Letícia Soberón Mainero
Psicòloga
Maig 2022
Foto: Assumpta Sendra
Estudiar els sentiments és una cosa molt important i oportuna, sobre tot si es fa des de diversos punts de vista de les ciències. Però, a què anomenem «patologia dels sentiments»? Entenem que ‘patologia’ és una disfunció, una malaltia; mentre que ‘sentiment’ és l’afecte, el moviment o la modificació de l’ànim. Així mateix, considerarem que ‘l’emoció’ és la impressió viva, la passió, la intranquil·litat interior.
Segons Daniel Goleman, «l’emoció és un sentiment amb els seus pensaments característics. És un estat psicològic i biològic que comporta una varietat de tendències a l’acció». Per als qui desitgin ampliar la seva informació sobre aquest tema, existeix una interessant recopilació de les teories de l’emoció a la revista nord-americana Communication research trends. La número 24 està dedicada als mitjans de comunicació i a les emocions.
Existeixen innombrables enfocaments per establir una definició de patologia dels sentiments. Per exemple:
- Si es pren com a base la norma: és patològic el que no és majoritari en la població.
- Si la referència és el plaer i el benestar: és patològic el que produeix infelicitat.
- Si el referent és ecològic i evolutiu: és patològic el que dificulta l’adaptació al medi.
- Si el criteri és l’homeòstasi (l’equilibri): és patològic el que produeix desequilibri.
Però gairebé des de tots els angles i escoles psicològiques s’acostuma a afirmar que la patologia comporta –a més d’un to emotiu trist, temorós i desencantat– una disminució del subjecte, una certa ‘in-fermesa’ que produeix una reducció de l‘energia disponible per a la vida diària i un descens de la capacitat per afrontar les frustracions i dificultats quotidianes. Així mateix, la patologia acostuma a produir, encara que sigui poca, una desintegració o desconnexió interior entre els components de la vida psíquica: per al subjecte, les pulsions corporals, percepcions, desitjos, sentiments, idees i creences, apareixen com a divergents o contradictòries entre elles. Aquesta desharmonització comporta un malestar i una ansietat que s’intenten dominar a força de rutines d’acció rígides i, en poques ocasions, eficaces. Entre aquestes rutines es troben els pensaments o les accions autodestructives, les formes deteriorades de relació interpersonal, les addiccions, els trastorns alimentaris, els tics nerviosos, les formes cròniques d’evasió, entre altres símptomes. Correlativament, un indicador de la salut mental és el de la integració o harmonització dels diversos components de la vida psíquica, la qual cosa estabilitza la persona (li dona una sensació interna de serenitat i plenitud, li permet desenvolupar les seves potències, relacionar-se amb els altres i aportar una mica a la societat, fins i tot en circumstàncies difícils). Una síntesi de la salut psíquica la va donar el pare de la psicoanàlisi, Sigmund Freud: «la persona sana és capaç d’estimar i treballar.»
És materialment impossible esgotar la comprensió de la meravellosa complexitat de les persones. Per explicar les malalties dels sentiments, es consulta la química, la genètica, la psicologia cognitiva, la història familiar, la situació social, l’economia i, fins i tot, els mitjans de comunicació social. Ningú no pot proposar una explicació total d’un fenomen tan complex. D’aquí ve la importància de la interdisciplinarietat.
Extracte de la ponència presentada per l’autora d’aquest article al Seminari «Patologia dels sentiments» organitzat per l’Àmbit Maria Corral l’any 2005. Seguiran dos extractes més.