Esperança Esteve i Ortega

És treballadora social i diplomada en direcció d’empreses, professora i política que ha estat diputada al Congrés dels Diputats. Ha treballat en la direcció de plans integrals de ciutat i com a cap de Serveis Socials de la ciutat de Barcelona. També com directora de l’Àrea de Serveis a la Persona i Sostenibilitat de l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet i Comissionada per l’Ajuntament per a temes d’Immigració, i en altres entitats.

En l’actualitat és directora i membre del patronat de la Fundació Ajuda i Esperança que presta el servei del Telèfon de l’Esperança.

 

Vetllar per la salut global

«Cal reconèixer l’altre en la seva dimensió total
perquè l’ajuda sigui efectiva»

 

Quin servei ofereix el Telèfon de l’Esperança i quina és la problemàtica més punyent que esteu atenent en aquest moment?

La Fundació Ajuda i Esperança enguany compleix 53 anys de vida i en el decurs d’aquest temps s’ha vist com han evolucionat les trucades demanant ajuda i les situacions que les motivaven. En l’anàlisi quantitativa de les dades i qualitativa de les fitxes de cada trucada, que cada any s’obtenen, s’observa que essencialment els problemes són semblants. El que ha anat canviant és la seva complexitat i els condicionants del context en el que vivim. Solen concorre més d’una problemàtica i les sortides a la situació s’estrenyen per motius variats: família més petita, que dificulta la solidaritat interna dels seus membres, espais de convivència també més reduïts. Inseguretat en el treball, en l’economia i en l’esdevenidor per part dels joves.

Ha canviat el context, però aquestes situacions sempre generen malestar, angoixa…

Sí, expressen situacions de por, incertesa, soledat no volguda, malestar emocional que va d’angoixa a depressions i a patologies més importants relacionades amb la malaltia mental.

A més, estem vivint les conseqüències de la pandèmia, com influeix en les consultes telefòniques?

A continuació es presenta un gràfic de les trucades des de 2019 a 2021 on es veu clarament com la pandèmia per COVID ha tingut uns efectes adversos en l’estat emocional de les persones el que va fer augmentar de manera considerable les trucades.

La majoria de trucades són fetes per dones (63%) que manifesten bona part de les situacions abans esmentades, essent la soledat i el malestar emocional els principals problemes. El 37% són homes amb situacions relacionades amb conflictes personals, econòmics, absències, trencament de relacions, pèrdua de treball i també malaltia mental.

Aquest extraordinari servei és possible gràcies als voluntaris.

Les meves primeres paraules en parlar de les persones voluntàries, són d’agraïment profund; ells i elles són el principal recurs, són la font bàsica d’atenció a les persones que s’adrecen a nosaltres. D’ençà de la pandèmia per COVID, es va prendre la decisió d’atendre des de casa i avui aquesta pràctica ja està consolidada i practicada pels 300 voluntaris actuals. Amb la incorporació de noves eines tecnològiques, plataformes digitals, intranet, etc. A finals de l’any 2021, esperem comptar amb 500 voluntaris que atendran, a més, altres projectes específics, dirigits a persones joves, a persones amb soledat no volguda, i persones grans.

Quin és el perfil de la persona què fa un voluntariat al Telèfon de l’Esperança?

El treball del voluntariat té també unes singularitats que convé destacar: sigui quina sigui la professió d’origen, la persona voluntària a l’atendre una trucada ha de deixar les idees preconcebudes de banda i posar en acció totes aquelles estratègies que el portaran a fer l’atenció ben preparat. El i la voluntària s’han de posar el «barret» d’escolta i orientador i això implica practicar l’escolta activa, amb una acollida càlida, a empatitzar, a comprendre l’altre i a no emetre judicis de valor. També l’orientarà cap a recursos existents i en ocasions extraordinàries se’l podrà acompanyar físicament. És des de l’especificitat de la persona que truca que s’inicia el procés d’ajuda. Des de la seva visió i els seus valors, encara que no siguin compartits per l’escolta.

Aquesta actitud facilita l’apertura, la confiança i la modificació de la conducta: El voluntari procura donar eines per a la reflexió, per observar diferents realitats i camins, a fi que la persona que truca pugui prendre decisions que l’ajudin a sortir de la situació causa del malestar. Per descomptat que en casos de malaltia mental el nostre objectiu, a més, és treballar per la confiança metge-pacient, l’assistència a les visites, a prendre’s la medicació, o bé canalitzar la persona als serveis de salut si els ha deixat o no hi ha anat encara. També a fomentar el diàleg amb l’entorn, trencar les barreres de l’aïllament i acompanyar a la utilització de recursos socials, culturals i/o comunitaris.

Com es preparen per fer aquest servei d’escolta davant de tants tipus de necessitats diferents?

Perquè passi tot el que he anomenat abans, és necessari comptar amb rsones amb un bon equilibri emocional, que puguin transmetre tranquil·litat i confiança. És molt el que es demana als voluntaris. Per poder facilitar aquesta tasca, la Fundació garanteix aspectes que són imprescindibles: Una bona selecció de persones homes i dones amb capacitat per l’ajuda, una bona formació inicial i continua, un bon suport emocional i supervisió i la seva participació en la construcció dels protocols, en la recollida de dades, tot recollint, quan cal, les seves recomanacions que venen donades per l’experiència adquirida.

L’organització dels voluntaris és amb forma de brots de raïms, cada brot compta entre 18 i 20  persones, amb un coordinador/a experimentat per cada raïm. El conjunt de coordinadors formen el Consell de Voluntaris, que tenen especial interlocució amb la direcció del servei i amb la direcció de la Fundació. També cada dos brots de raïms compta amb un professional de la psicologia, que garanteix l’actuació en els casos, observa les dificultats i orienta i dona suport sempre que calgui. Alhora tots els voluntaris tenen accés a la informació que es genera a través de plataforma digital i d’una intranet

És molt gràfica aquesta organització, però aquest servei demana una escolta activa que requereix una atenció específica?

Tal com hi he fet esment anteriorment, totes les persones tenim unes experiències de caràcter personal que són úniques, una trajectòria vital que ens defineix en el que som i fem i que configura el nostre ésser, les nostres percepcions i valors. Aquesta trajectòria ens ajuda a fer el treball d’escolta, però si no anés acompanyat d’un marc de referència conceptual i pràctic no seriem útils per a qui ens demana ajuda. Tendiríem a fer una escolta valorativa que esdevindria una gran barrera per veure l’altre en tota la seva dimensió humana, sense jutjar. Nosaltres no som l’altre per aconsellar des de la nostra visió, percepció i experiència. L’altre ha de poder actuar des del seu marc de referència i des d’aquest poder construir i trobar nous camins i realitats. D’aquí que la formació i el suport emocional individual i grupal sigui una eina importantíssima de procés. Cal reconèixer l’altre en la seva dimensió total perquè l’ajuda sigui efectiva.

Separo d’aquí aquelles situacions que poden esdevenir perill per a tercers, maltractes a infants, a persones grans, a dones, violències de tot tipus que poden posar en perill la vida de tercers. Aquí cal trencar la confidencialitat per salvar la integritat d’aquelles persones que estan en situació d’indefensió.

Algunes persones que truquen han pensat en el suïcidi. Per què han arribat a aquest extrem?

El suïcidi forma part del nostre imaginari. Qui no hi ha pensat alguna vegada que el suïcidi podria portar-nos a l’alliberament? En aquest sentit es reben moltes trucades que expressen  cansament de vida davant les frustracions, les pèrdues, les absències o per baixa autoestima, entre d’altres. Els motius són molts i diversos. Però al darrera d’aquestes expressions existeix un malestar puntual o crònic, que no va associat a la intenció de suïcidar-se. Aquestes situacions són abordades posant a disposició tot el temps que es consideri necessari durant la trucada perquè la persona s’expressi i pugui anar mirant dintre seu quines coses són alienes a ella i quines podria canviar si trobes les eines i el camí per fer-ho. L’orientador posa aquí tot el seu coneixement per ajudar a pensar i a mostrar vies possibles de solució. Les preguntes adequades en aquests moments són vitals. Ajuden a obrir l’horitzó i a tancar la trucada quan la persona ha pogut anar concretant aspectes de canvi, o com a mínim per a reflexionar fins que torni a trucar.

Altra cosa són les ideacions suïcides que es mantenen de manera recurrent i amb intencionalitat davant situacions de dolor insuportable per la persona. Com més intens és el dolor, més desig existeix de fugida. Les persones en general no volen acabar amb la seva vida, sinó que volen deixar de patir i el suïcidi, és l’acabament total i en conseqüència la desaparició del dolor que motiva l’acte.

És fa difícil comprendre el perquè d’aquesta decisió final.

No és gens fàcil per ningú, familiars, amics, parella, entendre i ajudar en aquestes situacions de crisi profunda, perquè normalment la persona que ho pateix no comparteix de manera explícita els sentiments d’autòlisi, o bé els seus missatges són tan encriptats que són difícils d’interpretar. Sovint les persones de l’entorn de la persona que s’ha suïcidat desconeixen els motius que la van portar a aquest acte. La decisió del suïcidi és terrible per la devastació que aquesta desaparició genera al voltant de les persones properes: mares i pares, germans, companys, parelles, que hauran de conviure durant molt de temps amb sentiments de culpa, frustració i dolor per la pèrdua irreparable que sovint acompanya tota la vida.

D’aquí la importància seriosa de la prevenció?

Sí, calen recursos de caràcter preventiu, accessibles per a tothom, informació adequada davant les situacions de crisi de les persones. Normalitzar el parlar de manera «sana» d’aquest tema. Assenyalar que no és exclusiu del sistema de salut abordar en solitari aquesta problemàtica que cada dia s’estén més en tot el món. L’abordatge ha de ser integral i integrat, correspon a més del sistema de salut, als serveis socials, als culturals, als educatius, a les entitats socials, al veïnatge… En definitiva, a tots els serveis de proximitat que estan en condicions de captar el malestar individual i col·lectiu i crear alertes i propostes en positiu que ajudin a crear espais confortables de conversa, de debat, de guariment, de socialització positiva, que ajudin a trencar el dolor, les autolesions i l’acte d’acabar amb la pròpia vida que esdevé irreversible.

Vosaltres des de la Fundació Ajuda i Esperança heu posat en marxa el Telèfon de Prevenció del Suïcidi, què ofereix?

Des de la nostra fundació amb conveni amb l’Ajuntament de Barcelona i des de l’agost de 2020, es va posar en marxa el telèfon de prevenció del suïcidi 900 925 555 que en un any ha atès 6883 trucades, de les quals 3368 han estat relacionades amb ideacions suïcides recurrents i s’ha pogut efectuar rescats juntament amb el 061 i el 112 de 171 persones. El número de trucades segueix creixent mes a mes.

Això ha requerit la creació d’un servei específic de prevenció del suïcidi, amb professionals voluntaris (89) i una línia telefònica de 24 hores, amb persones de guàrdia i un psicòleg que pot intervenir quan la situació ho requereixi. Un servei d’aquesta envergadura només és possible amb un treball cooperatiu entre les administracions públiques i privades sense afany de lucre.

L’Ajuntament de Barcelona va pensar que era hora d’oferir un projecte d’aquestes característiques i en aquests moments diem amb satisfacció que el Departament de Salut de la Generalitat assumirà part del cost, es crearan protocols d’actuació que vinculin tothom, per tal que s’asseguri i consolidi aquest servei que està esdevenint de gran utilitat per a la població.

Aquest és un bon treball en equip. Es poden classificar diferents tipus de suïcidis?

No podem restar indiferents a les xifres i als perfils: Entre el 18 i 20% són persones de 16 a 29 anys que ens truca amb ideacions suïcides, encara que el primer grup són adults homes i dones de 30 a 60 anys i en menor proporció les persones de 60 a 75 anys. Les dones fan un major nombre d’intents, però les morts per suïcidi són més altes en homes joves i adults. Els motius del malestar són molts i variats, però la manca de comunicació en els homes és major i d’aquí que sigui més difícil trencar el seu procés cap el suïcidi.

Quin bon servei, això és vetllar per la salut global.

En qualsevol cas i sense voler entrar en més detalls, vull concloure ratificant el valor de les persones voluntàries, altament preparades per intervenir en aquest tipus de situacions que esdevenen un dels principals recursos que pot oferir la societat. La creació d’espais de comunicació segurs, confidencials, sense que el temps sigui un condicionant i que la interacció es doni entre persones iguals, sense la jerarquia que es dona entre el metge i el pacient, algú que no et coneix però que t’ofereix tota l’entrega, el suport, amor i expertesa, per ajudar, i així ho avalen les dades, a posposar la idea del suïcidi imminent i facilitar que es pugui atendre en altres espais terapèutics del sistema de salut per aconseguir una vida saludable que valgui la pena ser viscuda.

Aquest relat és només un bocí de la realitat de la Fundació Ajuda i Esperança que ha volgut recollir el bo i millor d’aquells que ens han precedit per anar avançant de manera efectiva cap a l’atenció a noves necessitats i nous contextos per ser més útils a les persones i al conjunt de la societat en què vivim.

Assumpta Sendra i Mestre