Llum Delàs Ugarte
És llicenciada en Psicologia i en Teologia. Màster en Psicogeriatria.
És religiosa del Sagrat Cor de Jesús. Està vinculada a diferents entitats socials i és presidenta de la Fundació Roure. Assessora sobre temes socials de l’Obra Social de La Caixa i forma part del patronat de la Fundació de l’Esperança.
La gravetat de les desigualtats
“Des de la Fundació Roure fem una acció social de proximitat.
Som una entitat arrelada a Ciutat Vella,
des d’on atenem les necessitats bàsiques de la gent gran i famílies.”
Al llarg de la seva vida ha rebut una extensa formació, que segons vostè ha anat realitzant segons les necessitats del moment per fer dignament la seva feina.
Sí durant el meu recorregut de formació i professional he anat aprenent molt i en temps complicats. Vaig viure el Maig del 68 a la Universitat i llegíem el pas d’una societat sacralitzada i monolítica a una altra de rebel i arriscada que tenia com a referents altres països i continents.
Just en aquell moment es creava la llicenciatura en Psicologia que vaig estudiar amb un component d’altres disciplines que eren fortes en altres latituds, per exemple l’Estadística dels Estats Units.
Quin altre moment significatiu ressaltaria en aquest procés d’aprenentatge?
Una segona part del meu procés d’aprenentatge l’he fet a partir del Concili Vaticà II i la relació de l’Església i la Universitat. Ha estat un treball basat en l’acolliment de joves universitaris i de professors, tots ells molt plurals d’ideologies i de reptes per un futur que pogués donar resposta al que es vivia.
I en quin moment es troba del seu recorregut vital i professional?
Jo l’anomeno com una tercera etapa que és la meva maduresa que l’he passada al peu del carrer. Aquest és el lloc on he aprés més i on cada dia em deixo sorprendre per la saviesa dels grans, la generositat de la societat catalana, l’acollida del diferent, de l’estranger, les mediacions per aplacar baralles, les ofertes per redreçar itineraris personals desfets per la vulnerabilitat, la droga i la distància gairebé infinita amb les persones dels governs que construeixen el país que tenim avui.
Aquest és un aprenentatge real amb moltes lliçons de vida. Com descriuria el moment actual què vivim?
Estem assistint a moltes convulsions socials. Els moments que vivim són de crisi. Veiem amenaces per totes bandes. Hi ha temors generalitzats. Cal analitzar l’accent dels governs a escala global: dretes, esquerres, dictadura dels capitalismes, dictadura del proletariat… Dictadures i democràcies que no han estat capaces de posar l’accent no ja en la igualtat sinó en l’equitat. Les diferències fan que no podem pretendre ser iguals. I més quan aquesta igualtat es reivindica a diari només des dels drets i no també des de les obligacions.
Per tant, cal tenir en compte els drets i els deures?
SÍ. Els drets i els deures són ara a la batalla de les nostres institucions públiques. D’aquí que s’hagi apartat la vista d’una construcció social bona per a tothom amb l’aportació de tots. Les anàlisis acadèmiques de les desigualtats que vivim en aquests moments, encara tenen unes bases estadístiques procedents del món acadèmic que amb l’acceleració del nostre món a partir de les tecnologies arriben massa tard per poder posar remei a les moltes vulnerabilitats existents.
Quines situacions considera més injustes?
Al meu parer, els “tempos” en les resolucions dels problemes que tenim avui dia són extremadament injustos: El temps de la justícia. El temps de les administracions per resoldre qualsevol tràmit. El temps dels permisos per qualsevol iniciativa inclusiva i benefactora per als més vulnerables. El temps de l’absurda llei d’estrangeria, que una vegada ha acollit els migrats, els deixa tres anys abandonats sense opcions de treballar per poder viure i indirectament els obliga a la delinqüència per poder subsistir. El temps d’escolta per entendre la situació…
Vosaltres des de la Fundació Roure escolteu atentament moltes diferents situacions de grans dificultats.
Sí, des de la fundació on treballo contemplem la desigualtat que afecta avui el nostre món empobrit. El patiment de tantes persones que no poden cobrir les seves necessitats bàsiques: l’habitatge, l’alimentació, la salut mental, l’educació dels fills, la soledat no volguda la de les persones grans…
La Fundació Roure ha celebrat trenta anys de vida, un llarg recorregut que ha permès acompanyar moltes persones…
Des de la Fundació Roure fem una acció social de proximitat. Som una entitat arrelada a Ciutat Vella, on atenem les necessitats bàsiques de la gent gran, persones i famílies.
Quins són els objectius prioritaris de la vostra Fundació?
Ens adrecem a les persones amb pocs recursos i procurem prevenir situacions de marginació i aïllament. Supervisem el benestar de les persones més fràgils per poder millorar la seva qualitat de vida. Proporcionem uns serveis adequats a cadascú o els derivem a altres institucions que s’ajustin a les seves necessitats. Intentem trobar les eines necessàries per aconseguir l’autonomia de la persona atesa. I pretenem sensibilitzar envers el món de la pobresa.
La Fundació Roure també porta a terme diferents projectes?
Tenim diversos projectes que en el seu conjunt cada dia atenen més de 2.300 persones. Alguns d’aquests projectes són “Viure i Conviure” en què facilitem la convivència solidària entre persones grans i estudiants universitaris. Un altre projecte és “Àpats en Família” que és un menjador social que proporciona aliments a famílies i a persones en situació de fragilitat. Hi ha projecte de “Dutxes Socials” que estan adaptades per a persones grans, sense llar o amb greus mancances en els seus habitatges l També hi ha el projecte de “Botigues Solidàries” on hi ha la venda de roba i d’articles de la llar de segona mà, taller i formació en costura, bugaderia solidària…
Com creu que podem viure honestament en un món tan desigual?
Crec que podem apel·lar a dues coses. Per una banda, el compromís polític per revertir aquesta situació d’injustícia. I per altra banda, la solidaritat de la societat civil organitzada que, a través de la generositat de tanta gent, de la responsabilitat social de les empreses, del treball en xarxa d’entitats socials que no treballen en competència sinó en col·laboració, de la filantropia d’aquells que comparteixen els seus béns amb qui més ho necessita.