Joan Romans
Professor
Foto: Pixabay
Data de publicació: 17 de gener de 2023
Recentment un diari informava de l’augment de vendes de productes de luxe, a uns preus escandalosos, en alguns establiments de Barcelona, fins a un 50% més que abans de la pandèmia. Els clients compren –deia l’informe– per a ús propi o bé per revendre posteriorment.
Uns dies abans havia llegit la noticia que la FIFA (Fédération Internationale Fooball Association) estava pensant crear el campionat mundial de clubs de futbol, (que no s’ha de confondre amb el campionat mundial de seleccions que s’ha celebrat darrerament), a més a més del campionat de seleccions. Objectiu? Més espectacle, més publicitat, més merchandising, més drets televisius, en definitiva, riuades de milions d’euros en joc.
Paral·lelament, Càritas, Arrels i tantes altres entitats que treballen en bé de les persones necessitades (sense feina, sense llar, immigrats indocumentats, refugiats,..), recorden, gairebé a diari, l’augment constant de casos que han d’atendre.
En un telenotícies de TV3 fa unes poques setmanes es mostraven unes imatges del Papa Francesc plorant públicament, en el transcurs d’una pregària, per les víctimes de la guerra a Ucraïna i, uns minuts més tard, en el mateix espai informatiu, vèiem el president Putin condecorant dos-cents militars russos per les seves accions a la guerra contra Ucraïna.
I, davant del drama de milions de persones que malviuen pel sol fet d’haver nascut en una geografia i en un moment històric que no els és propici, observem que, d’una banda, hi ha tot un sector de la societat que sembla que només busca el seu benestar, riquesa, diversió i espectacle a costa del que sigui; d’altres que busquen satisfer les seves ànsies de poder i megalomania trepitjant no importa qui. Frivolitat, superficialitat, supèrbia i ambicions forassenyades són motors que mouen les accions de molts individus que volen ignorar tot el que és aliè als seus propòsits. La resta de persones no compten si no és per satisfer els seus desficis. I si per això cal disposar de les persones com si fossin simples objectes, malmetre els recursos del planeta i ignorar els consells que contínuament es donen a fi de frenar el canvi climàtic que tantes conseqüències nefastes té, doncs no importa. Procurem –pensen– el nostre benestar avui i aquí i els altres i els qui vindran més tard que s’apanyin amb el que es trobaran.
Per altra banda, també hi ha un innombrable grup de persones i entitats –amb creences religioses o aparentment sense–, que es desviuen per atendre aquells que la fortuna ha oblidat i que a més són víctimes de la indiferència o explotació per part dels qui viuen en l’abundància de béns i seguretats i que ignoren la sort dels desfavorits.
Res d’això no és novetat, les societats humanes sempre han viscut entre aquests dos pols tan oposats que tensen la convivència i són font d’innombrables injustícies.
El que si és més nou és que actualment hi ha més coneixement i consciència de les enormes diferències de riquesa i benestar dels diferents grups humans i que no manquen veus que alerten d’aquest fet. Els mitjans de comunicació actuals han ajudat a manifestar-ho. També sabem, segons diuen els entesos, que hi ha suficients recursos al planeta i que amb una justa distribució de béns es podrien cobrir les necessitats bàsiques de tothom. I també saben molt bé els historiadors i sociòlegs que la manca de justícia i la injusta distribució de les riqueses és la causa primera dels conflictes socials. I encara podem afegir que el somni d’un creixement econòmic il·limitat és una fal·làcia. Els recursos del planeta, tot i ser molt grans, són limitats.
Podem pensar que intentar solucionar aquestes malalties de la humanitat és tasca i responsabilitat que correspon als estats, a les administracions i a les grans empreses que, en definitiva, dirigeixen el món i que cada persona en particular no hi pot fer res. No és així. Amb les nostres actituds quotidianes podem ajudar a canviar el camí sense futur que a vegades sembla que prenen els qui volen governar el món –poders polítics, econòmics, ideològics–. Un exemple fàcil el tenim en la compra d’articles que necessitem per viure. Si creiem que no són adequats –perquè malmeten la nostra salut, la del planeta, perquè han estat fabricats amb explotació de mà d’obra barata, perquè no ajuden en res la convivència humana, etc.– , si aquest producte no es ven aviat deixarà de fabricar-se. És fàcil dir-ho, difícil de fer-ho, però és una eina que tenim a les mans.
I no sols amb la compra i venda d’objectes materials. La manera de viure i de conviure de les persones i també l’actitud amb què encarem tots els atzars i circumstàncies que la vida ens depara, acaba condicionant les actuacions dels qui governen.
Una vegada més, la llibertat responsable i corresponsable de cada ciutadà del món és l’únic medi que tenim per assolir un planeta habitable per a tots el vivents –els humans i tota la natura–, juntament amb la consciència individual i col·lectiva de saber que no vivim sols al planeta, ni com a individus ni com a grups humans propers per la cultura, la llengua o les creences.
Hi ha veus que ens ho recorden a diari. Només falta voler escoltar-les, ser-ne conscients i actuar en conseqüència.