La percepció del temps

Gemma Téllez Bernad

Infermera

Foto: Pixabay

Setembre 2022

Som «temps dependents», en el sentit que som finits. En les emergències, sempre que la vida està en joc, ens referim als serveis com a «temps dependents».

Un dels grans canvis socials que estem vivint fa referència a la percepció del temps i el que això comporta. Abans, semblava que hi havia temps per a tot, que la jornada donava per molt. Hi havia fins i tot temps per a l’avorriment i, per descomptat, per compartir-lo amb els altres, per fer allò que ens agradava, motivava, que ens permetia créixer, millorar, madurar…

Seguint amb la percepció del temps, avui en dia sembla que no hi ha temps per a res, fins i tot en aquelles converses circumstancials d’ascensor a més de parlar del temps en el sentit avui plourà, s’ha començat a introduir una altra accepció del temps del tipus: Fixa’t ja gairebé som a Nadal i d’aquí res Setmana Santa i no ens fixarem i tornarem a ser a l’estiu i tornem a començar… És així com anem tenint sensació que som com aquells hàmsters que en les seves gàbies van donant voltes a la seva roda, això si, a una velocitat important.

Hem estat immersos i encara hi som en un paradigma on ser ràpid, així com fer moltes coses alhora, és lloable, és signe de capacitat, de talent, de professionalitat, d’eficiència, etc.

Curiosament i a poc a poc, sense adonar-nos-en, ens hem anat allunyant d’un tempo més humà, que alhora ens permetia ser més humans, ja que guanyàvem qualitat humana, a banda d’assegurar una certa qualitat de vida. Per què ha passat això? La resposta com en tantes coses, és multifactorial i en part la trobem en la tecnologia. Aquesta, en substituir l’artesanal, ha modificat els ritmes: ho volem tot i ràpid. No es tracta de negar la tecnologia sinó de repensar-la, doncs sembla que aquesta, en lloc d’estar al nostre servei, a voltes sigui a l’inrevés i que per tant nosaltres estem al seu servei.

Insisteixo en el punt que no es tracta de renunciar a la tecnologia, ara bé, cal no deixar-se enlluernar per ella igual que tampoc hem de deixar-nos arrossegar pel degoteig de novetats i estímuls que ens bombardegen constantment i que fan que perdem el focus de l’essencial…

L’antídot podria ser una síntesi entre innovar, el fer un back to the basics –un retorn a l’essencial– tot recuperant/rescatant fórmules que hem descuidat pel camí i que ara poden ser volta de clau i un tercer ingredient d’aquest antídot seria aprofundir en el repte de caire ètic que consisteix a interrelacionar què sentim, què pensem i què fem. Arribats aquí, de nou, hom pot pensar que tenir temps per fer això és cabdal, i així és: les coses que valen la pena en la vida volen això, temps.

Si no ens donem aquest temps, entrarem en una inèrcia i un sense sentit que com la metàfora de la bola de neu cada cop serà més gran i difícil d’aturar.

Cal doncs temps per passar de viure sense sentit a viure una vida plena i per tant una vida amb sentit, en majúscules. Temps també per fer, si cal, girs de 180 graus i passar del no-res, de la buidor, del sense sentit esmentat a apropar-nos a ser allò que estem cridats a ser, ja sigui com a persones, organitzacions, com a societat…

Invertir temps a respirar, centrar-nos, contemplar, copsar, ens permetrà ésser més presents i així és com mantenint el propi eix de centrament es pot: prioritzar, endreçar i no caure en el fer per fer i assolir aquella eficiència anhelada. Precisament això és el que fem en una situació d’emergència, quan tot sembla desbordar-se i fragmentar-se per la complexitat imperant, és essencial tenir una visió global, endreçar el caos tot prioritzant i sense deixar res important per fer. On sembla que no hi ha temps, si hom és veritablement present i ben ancorat en el seu centre, llavors el temps pren una altra velocitat, és com si s’alentís, com si s’aturés… com si s’entrés al bell mig de l’huracà on la calma impera. Cal temps per deixar de surar en la superficialitat que se’ns emporta i dispersa i anar a aquella profunditat necessària per a la transformació.

Per millorar la nostra relació amb el temps serà clau guanyar en presència, ser en l’ara, en l’instant, tractar d’estar plenament per allò que requereix la nostra atenció ja sigui una persona, una acció concreta… És així que el temps sembla dilatar-se i donar plenament de si.

I ara tornant al principi d’aquestes línies, a l’accepció de temps referida a clima… Hi ha una cançó Wheather with you –que podríem traduir com Portar el clima amb tu– de Crowded House, que em fa pensar en les condicions climàtiques en l’àmbit per exemple organitzatiu, en la qualitat dels vincles que teixim. Ser persones generadores de bon clima és quelcom que és a les nostres mans, sempre i quan ens donem i també com a societat es comprengui que, oferir temps per aturar-nos a reflexionar qüestions fonamentals i ètiques com ara: què aporto, com ho aporto, què vull aportar, què necessito, què necessita l’altre de mi, etc. és indispensable per a mantenir una vitalitat òptima.