Anna-Bel Carbonell Rios
Educadora
Foto: Assumpta Sendra
Data publicació: 24 de maig de 2023
Caminar amb els peus descalços. Sentir el fred de les rajoles, l’escalfor de la sorra de la platja d’un dia d’estiu, esgarrifar-se amb la humitat de l’herba, notar la rugositat de la terra, la calidesa d’una catifa… el que compta és ser capaços de descalçar-nos, de desprotegir-nos, de caminar amb els peus nus… No per manca de sabates ni esnobisme, sinó per connectar amb la mare natura directament i, així, fer-ho amb el nostre cos –sovint tan ignorat–, que de baix a dalt comença als peus, per on ens poden entrar moltes sensacions que es confonen i barregen dins nostre.
Sentir i descobrir les arrels per poder acabar connectant amb el veritable jo, per poder quedar interiorment nus davant nostre i dels altres, per adonar-nos, com deia V. Frankl, que «en realitat només ens poden prendre la nostra ridícula vida despullada». La fortalesa d’ànima, d’esperit, l’enteresa, la llibertat… són sempre nostres, i no ens les poden prendre si en tenim cura i les eduquem. És un procés que com a educadors hem d’acompanyar, donant-li la importància que té, perquè és part d’aquesta formació integral que permetrà que les futures generacions tinguin les eines suficients per enfrontar-se a la vida, per no ensorrar-se davant qualsevol nimietat. Ens cal ajudar els infants i joves a endinsar-se en la pròpia consciència, i, com diu l’escriptora Susanna Tamaro, «…per fer-ho cal estar en silenci, cal estar sobre la terra nua».
Comprendre d’on venim, què hi ha hagut darrere nostre són les preguntes essencials de sempre, que darrerament semblen haver desaparegut dels currículums. No són fàcils ni tothom en veu la importància, i menys infants i joves, en moments en què la seva situació familiar és cada cop més complicada. Però s’han de formular en veu alta, interioritzar-les, tot i que facin mal, i respondre-les –no pot ser d’altra manera– en la intimitat de cada cor per acceptar qui ets i viure en pau el passat, en plenitud el present i amb esperança el futur. És el primer pas per a anar endavant… i tot això s’ha d’educar a casa, i també a l’aula.
Molts dels joves i infants actuals, tot i el revés que els suposa la crisi, sobretot pel que fa a cobrir les necessitats bàsiques i a les oportunitats, etc., viuen en una societat que els envolta de cotó fluix, una mica com fa el protagonista d’aquella entranyable pel·lícula La vida es bella amb el seu fill. Gresca, festa, compromisos a mínims o inexistents, psicosis emocionals («pobrets, que no es frustrin»)…, sobretot perquè moltes famílies han llençat la tovallola, d’altres perquè no tenen temps i llavors els compensen erròniament cedint a tota mena de capricis, d’altres –per desgràcia– perquè ja tenen prou problemes per sobreviure… tot plegat porta a una indefinició de valors que dificulta fer camí cap a l’elaboració del propi projecte de vida, quan difícilment s’ofereixen pautes bàsiques per prendre decisions.
Hem de treballar la presa de consciència de la interioritat. Una interioritat que constitueix la capacitat espiritual de la persona i que se’ns presenta com a proposició a entrar, a assumir el risc de descobrir coses nostres que no ens agraden o no sabíem, a llançar-nos a l’aventura de fer silenci, al misteri. L’espiritualitat com a capacitat de viure el més profund de nosaltres mateixos i les motivacions últimes, les passions que ens animen, els ideals que ens porten a viure plenament.
Obrir els ulls, observar, contemplar…, escolta activa, solitud, silenci, descoberta de l’altre…, mirar-se –que no vol dir mirar-se el melic– per descobrir qui són, en contrast amb el que ells mateixos i els altres es pensaven que eren, i alhora ser conscients que més enllà de ser fills de… són persones individuals, amb una existència única i irrepetible que han de comandar ells mateixos per poder ser veritablement lliures i feliços.
Endinsar-se no és pas aïllar-se en el jo. A dins és on neix la vocació de l’ésser humà vers l’altre per poder oferir un nosaltres de qualitat i coherent.
Dintre la persona no sols hi ha òrgans, artèries, ossos, músculs, vísceres… sinó també sentiments, pensaments, emocions…, que cal aprendre a gestionar. La tasca de construir la pròpia interioritat és bàsica i s’ha de fer en sintonia amb les referències socials que a cada infant i jove li ha tocat viure. Ha de triar, escollir, donar sentit… i per fer-ho s’ha de dotar d’un conjunt de valors, d’un projecte de vida que serveixi d’orientació a les seves accions. Dotar-se interiorment perquè hi ressonin les promeses –no sempre certes– que venen de l’exterior, on es mostraran tal com són, amb les seves capacitats, límits i potencialitats. Vet aquí, doncs, que tot això s’ha de treballar també a l’escola, dins de les intel·ligències múltiples, entre les quals des de fa temps es considera també la intel·ligència espiritual.
Educar també és ensenyar als infants i joves a estar sols amb ells mateixos. A desvetllar la seva pròpia força vital interior, que els porti a l’autoconeixement i a la recerca del sentit de la vida.
En un moment en què tot corre més que el nostre sentir, que no hi ha temps de pair ni que som vius i que només som plenament si som en comunitat, hem d’acompanyar més que mai els nostres infants i joves a la descoberta de qui són, a l’acceptació i a l’enfortiment de les debilitats que tots tenim. Només si es coneixen, s’alegren de ser qui són i busquen camins de superació, els farem forts i resilients davant dels possibles revessos de la vida. Els ajudarem a conrear aquesta pau interior que els mantindrà serens i segurs en les seves conviccions.