmà que hi ha un augment en casuística de problemes en la salut mental: s’han disparat els ingressos, les medicacions, es diu que es necessita més suport de serveis professionals, perquè aquestes emocions que hem viscut ens han portat a una situació de la qual no es pot sortir per un mateix i es crea un trastorn d’ansietat. Hi ha un estrès posttraumàtic quan en el moment que intento sortir d’aquesta situació no me’n surto. No trobem l’equilibri i ens trobem amb problemes d’adaptació.
Per altra banda, les persones que tenien problemes de salut mental previs han tingut més ingressos i han necessitat més medicació. Aquestes persones s’han sentit completament aïllades, han perdut el suport a nivell professional i s’ha agreujat la seva situació. O els trastorns en joves: les TCA, les autolesions –hi ha un patiment emocional tan gran que com no saben abordar-lo i no saben com els poden ajudar, perden el control sobre el seu propi malestar, per tant, es fan mal físic perquè aquest sí el controlen–. Acostumen a haver-hi problemes d’estat d’ànim que en l’etapa de l’adolescència poden passar desapercebuts. A més, també hi ha hagut un augment en maltractaments.
Va explicar com podem acompanyar en diferents situacions, com per exemple, en problemes d’ansietat. Amb la detecció del problema d’ansietat el cos s’activa, de manera que no sap per on anar i moltes vegades davant d’aquesta situació de perill indefinit ens protegim: tancant-nos o evitant aquelles situacions que ens semblen fòbiques. Per ajudar aquestes persones, hem de fer un treball emocional previ amb nosaltres mateixos per acceptar aquestes situacions i acceptar el com els podem ajudar. El primer de tot és l’actitud de recolzament: ¿com acompanyem algú si no entenem la seva situació? i, a vegades, intentar entendre el posicionament de l’altre vol dir deixar de banda el meu i només acompanyar-la, és a dir, empatitzar amb la seva situació i sentiments. També centrar-nos allà on ens demana ajuda i no on creiem que la necessita: «No és tan important saber què dir com saber què necessita aquella persona», i recolzar positivament la intervenció terapèutica. En casos de tristesa o depressió cal també acceptar els seus sentiments, escoltar quins són presents (manca d’autoestima, fracàs, culpa…) i respectar-los, facilitar ajuda en tasques que demani i que siguin senzilles, entre altres. També va comentar com fer-ho amb els processos de dol: «S’ha de saber que no és una malaltia sinó un procés d’adaptació a una pèrdua, s’han de respectar els tempos, i no perquè el temps ho pugui curar tot, que és mentida, el temps mai podrà restablir una pèrdua. Hem d’aprendre a viure amb ella, la finalitat no serà oblidar, sinó que allò no faci tant de mal». Per tant, s’ajuda quan s’escolta, s’acompanya, reconeixent el dolor sense jutjar i respectant ritmes, missatges i emocions. Va enumerar les diferents fases del dol: crisis, negació, enfado, tristesa/desesperança, acceptació i aprenentatge.
En general, per acompanyar emocionalment algú hem de respectar les emocions de l’altre, reconèixer les que generen en nosaltres, mantenir una actitud empàtica, preguntar com podem ajudar, no exigir impossibles i demanar ajuda professional i recolzar-la, especialment en joves.