«Els ressentiments, obstacles per a la convivència»

Anna Castro
Educadora social
Foto: Margarida Amigó
Data de publicació: 28 de febrer 2023

El dijous 16 de febrer de 2023 es va celebrar el 243 Sopar Hora Europea, que s’inicià amb les paraules de benvinguda del president de l’Àmbit Maria Corral, Josep Maria Forcada, per convidar-nos a reflexionar i dialogar sobre Els ressentiments, obstacles per a la convivència. Ignasi Batlle Molina, col·laborador de la Universitas Albertiana, com a moderador del Sopar, va presentar el tema destacant com el ressentiment afecta en la convivència.

A continuació la doctora en Pedagogia, professora titular de la Universitat Ramon Llull, Maria Mercè Boqué Torremorell va exposar diferents punts de debat sobre el tema. El primer punt destacat va ser que els ressentiments els hem de poder reconèixer i acceptar, per cercar una resposta individual o col·lectiva, ja que hi ha ressentiments que són col·lectius, que s’hereten i que passen de generació en generació.

Davant del ressentiment es poden tenir diferents respostes: fer que esdevingui el centre de la meva vida i convertir-lo en un impediment, conviure-hi amb resignació, pensar que el temps farà que s’oblidi, fer una cuirassa per protegir-me perquè ningú torni a provocar una situació similar, culpar algú o a un mateix, adoptar un rol de víctima o canalitzar aquest sentiment negativament, transmetent-lo al nostre voltant. Una altra opció seria convertir-lo en un repte que m’esperoni, m’enforteixi, em faci créixer i pensar que les coses poden ser d’una altra manera

La segona fita seria la capacitat que tenim d’elegir el que es vol fer amb el ressentiment per prendre una decisió. El tercer punt seria pensar en els ressentiments des del punt de vista cognitiu, racional, espiritual, fisiològic, biològic, perquè ens poden afectar la salut. Amb els ressentiments és impossible viure una bona vida amb un mateix, amb els altres i amb el planeta. Solen anar associats al fenomen de la polarització social, que no vol dir antagonisme o discrepància, és aquest concepte de fer les coses encertadament versus el altres. El perill d’aquesta polarització, tant a la vida privada com a la pública, és la retirada de la comunicació; en el pitjor dels casos és la violència, l’agressió i l’exclusió. Per resoldre un ressentiment, cal mantenir un espai central plural, empàtic, respectuós, on la controvèrsia i la discrepància són benvingudes. També va destacar el concepte de la justícia restaurativa en l’acompanyament a la víctima, de tot el grup, de tot l’espai social i en la reparació dels danys causats.

També va introduir el concepte de ‘responsibitat’, provinent del món de la tecnologia, que aplicat als conflictes significa saber trobar solucions que s’adaptin a l’entorn, no hi ha una única manera de resoldre un ressentiment. És legítim que hom se senti com es vulgui sentir i ressentir com es vulgui ressentir. I quan a una persona li fem saber que acceptem els seus ressentiments, això li torna la dignitat. La mediació ajuda també a reviure, ens humanitza per tirar endavant, per perdonar, per reconciliar, per tenir esperança. També va fer menció de la importància de la memòria enfront de l’oblit, de la compassió en oposició a l’estigma i del compromís en contraposició a la indiferència.

A continuació la psicòloga i escriptora, Maria Mercè Conangla i Marín, presidenta de la Fundació Ecologia Emocional, va iniciar la seva exposició formulant un seguit de preguntes que va anar responent. Va definir el ressentiment com un sentiment tòxic que dona mal viure, que va obrint repetidament unes ferides emocionals que no cicatritzen i que provoquen patiment. Hi ha quatre emocions primàries essencials que ens venen donades des del nostre origen: la ira, la tristesa, la por i l’alegria, però no el ressentiment. Actituds davant de l’enuig: treure la fúria cap enfora, retornar l’ofensa en forma d’agressió o reprimir l’enuig, aleshores la ira es converteix en ràbia. Si no es fa res, la ràbia es va acumulant i esdevé en forma de rancúnia. Si no es fa res amb la rancúnia, aquí apareix el ressentiment, que necessita temps d’incubació, memòria emocional. El ressentiment és tòxic emocionalment, que pot acabar ofuscant la nostra vida, atenta contra la nostra salut física, mental i emocional.

Va afegir que el ressentiment perd el control si no es gestiona adaptativament, és a dir, de manera intel·ligent, creativa i amorosa. Una persona que se sent ressentida pot optar per determinades conductes, com pot ser el victimisme, el llençar la toxicitat emocional contra altres persones que no tenen res a veure amb l’ofensa inicial, o buscar culpables, qui és ressentit no assumeix responsabilitats.

En l’etapa final d’aquesta cadena de destructivitat hi ha l’odi. Hi ha grans col·lectius humans que s’odien. Hi ha generacions que no van patir l’ofensa inicial i odien a l’altre col·lectiu, perquè ho han rebut en format creença i models de conducta. Desactivar una construcció de moltes peces com és el ressentiment, requereix molt temps, de vegades més d’una generació, també molt amor i molta creativitat.

Va acabar la seva exposició apuntant sobre el perdó i la reconciliació. El primer perdó és l’autoperdó, el prendre consciència del patiment que es causa en l’altre persona o que l’altra persona causa en un mateix. Cercar ponts d’entesa requereix un treball constant per orientar-nos cap a la pau. Perdonar és un acte de voluntat, de responsabilitat, de llibertat i de salut. La reconciliació suposa que les dues parts han de voler-ho, això requereix una gran dosi de generositat i de treball personal.

L’última aportació va ser a càrrec de l’advocat i mediador Jordi Palou-Loverdos, director de la Fundació Carta de la Pau, en què va destacar un text de l’any 1907, que després ha estat assimilat per la Carta de Nacions Unides, pel Conveni Internacional de la Haia de Resolució Pacífica de Controvèrsies Internacionals. Els articles II i III conviden als Estats a la mediació, perquè davant d’unes disputes pugui acudir a la mediació un tercer Estat. En aquests articles es fa explícita referència als ressentiments entre els Estats.

Va fer menció de què tant es pot parlar de situacions de pèrdua de pau interior com exterior, tant a nivell individual com a nivell col·lectiu i de poble. Això genera un desànim i un desequilibri. Va recordar les paraules de Riquer que diu que hem de tenir en compte els fets del passat que han generat l’experiència d’un fet que pot ser dolorós, dependrà de com ho visquem ho transformarem en patiment o no, conscientment o inconscientment, amb intenció o sense intenció.

A més la pèrdua de l’equilibri individual, social i col·lectiu genera una dinàmica que si no es canalitza adequadament es retroalimenta, es potencia destructivament i negativament, i això afecta la persona o el poble. És una situació o percepció d’injustícia que clama noves ocasions per recanalitzar aquest sentiment tòxic del ressentiment.

Si es perd l’equilibri, el ressentiment no deixa de disposar-nos en una via mestra, ja que té els elements necessaris perquè podem situar-nos en l’equilibri dinàmic. Suposa un procés d’alliberament d’una cadena interior a diferents nivells, pel que és imprescindible el treball individual o col·lectiu. Aquests processos es poden fer sols o amb l’ajuda d’una tercera persona, de manera informal o formalment.

També va fer referència a la importància del reconeixement, com una de les dimensions humanes més rellevants. Amb l’ofensa el que queda malmès és la dignitat de la persona o del poble. Les vies per recuperar la dignitat serien a través d’un procés de reconeixement com a persones, a nivell íntim i familiar seria l’autoconfiança; en l’esfera de la justícia tindria a veure amb el respecte; en l’esfera de la solidaritat tindria a veure amb l’autoestima. Quan fallen aquests canals de recuperació de la dignitat sorgeix l’agressivitat, la violència reactiva o la violència plena de remordiment. El remei és fer el camí per recuperar el reconeixement i el poder. Fins i tot, en la persona i en el poble que és més agressiu es poden reconèixer valors, recursos i capacitats.

Va introduir el concepte d’aletheia, que és retirar el vel i deixar al descobert el que està ocult. El camí de l’aletheia és prendre consciència d’aquest ressentiment. Per alliberar-se d’aquesta cadena, cal el repte de trobar un nou sentit a aquest vincle negatiu i destructiu, en què cal trobar un nou sentit a la pèrdua, al trauma o a la divisió.

Per acabar va ressaltar que reteixint el teixit social malmès es generen nous sentiments, això permet arribar a albirar l’alegria de recuperar qui soc i la dignitat aparentment perduda.

El col·loqui va permetre, encara, aprofundir molt més en els ressentiments tan reals i presents en la nostra convivència.