Saviesa a l’ombra?

Eva Galí Molas
Psicòloga
Data de publicació: 12 d’abril de 2023
Foto: Pixabay

A mesura que anem recorrent el camí de la vida, ens adonem que a la nostra societat de consum els «objectius-valors» més cotitzats són la joventut, la bellesa, el poder econòmic, la popularitat, l’èxit laboral i el reconeixement social, entre d’altres. Val a dir que aquests referents no són pas en si mateixos malfaents ni motiu de crítica, tanmateix depenent del tipus d’interpretació que en fem d’aquests i la prioritat que els donem a les nostres vides, sí que ens poden deixar un regust amarg. Però el trànsit cap a la maduresa també ens pot connectar amb aquella part de l’ésser humà que rau més enllà de la superfície de la nostra faceta externa.

Comencem a ser conscients del declivi de les nostres facultats psicomotrius, de l’estètica corporal i de vegades de la minva de la nostra agilitat cognitiva. També comencem a relacionar-nos amb les pèrdues personals i, fins i tot, amb les vitals, que encara són més importants i esfereïdores. I si ens aferrem en els valors estètics perduts, la nostra sensació de buidor esdevindrà aclaparadora i ens farà esporuguir.

Sovint, les persones quan es troben en una fase avançada del cicle vital tenen la percepció d’haver perdut valor social i productiu i se senten poc dignes de merèixer algun reconeixement per part dels més joves. L’autoestima de la persona gran rep un fort impacte en percebre’s a si mateixa com un subjecte devaluat pel pas del temps des de l’òptica de la ‘societat creadora de riquesa’. La societat ja els ha arrabassat el privilegi de ser portadors d’experiència laboral, de productivitat econòmica, de referents socials i, fins i tot, de reclam estètic. De cop i volta, se’ls relega a un paper de figuració, després d’haver exercit rols actius en diferents àmbits social i laboral.

És aleshores, quan les persones grans es repleguen en si mateixes, retrobant-se amb les pròpies vivències, errades, encerts, desitjos no assolits, aportacions, és a dir, inevitablement amb el reflex de la seva empremta vital, però sortosament recollint també els fruits del propi aprenentatge que els permet contemplar la vida des d’una perspectiva més àmplia i completa.

Malgrat tot, és una tendència habitual quan ens sentim enretirats de l’activitat laboral i social, experimentar tristor, frustració i perdre la il·lusió de viure amb més plenitud. Però a on van a parar els nostres coneixements, capacitat de preveure esdeveniments, experiència, en definitiva aquell tipus de saviesa amb la que ens beneeix una maduresa tardana o l’aurora de la senectut? Totes aquelles passes que hem donat al llarg de la nostra vida, a voltes amb llàgrimes, i a voltes amb encert i satisfacció, han de fondre’s amb la frustració, melangia i buidor de la solitud?

El coneixement i experiència assolits durant la nostra trajectòria social i laboral han de romandre a l’ombra de la nostra activitat diària i començar a deambular en el somnambulisme de l’oblit? És que el saber fer i l’experiència consolidada no és un bon substrat per atansar diferents tipus d’enriquiment? L’evolució social, la tecnologia i l’experiència poden formar un bon tàndem per a la optimització dels recursos personals dels individus i per a la globalitat de les societats.

No es tracta d’encoratjar-nos vers un rebuig actiu contra la societat de consum, sinó més aviat en saber acollir i dosificar els seus valors en el nostre interior en cada etapa vital.

No ens cal perdre’ns en els retrets als diferents agents socials, que en una època passada no ens van permetre atènyer els nostres somnis o objectius, des d’una mirada amb l’amargor del passat, però el que sí podem fer és buscar el nostre espai en el nostre moment present. Justament els guanys de l’experiència ens poden donar l’empenta per a ressorgir de la nostra tristor i alliberar-nos de l’abandó personal.

Quan la nostra vida ha fet un llarg camí, no estem retirats de la vida, sinó de l’escenari laboral i d’algunes activitats. Però cal recordar que les lleis polítiques i usos socials no regeixen el nostre esperit, ja que és lliure per crear i decidir aportar la riquesa de la nostra experiència als altres. De fet, la societat per a cada etapa vital ressalta uns cànons estètics, patrons socials, rols funcionals i objectius que li són propis.

Tanmateix, la saviesa esdevé un tresor personal i de transcendència social de vàlua incommensurable, i malgrat que no es pot mesurar, ni definir, ni transmetre directament, sí que es pot reconèixer, experimentar i, el que és més important, es pot compartir.

La saviesa guanya les batalles als límits socioculturals, als judicis i als prejudicis, per a oferir-nos les respostes més adients a cada situació. I la saviesa desplega un poder més benefactor encara en ajudar a salvar les persones en aquelles situacions personals i professionals veritablement difícils.

La saviesa dona l’oportunitat que les persones grans puguin trobar el seu lloc a la societat, ensenyant i compartint algun àmbit de la seva la pròpia expertesa, i els joves començar a aprendre a canalitzar i filtrar l’energia creadora i la iniciativa amb els consells d’aquells que els porten avantatge en el camí de la vida.

Alhora, estrènyer llaços entre diferents generacions ens fa conscients de què la societat i llurs membres necessitem de l’ajuda d’altri, fet que ens allunya a tots del vertiginós sentiment de solitud. La saviesa esdevé una plaent recompensa en el moment en què pot donar sentit i continuïtat a les diferents etapes del cicle vital humà, infantesa, joventut, maduresa i senectut.

Ha de romandre a l’ombra aquest tipus de saviesa?

print

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *