Quines esperances aporta la ciència al món d’avui?

Quines esperances aporta la ciència al món d’avui?
Per: Joan Romans
Físic
Desembre 2021
Foto: Margarida Amigó

Després de gairebé dos anys, l’Àmbit ha pogut convocar un nou Sopar Hora Europea, el 238 Sopar celebrat el dijous 18 de novembre del 2021. El president, Josep M. Forcada, en la seva salutació inicial expressava l’alegria de la retrobada de tantes persones que ens acompanyen. Per aquest motiu, la proposta del Sopar era en forma d’interrogant: quines esperances aporta la ciència al món d’avui?, amb el desig de trobar respostes davant de tot el que vivim.

El moderador, Jordi Cussó, va emmarcar el tema del Sopar ressaltant el text de la convocatòria enviada. Un tema dens i extens tractat per un sol ponent, amb una mirada àmplia des de la seva vessant científica i humanista. Va presentar el ponent, David Jou i Mirabent que va començar amb unes reflexions generals sobre el sentit de  l’esperança i de la incertesa, ja que hi ha hagut decepcions fruit d’expectatives massa grans, i també del fet d’ignorar unes incerteses que són intrínseques al coneixement científic i al funcionament de la vida.

L’esperança –va dir– és un concepte ric i variat: crea una expectació positiva, un horitzó de promesa i una escletxa de sentit que poden ajudar-nos en moments difícils i, al mateix temps, té tres grans territoris a conquerir: el risc, l’aridesa i el fracàs. Per altra banda, –es preguntava– quina visió del món ens dona la ciència? El professor Jou cità cinc grans paràmetres: el món és multivariable, és profundament interactiu, no lineal, no local i és un món inestable.

I una nova pregunta era: quines esperances demanem a la ciència? El ponent responia que esperem salut, comoditat, aliment, coneixement, distracció, longevitat i prosperitat. Alguns d’aquests aspectes –deia– abans només els esperàvem de la religió.

Les fonts d’esperança que podem tenir avui provenen de la ciència i de la tecnologia, que a cada època hagués estat suficient si hi hagués hagut més justícia per fer-la arribar a tothom. És doncs un problema posar l’esperança només en la tecnologia; de la política, en el sentit de buscar una societat més justa; i de la religió. Quines esperances aporta la religió –va preguntar-se– en aquests temps de pandèmia? En altres temps hauríem recorregut més a la religió, ara hem confiat més en la medicina. Per tant, l’esperança religiosa ha quedat en un interrogant i fa que ens qüestionem què ens aporta en aquest moment.

El professor Jou va continuar parlant de tres tipus de problemes del món avui i tres tipus d’esperança i incerteses: pandèmia i medicina, canvi climàtic i energia, i tecnologies digitals i canvi cultural.

Estudis matemàtics feien preveure que, després de les greus epidèmies de la SIDA i l’Ebola, n’hi hagués alguna altra. La gran diferència és que la Covid-19 ha estat mundial. Hi ha qui es planteja –deia el ponent– si havia estat alguna prova. Cal saber que l’actual biologia sintètica podria arribar a crear una molècula viva i que petits canvis de les molècules orgàniques poden provocar canvis enormes en tota la vida del planeta com va passar, per exemple, amb la fotosíntesi.

Davant aquesta pandèmia l’esperança de la ciència ha estat la medicina: buscar vacunes. Al mateix temps, el virus ens ha deixat en una consciència de vulnerabilitat perquè el virus pot mutar i no sabem si les actuals vacunes serien eficaces. Ens veiem doncs, com a espècie, cada vegada més dependents de la tècnica. Tot això introdueix encara més incertesa. Tenim esperança i dependència en la medicina i alhora vulnerabilitat i incertesa en el futur.

L’altra gran incertesa se situa en el canvi climàtic que no és només un escalfament de la terra fruit de l’abundància del  i altres gasos a l’atmosfera, sinó totes les conseqüències que se’n deriven: canvis biològics, evaporació excessiva i escassetat d’aigua, desertització, fluctuació i violència dels fenòmens atmosfèrics perquè hi ha un increment d’energia a l’atmosfera. Tenim un gran desconeixement, ja que hi intervenen moltes variables i petits canvis poden tenir un efecte multiplicador.

Quines esperances hi ha en aquest camp? Es busquen i es treballen moltes solucions tecnològiques però que comporten molts problemes de tipus econòmics, polítics, ètics i, fins i tot, ideològics.

El professor Jou seguí comentant que la pandèmia ha accelerat l’ús de les tecnologies digitals i el teletreball, amb els pros i contres corresponents. Per exemple, ha creat desigualtats pel fet que no tothom tenia possibilitat d’accés fàcil a Internet i els problemes domèstics que suposava el teletreball.

Aquestes tecnologies digitals són la base del que s’anomenen nous humanismes tecnològics o digitals. Una nova pregunta va ser: com aquests nous humanismes digitals afecten l’ètica, l’antropologia i la sociologia? I si, a més pensem amb la creixent robòtica i la intel·ligència artificial ens adonem que van apareixent nous interrogants ètics. Per exemple, si gràcies als robots tenim més temps lliure haurem de veure com l’omplim i això pot arribar a qüestionar-nos sobre el sentit de la vida i a fer-nos preguntes metafísiques i religioses.

En definitiva, la ciència ens dona més esperances però sempre s’ha mogut dintre la incertesa, ja que les teories i les tecnologies són sempre provisionals. Cal, doncs, saber relacionar esperances tecnològiques amb esperances humanístiques. Les noves tecnologies poden obrir-nos a noves maneres de viure l’espiritualitat.

El professor David Jou acabà la seves paraules llegint un poema seu sobre les esperances humanes relacionades amb els temes que va anar analitzant durant la ponència.

Acabada la seva aportació es van llegir dos poemes més del ponent i s’obrí un enriquidor torn de paraules que va ajudar a aprofundir, encara més, les idees exposades pel professor David Jou.

print

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *