La prova de foc de l’afecte
Per: Leticia Soberón Mainero
Psicòloga i doctora en comunicació
Setembre 2021
Foto: Assumpta Sendra
Si ens posem a mirar a fons, moltíssims dels conflictes interpersonals s’originen en la disconformitat que se sent davant les decisions dels altres.
És sabut que quan les persones s’accepten mútuament com són, les seves relacions són més serenes i gratificants. Doncs recordem que un element clau d’aquesta acceptació és assumir que cada persona pren decisions pròpies, i aquestes decisions poden no agradar-nos o, fins i tot, semblar perilloses i contraindicades.
Què se sol fer quan un ésser estimat decideix alguna cosa que no ens agrada? No pas en una relació pares-fills, en què hi ha un deure d’orientació cap als menors. Aquí parlem d’adults: amics, companys, parella, germans, parents… Persones vinculades entre si que prenen decisions de vegades incomprensibles per als més propers. Quina és la reacció més habitual? L’estira-i-arronsa de paraules, més o menys intens depenent del tipus de relació amb l’altre, intentant que faci el que nosaltres pensem que seria desitjable. L’altra persona es defensa, és clar. Un contraataca de moltes formes, intentant un canvi en l’altre. Aquest s’enroca encara més.
El desencís és fondo quan les persones a les que estimem prenen decisions que no ens agraden, que no entenem i que poden al nostre entendre perjudicar-les o allunyar-les de nosaltres.
Aquests forcejaments verbals solen tenir escàs efecte en qui han pres una decisió, i sí és freqüent que generin distància amb els altres. «L’hi he dit mil vegades i no em fa cas! Ara ja no m’explica res.» Natural: l’altra persona sap que no serà possible compartir les seves opcions actuals amb algú que no les accepta.
Aquí ve el moment de la veritat davant nosaltres mateixos: ¿Realment estem acceptant l’altra persona com és, o la volem «a la nostra manera», l’estimem en la mesura que l’hem «domesticat» i fet a la nostra imatge i semblança?
La prova de foc de l’autèntic afecte i amistat consisteix a acceptar els altres amb la seva pròpia llibertat en exercici. I fins i tot més: l’amor és més gran i generós com més impulsa que els altres siguin lliures, prenguin decisions, exerceixin la seva capacitat d’optar. Sabent fins i tot que de vegades els marges de llibertat de les persones no són molt amplis; es decideix des de la passió, l’enamorament, la por, el rebuig… Tots aquests són elements que d’alguna manera entren en les decisions i ens sembla que redueixen el grau de llibertat d’una decisió. Però encara en aquests casos, hi ha un àmbit en què la persona està assumint la seva destinació. Aquest àmbit mereix respecte.
Això no impedeix, per descomptat, que nosaltres puguem expressar el nostre parer, fins i tot que convidem l’altra persona a modificar la seva decisió. Si veiem que es tracta d’una cosa molt negativa, l’advertim amb força a allunyar-se d’un risc o acció destructiva. Però si condicionem el nostre afecte a què les persones siguin com volem i facin el que preferim, en realitat estarem estimant les nostres pròpies idees, no els éssers humans reals, de carn i ossos que tenim davant. Les persones són les que són, estan vives, evolucionen i decideixen. I que difícil és, de vegades, acceptar aquest fet!
Estimar de veritat pot implicar de vegades l’heroisme de seguir estimant quan els altres no es pleguen als nostres patrons de comportament ideals. Seguir oferint afecte, de vegades en la distància, si la persona ha decidit allunyar-se.
I si torna… quina alegria recobrar-la! Segur que torna perquè ha vist que no li retirem l’afecte pel fet que va optar per una cosa que no ens agradava. Possiblement la relació serà més serena, més autèntica, perquè s’ha superat la prova de foc de l’afecte: acceptar l’altre amb les seves opcions lliures.