Jaume Sarramona
Pedagog i catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona
Foto: Pixabay
Data publicació: 21 novembre 2022
Dies endarrere vàrem conèixer una notícia, tristament luctuosa, que crec hauria de ser motiu de profunda reflexió. Es tracta de la mort per allau de més de 150 joves en un carrer de Seul, quan estaven de festa pre-halloween, «celebrant la fi de la pandèmia». Notícia llunyana i tristíssima, però que ens permet fer unes certes reflexions sobre els nostres temps i la forma de viure’ls que té una gran part de la joventut, i això arreu, car la vida escolar i familiar a Corea, al menys fins fa poc, no s’assemblava gaire a la nostra.
Ho comento perquè nois i noies coreans de vint anys, per tant, ja majors d’edat, van prendre la lliure decisió d’entrar en un carreró de quatre metres d’ample i no gaire llarg –zona de bars– malgrat estigués ple a vessar. El resultat ja el sabem. I després les famílies culparen les autoritats de no haver reduït l’aforament de la zona. I jo em pregunto si realment han de ser les autoritats públiques les que prohibeixin allò que ja diu el sentit comú: que si tota una zona està atapeïda de gent val més no anar-hi, que hi ha perill potencial; la maduresa mental t’ha de fer prendre decisions que t’allunyin del perill. Podria dir més coses?
Si, hi podria afegir quelcom més, però tot aniria en la mateixa línia de no deixar ni esperar que siguin els governs o equivalents els qui substitueixin les decisions responsables dels ciutadans. Altra cosa és el cas de no poder preveure la desgràcia amb les informacions o elements a l’abast. Així em sembla força diferent el cas succeït a la Índia aquells mateixos dies, on van morir més de cinquanta persones per l’enfonsament d’un pont penjant que s’havia restaurat feia poc. Aquí les autoritats, d’entrada, han empresonat nou persones vinculades amb les obres del pont en qüestió.
El fet dels joves de Seul ens hauria de fer reflexionar sobre el tipus de joventut, bé, d’una part de la joventut, que ha sorgit en la societat dels nostres dies. Dominen àmpliament tots els recursos tecnològics, saben moure’s per tot arreu, però sembla que no troben l’oportunitat de reflexionar un xic abans de prendre certes decisions sobre què fer, on anar, què dir. Gaudir de la immediatesa sembla la norma general, com si no hagués un demà. I ara segur que algú em dirà que no poden pensar en un demà que resulta incert, que el seu futur no està gens clar, que això els angoixa i que busquen les sortides ràpides, etc.
No negaré la veritat dels possibles comentaris anteriors, però afegiria que el futur també es construeix sobre decisions personals i col·lectives, i que fora un error pensar que totes les generacions anteriors ho han tingut més clar i més fàcil. No, decididament, temps passats no sempre foren millors que els actuals, però potser una gran diferència és que sabíem que no ens donaria ningú res, si no eren els pares i familiars, és clar. I que ens hauríem d’obrir camí entre renúncies i decisions personals. Potser perquè no disposàvem de gaires recursos, però també perquè no ens recolzàvem en paternalismes quan cometíem errors.
Tota generalització és sempre injusta, certament, car hi ha joves diversos. Però personalment em crida l’atenció la distància actual entre generacions, fins al punt que llocs i horaris sencers s’han convertit en patrimoni exclusiu d’una franja d’edat que no va més enllà dels trenta anys. Pensem sinó en les discoteques, en els anomenats ‘botellons’, en un cert tipus de festes i de música. Tot ben lluny de les vivències que alguns tenim de balls, festes, celebracions,… on hi eren els infants i els avis, passant per totes les franges d’edats. Aquesta convivència inter-generacional no excloïa alguns petits espais exclusius, però el contacte mutu ajudava a prendre decisions assenyades, sens dubte, car eren repartides i afectaven a tots.
L’administració, el poder policial, no hauria de ser l’únic garant de la convivència, del comportament cívic i de l’exercici de la responsabilitat. Culpar polítics és moltes vegades l’expressió de la manca de responsabilitat personal. Jo prefereixo que no em diguin què he de fer, i que prenguin les decisions que m’afecten però que no estan al meu abast, que ja són moltes.
Per cert, s’ha parlat d’aquests fets en les famílies i en les escoles per treure’n conseqüències?
Article autoritzat per l’autor, publicat a BellaterraDiari, 6 novembre 2022