Entre

Entre
Per: Javier Bustamante Enriquez
Poeta
Novembre 2021
Foto: Pixabay

Entre les parets, el terra i el sostre d’una habitació el que hi ha és buit. Un buit contingut per aquests límits que permet ser habitable. Com el got que possibilita contenir aigua per ser beguda. L’aigua que, normalment flueix per la natura, és domesticada per uns moments per poder ser assimilada per la persona. De manera semblant, l’habitació és una construcció física i simbòlica que permet sentir-nos continguts al mig del buit. I dins d’aquesta hi col·loquem els elements que ens són necessaris per donar sentit a aquest espai.

Entre és la paraula clau. És l’interstici o distància que hi ha entre els elements de la realitat: persones, éssers vius, fenòmens naturals, objectes… Aquí és on s’expressa el buit. Buit que no és absència, sinó presència silenciosa i sobretot continuïtat. La distància entre un ésser i un altre és la continuïtat que s’estableix entre ells. Aquest buit permet que hi hagi relació i fins i tot harmonia entre tots els elements que comparteixen un mateix espai limitat. Per més dissímils o aparentment aliens que semblin aquests elements.

Ni tan sols podem dir que aquest buit sigui necessari, perquè és previ a la concepció de la paraula «necessari». Més aviat és vital. Sense aquesta condició de distància, de separació, d’interstici, els éssers no podríem con-viure.

Traslladat al llenguatge humà, aquesta distància entre els sons que reconeixem com a paraules és el silenci mateix. Sense silenci, una frase seria com una sola paraula quilomètrica incapaç de transmetre idees. El silenci permet una distància temporal entre una paraula i una altra perquè els sons que li corresponen puguin expressar el sentit que tenen.

L’espai físic (i simbòlic) que ens concerneix més, el que ens és més íntim i alhora més estrany, és el propi cos. Ho experimentem com una entitat compacta que es desplaça, però de compacte no en té res. Hi ha microdistàncies en tot ell que li permeten viure. Les més externes són els porus i els grans orificis que tenen a veure amb els sentits i amb funcions tan vitals com respirar, alimentar-nos i desfer-nos de la matèria que no hem aprofitat. Però és que a l’interior d’aquest embolcall que és la pell hi ha distàncies atòmiques, moleculars, cel·lulars, entre els òrgans i altres sistemes que són expressió de buit.

Dins el pensament oriental antic, el buit no és l’absència de la matèria o del so, sinó la seva llibertat. Les nostres societats es van tornant cada cop més intolerants al buit. Els intersticis de la vida són omplerts amb hipercomunicació, hiperconnectivitat, lleure programat, estímuls constants, velocitat en el transport, eficiència, teletreball… Aspectes com la llibertat, la imaginació, l’atzar, la imprevisió, l’espontaneïtat, la sorpresa i tants altres que enfonsen les seves arrels al buit, estan sent extirpats de l’experiència humana i reemplaçats per altres «de disseny» que van generant una humanitat «a mida».

I és que, perquè entre tu i jo hi pugui haver alguna cosa, hi ha d’haver un no res que ho possibiliti. Res que és transparència del Tot.

Començàvem aquesta reflexió situant-nos a l’espai interior d’una habitació, amb els límits físics necessaris per reconèixer-la com a tal habitació. No obstant això, aquests límits ho són també cap a fora. Vindrien a ser com la membrana de la cèl·lula que li permet estar a l’espai i relacionar-se amb altres cèl·lules.

El que ens permet existir a tots els éssers és la interrelació. Som interrelació. I ja aquesta paraula composta ens ho diu: inter i relació. Això passa a més d’una entitat i l’espai o buit on passa.

Per concloure, el buit a què m’he referit òbviament no és un buit absolut, hi ha aire, com en l’oceà aigua. Però és que, fins i tot les molècules que componen aquests mitjans també estan compostes per extenses porcions de res: de sense sentit humà.

No desterrem el buit de les nostres vides perquè amb ell se’n va gran part de…

print

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *