Un dels reptes tecnològics del segle XXI és lluitar contra les fake news, és a dir, les notícies falses, per poder identificar-les, evitar la seva reproducció i poder desmentir-les. Alguns autors consideren que és com una mena d’epidèmia que demana trobar mecanismes per cercar la veracitat.
Les notícies falses corren fàcilment, des dels comentaris que un fa al carrer, en una tertúlia, per telèfon, des dels mitjans de comunicació… o per Internet. Quan és per Internet aquest fenomen se l’anomena fake news perquè l’emissor és anònim i hi ha grans dificultats per controlar-ho. Els habituals mitjans de comunicació, la ràdio, premsa, televisió ja tenen els seus codis ètics i les lleis civils que reconeixen i valoren la falsedat de les notícies. A més, el dret civil recull les falsedats i aplica els corresponents càstigs per restituir el bon nom o la fama o el dany moral. La cerca de la veracitat dels fets permet rectificar el missatge.
Quan parlem de fake news ens les xarxes socials ens trobem en un fenomen molt estès, ja que fàcilment es pot modificar, tergiversar o retocar imatges, vídeos, àudios… sense que es qüestioni la veracitat. Podríem dir que entre altres, les fake news porten la intenció d’enganyar, de manipular, induir a l’error i confondre l’usuari per ta
l d’aconseguir uns fins perversos.
És fàcil tenir accés a Internet i a les diferents xarxes i plataformes: Facebook, Twitter, WhatsApp… que es viralitzen i es multipliquen fins a l’infinit. Són les mentides, sempre n’hi han hagut, però ara són en uns mitjans i un context nou que d’una manera senzilla és accessible només fent un click!
A més, aquests missatges es fan córrer lliurament i quan s’utilitzen políticament o socialment per desprestigiar, desqualificar i danyar són una amenaça per la credibilitat i la convivència.
Cal posar-nos en el lloc de l’emissor per esbrinar quines són les seves intencions, el seu to invasiu i poc respectuós. La majoria que som els receptors hem de valorar quin és el nostre grau de recepció, quines emocions vivim quan ens sentim interpel·lats per missatges que no són veritat i estan manipulats amb la intencionalitat de ferir el lector. De fet la Postveritat és una mena de mentida en base a les emocions. En el rerefons hi ha fets emocionals que afavoreixen aquesta falsa credibilitat que desinforma i condiciona els receptors per crear unes respostes que poden fomentar unes actituds que el faran canviar. Sabem que és difícil mantenir una actitud ètica davant el dubte que poden crear els missatges.
Des de fa temps se sap que els algoritmes de les grans xarxes socials afavoreixen que les persones vegin només els continguts que sintonitzen amb les seves preferències, creences, ideologies… I es creen àmbits tancats (clusters) de pensament i opinió dins dels quals la visió és cada cop més radical. És fàcil crear narratives fantasioses que originen les fake news, sense que els usuaris contrastin aquestes històries amb altres punts de vista.
Aquests haurien de ser capaços de saber gestionar i esbrinar què és veritat i què és mentida i que són les mitges veritats. Tots som productors de relats, narracions i missatges.
Ens preguntem:
Què fan les organitzacions i administracions nacionals i internacionals per aturar aquesta epidèmia de les fake news?
Quines són les causes d’aquest fenomen de les postveritats tan habituals?
Què podem fer per verificar l’autenticitat de les informacions rebudes?
Qui ensenya a diferenciar la informació veraç de les fake news?
Quins fonaments ètics han de guiar-nos per evitar ser re-emissors d’informacions falses?