Body Art i històries de vida

Jaume Aymar Ragolta
Doctor en Història de l’art
Foto: Leo-Karstens de Pixabay
Data de publicació: 15 d’abril de 2024

Deia Paul Valery que «la pell és allò més profund que existeix». Personalment m’agrada aquesta aparent paradoxa. De fet, la pell és l’òrgan més gran del cos i els humans podem decorar-lo (i, fins i tot, modificar-lo) a voluntat per enviar un missatge als altres. Ara, per tatuar-se cal pagar un tribut: és una decoració amb dolor. Malgrat tot, l’ésser humà s’ha tatuat de molt antic. A Ain Ghazal (Jordània), prop d’Amman, hi ha escultures de terracota tatuades del 6500 aC. També hi ha pintures rupestres de Tassil N’Ajjer, a Algèria, del 6000 aC, amb dones tatuades al tòrax. Igualment hi ha estàtues africanes amb escarificacions relatives al ritus de la maternitat. Els reis escites del 500 aC presentaven tatuatges amb fabulosos peixos antropomorfs, quimeres i efígies. I la mòmia Ukok (1995, Sibèria) era una dona amb un ant dibuixat de color ocre groc o vermell, colorant natural i vegetal o mineral carbó, aixafats i barrejats amb greix animal aplicats mitjançant crines de cavall, ploma o dits. A Egipte els primers signes de tatuatge i de piercing apareixen sobre el cos de les captives (balladores tebanes, prostitutes o prostituts sagrats de Babilònia), de vegades sobre mòmies (funcions profilàctiques) i sobre dignataris presos. Els grecs i romans van transferir el simbolisme del tatuatge i de la perforació en marcats signes de servitud i d’infàmia: els bàrbars amb l’anell posat a l’orella seran esclavitzats. Segons Heròdot, el 490 aC, Daríos, rei dels perses, va fer estampar el seu nom al front de quatre mil presos grecs. Aristòtil diu que «només els bàrbars tenen el cos marcat per sempre». El cos tatuat a la moda escita o sàrmata és considerat pels egipcis, grecs i romans com a efeminat. Heròdot subratlla que el poble traci usa el tatuatge com a signe d’alta noblesa.

Després el tatuatge va perviure com a signe d’identificació dels mariners. Avui ja no és patrimoni d’un determinat col·lectiu, sinó que s’ha generalitzat especialment entre els joves. A partir dels anys noranta del segle XX, aparegueren les primeres botigues especialitzades en tatuatge. Si el 2001 hi havia al món 60.000 tatuats, només dos anys després la xifra s’havia doblat. Hom calcula que avui (2024) un 38% de la població mundial porta pel cap baix, un tatuatge. Alain Blomart, antropòleg, diu que la nostra identitat comença pels límits del nostre cos i per la manera de presentar-los.

Segons Michel Thevoz, expert en Art Brut (Museu de Laussane), el cos pintat primitiu persegueix la següent gramàtica:

1. Aparèixer/desaparèixer: seduir o amenaçar segons rituals, jocs d’amor i de guerra.

2. Deconstruir-se: desfer la simetria i preveure la fragmentació inherent del cos, és a dir, arrossegar la mort.

3. Individualitzar-se: personalitzar i concretar la imatge d’un mateix (naixement, adolescència, saviesa), en definitiva, esdevenir algú.

4. Identificar-se: vegetal, animal, mineral? El cos es desdobla per trobar-se millor (amb relació a la seva casta, al seu sexe o al seu inconscient). Trobar el seu doble.

L’any 1979, els adeptes a les modificacions corporals, van ser batejats com a «primitius moderns» pel seu líder Fakir Musafar, un californià que fa tot tipus de performances artístiques amb el seu propi cos i les publica a BodyArt, una revista dedicada a les modificacions corporals. Avui, a més del tatuatge, trobem altres formes d’alterar la pell, especialment entre els joves:

– Strechting: dilatació del piercing per posar-hi una peça més voluminosa.

– Escarificacions: cicatrius fetes sobre la pell per dibuixar un signe en fondària o en relleu sobre la pell amb un eventual afegitó de tinta.

– Cutting: inscripció de figures geomètriques o dibuixos de tinta sobre la pell mitjançant una aplicació d’un motiu en xapa roent o làser.

– Burning: impressió a la pell d’una cremada deliberada feta amb tinta o amb pigment.

– També hi ha implants subcutanis: incrustacions de formes en relleu sota la pell.

Deia el pensador i pedagog Alfred Rubio, que totes aquestes volgudes modificacions corporals semblen respondre a una reacció contra una estètica injusta centrada en els cànons estrictes que dicta la moda. Com que la majoria no ens hi podem ajustar, hi ha joves més agosarats que, com a reacció, transformen o deformen el seu cos fins al límit com a protesta, és com si diguessin que volen ser ells mateixos i que no tenen cap necessitat d’assemblar-se a models idealitzats. Cal desmuntar els canons estereotipats i reconèixer que la bellesa abunda en la realitat, com afirmava el crític d’art Àngel Marsà: «tot ésser té un grau molt elevat de bellesa pel sol fet d’existir». Una acceptació joiosa del nostre cos, faria innecessari buscar additaments sovint irreversibles. Amb tot, és veritat que molts joves s’expressen sense paraules amb les històries de vida amagades rere els seus tatuatges. Quan se’ls pregunta pel seu significat, no solen tenir cap inconvenient en explicar-lo, els plau i, fins i tot és un camí per teixir complicitats.