Ressenya 250 Sopar Hora Europea
Fotografia: Margarita Amigó
Data de publicació: 03 de juny de 2024
En el marc de la celebració del 250 Sopar Hora Europea, la directora de l’Àmbit Maria Corral, Assumpta Sendra, va presentar i conduir l’acte. Va explicar els orígens de la creació del Sopar Hora Europea i va fer memòria agraïda a tantes persones que han organitzat i convocat els sopars. El primer Sopar es va celebrar el dijous 17 de febrer del 1983 a l’Hotel Ritz de Barcelona amb el tema La ciutat creadora d’humanisme. El format del Sopar Hora Europea va crear-lo el Doctor Alfred Rubio, juntament amb el senyor Francesc Viñas. En aquell moment era una proposta molt innovadora i creativa. El doctor Rubio al descriure el Sopar ressaltava «la importància de la temàtica a tractar segons el context del moment. El Sopar possibilitava i segueix possibilitant poder exposar el propi pensament i convidar diferents ponents per aportar uns continguts des d’un diàleg interdisciplinari». I Rubio també expressava «el desig de què siguin sopars festius, amb espelmes enceses i flors, amb una certa austeritat, però que cada sopar sigui com un banquet que ens convida al diàleg profund des de la cordialitat».
L’Àmbit és una entitat que valora i dona sentit a l’existència de cada ésser humà. Treballem per promoure valors humans des d’una proposta de bé social, i considerem que la reflexió i el diàleg són necessaris per prendre consciència de la realitat i per oferir respostes coherents des d’una mirada realista. Estem atents al context social que vivim i, com tantes altres entitats, volem contribuir al bé de la persona i de la societat. Som conscients que tot avança a un ritme accelerat i va destacar que «avui hi ha moltes plataformes digitals que permeten la reflexió i el diàleg, però nosaltres encara mantenim aquesta plataforma presencial del Sopar que ens permet la proximitat i també crear vincles d’amistat».
La primera intervenció va ser a càrrec de Josep M. Forcada, president de l’Àmbit Maria Corral, que va justificar el títol del Sopar dient que pensar vol dir recordar vivències, històries, fets culturals, religiosos, familiars, i la resposta als pensaments ens apareix en el moment menys pensat, i som capaços d’emocionar-nos, de prendre decisions, però també som capaços de comunicar als altres el que vivim i sentim. Repensar vol dir assaborir, elaborar aquestes idees, aquests criteris o aquests punts de vista. Assaborir la vida és una realitat que segurament no tenim temps de fer perquè ens fa por ser massa sincers amb nosaltres mateixos. Reinventar és escampar al teu voltant allò que has pensat, encara que és una aventura perquè estàs sotmès a què els altres et jutgin. El repensar és aplicable a tot i és un procés de la vida diària.
És important saber filosofar, que vol dir tenir amor a la saviesa. Hi ha gent que té por d’entendre la vida i de complicar-se-la. En el nostre temps la tecnologia és cada vegada més intensa. Cada època ha tingut els seus avenços tecnològics i ha calgut que la gent s’adaptés, des del descobriment de la roda i la màquina de vapor fins a la robòtica. Els avenços no fan mal. La intel·ligència per molt que vulguem unir-la amb l’artificial necessita del cervell humà que la governi. Ja no hi ha res artificial, tot està construït per la humanitat excepte la naturalesa i totes aquestes realitats vingudes de fora. La tecnologia és un tresor que ens fa canviar. Per exemple, l’energia atòmica serveix per crear centrals nuclears, però també es pot usar per matar d’una manera brutal.
Hi ha una certa por a dir que ens falsificaran la imatge, la paraula… Sempre hi ha persones que no tenen ètica a la vida. El canvi social és difícil, complex, ens implica a tots d’una manera o altra, és el que fa créixer la societat. Sòcrates ja deia que l’ésser humà és un animal racional, però aquest concepte ha canviat. Avui podem entendre la persona a partir d’una nova forma d’identificar el seu interior, és a dir, l’ésser humà és capaç d’estimar, de tenir llibertat, el que ens implica d’una manera extraordinària per treballar aquests arguments fonamentals. Els filòsofs de la Modernitat parlaven d’entrar en el coneixement de la persona a partir no d’uns conceptes estructurals sinó a partir de l’evidència de l’existir, en reconèixer uns fets, unes circumstàncies cabdals. Sartre utilitzava la paraula existència com a base de la realitat de la vida, la Il·lustració amb les evidències de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, ha anat configurant un nou estil de ser persones.
No sempre ens hem d’encallar en uns motlles de la vida i hem de tenir agilitat per ser creatius. Una societat que no és creativa resta insensible, col·lapsada. Marc Aureli, en el segle II, a Les Meditacions ja deia: «No deixis d’observar com tot sorgeix mitjançant el canvi, demana que descobrim la força de la introspecció per assolir, per aconseguir la responsabilitat i per obtenir el benestar. Tot canvi és llavor de futur». Hem de ser savis del nostre passat, contemplar-lo i llegir-lo amb benvolença. Quan pensem en el futur estem pensant en un ens que no existeix. Si algun edèn ha d’existir, ha de estar dins nostre. Som els únics capaços de fer de la nostra vida un edèn, és a dir, donar un sentit a l’existència perquè ens faci feliços.
També va proposar que és extraordinàriament necessari considerar aquest canvi de paradigmes. Si no ens enfilem al carro del canvi, ens passem la vida gemegant, i no volem dir sí al present. La nostra societat ha viscut una sotragada fortíssima amb la pandèmia, encara que hi hagut moltes sotragades que han canviat el ritme del món, com la pesta a l’Edat Mitjana, la I Guerra Mundial, així com després de la II Guerra Mundial és quan Sartre comença a queixar-se de què l’existència humana és feble. La Modernitat respecta les lleis de la naturalesa. No tinguem por de repensar l’existència de la natura, amb l’opció de no destruir, avui ja no ens movem en unes realitats inamovibles. La nostra societat ens demana que entenguem que som vulnerables, la mort és l’única certesa del nostre existir.
La nostra societat entra en aquest misteri de què la persona humana ha de sentir la humilitat de ser, d’existir. Com ens adaptem? És una crida a la intel·lectualitat, a repensar la nostra existència. Hi ha un altre tema que ens implica a tots que és el límit de la sociabilitat, ha canviat la nostra forma de relacionar-nos. Cal fer nostra aquesta canviabilitat i assumir-la amb dignitat i valentia o seguirem empetitint-nos cada dia més. Reinventar-nos vol dir tenir agilitat per escapar-se de la llosa de l’immobilisme, de no saber-se reinventar. Si no reinventem aquesta realitat social d’existir, d’un nou estil, d’una nova manera, en la que ens impliquem plenament perquè no tenim por de deixar coses enrere, no tenim por d’entretenir-nos en mirar el passat, de mirar el futur, que serà com nosaltres el fem, a poc a poc, que l’hem de treballar amb dignitat, amb saber fer. S’ha de ser bona persona, reflexiva, que es compromet amb el seu ser i el seu existir, per ell i pels altres.
A continuació, la psicòloga i escriptora Maria Mercè Conangla, presidenta de la Fundació Ecologia Emocional, va fer unes reflexions des de la mirada de l’Ecologia Emocional, que és aquest model que des del 2002 van començar a treballar amb en Jaume Soler. Va fer referència als eixos que plantegen en el seu llibre Canvi climàtic emocional: On som com a societat i com a éssers humans? Aquest lloc on som realment ens aporta benestar, salut emocional, serenor, sentit de què val la pena viure? O bé estem en llocs que no només realment ens incomoden sinó que a més a més ens estan provocant malaltia i una crisis com a humanitat?
Va apuntar deu transicions necessàries, la creació de ponts per anar allà on volem anar. La primera és no defensar el canvi pel canvi. Hi ha canvis que ens porten a llocs pitjors. Ha de ser un canvi que ha de servir com a millora de les condicions de la humanitat, d’aquest planeta, dels valors humans. El canvi no pot ser un valor absolut a defensar, però els bons canvis són necessaris. Com a éssers humans o canviem o no ens mantindrem vigents, és a dir, l’essència de la vida és el canvi mateix. Per tant, un dels perills de fer-nos grans podria ser quedar-nos ancorats en les seguretats, les certeses, les creences, això ens transforma en éssers rígids. Xavier Robert de Ventós deia que a mesura que ens fem grans hauríem de fer-nos de cera però no de bronze, és a dir, de fer una adaptació positiva. No és el mateix adaptar-nos que resignar-nos, no ens hem de resignar al que hi ha, de vegades ens toca rebel·lar-nos. Va recordar una cita d’Eric Hoffer: «En temps de canvi, els que estiguin oberts als aprenentatges seran amos del futur, però aquelles persones que creguin que ja ho saben tot estaran molt ben equipades per a un món que ja no existeix».
La tecnologia i la ciència també estan avançant molt. El problema és l’ús que se’n fa. El món emocional i la reflexió ètica van més lents que la tecnologia. Quan els reptes superen la nostra capacitat de donar respostes, entrem en crisi, perquè ens falten eines personals i emocionals per gestionar tot un seguit d’aspectes. Davant del canvi, no hem de negar la por, que és una emoció que ens avisa de què hem d’anar amb prudència. La por ha de ser escoltada, l’hem de transformar en la confiança, que ens permet encarar una situació en un entorn incert. Alguns canvis necessaris perquè aquest clima emocional que patim ara, ple d’emocions que comencen en des, com desil·lusió, desesperança, desesperació, desànim, ens treuen l’energia. Hem de passar de la modalitat del programa de supervivència a la de plenitud de vida. Ja ho deia Erich Fromm, que hem de passar del verb tenir al ser. El tenir és un dels verbs més conjugats socialment i el posseir un dels més practicats.
Un altre aspecte a destacar és passar del que és tangible al que és intangible. No és el mateix la seguretat que la confiança. Qui cerca seguretat està a mercè del que li donin fora. Un canvi necessari és educar des de ben petits els infants en què no és el mateix una necessitat que el desig. Necessitar, necessitar no necessitem res, sinó que ho desitgem i el desig no sempre s’ha de cobrir. Cal reivindicar la capacitat de les noves generacions de bregar amb les frustracions davant dels ‘nos’. Davant de la uniformitat, el pensament únic i les creences tancades, socialment caldria donar espai al regne de les possibilitat, que té a veure amb la creativitat i la innovació. No tinguem por enfront d’una situació incerta ja que pot haver-hi un camí de millora, d’exploració, un aprenentatge. Una altra qüestió és el tema de la velocitat en què vivim, concretament dels ritmes i de les presses. Vivim en una societat que emmalalteix perquè els ritmes no són humans. Hem integrat tan la pressa, que el cor batega en clau d’un ritme tan accelerat que de vegades l’angoixa es pot confondre amb un atac cardíac. La pressa és l’antítesi d’un sentiment que necessitem socialment urgentment que és la tendresa, la carícia, que requereix ritmes lents. Quan avança la violència, la tendresa retrocedeix. Necessitem introduir dos arts: el de la lentitud i el de la paciència.
Donat que els recursos del planeta i també els personals estan sobrepassats, hem de repensar com vivim, per tant hem de començar a educar en la frugalitat o la sobrietat. S’està detectant socialment el que s’anomena la incomoditat constitutiva. Àngel Gabilondo ho defineix com «aquell malestar de la persona que no se sent completa», mai en té prou de res, sempre està descontent, això és un símptoma del nostre temps. Un altre tema és el de la solitud no desitjada que és una pandèmia social i que indica que manca la construcció d’un sentiment que és l’intersom, és a dir, l’ésser humà és un teixit amb altres éssers humans i plegats fem un tapís. Un altre valor clau és la humilitat. Un dels canvis necessaris serà anar de l’ego a l’eco. La nova generació d’humans o seran cuidadors de la vida o no seran. Hem d’educar una generació que tingui cura no només de la pròpia vida sinó també dels altres i del planeta.
Va finalitzar la seva intervenció recordant aquestes paraules d’Edgar Morin: «A l’inici del tercer mil·lenni, estem entre dos mons, un encara no s’ha mort però l’altre encara no ha nascut. Estem en un lloc molt incòmode, en el món del que venim ja no serveixen les pautes, i en aquest entremig tots nosaltres som llevadors d’un món nou que hem de fer néixer per a les noves generacions». Com deia Casaldàliga «un nou món i millor no només és necessari sinó que a més a més ara ja és urgent».
A continuació es va obrir el col·loqui amb l’aportació d’alguns assistents. I va arribar el moment dels brindis amb l’acompanyament musical de La Traviata de Verdi i amb la col·laboració de diferents convidats, entre els quals destaquem les paraules del Doctor Xavier Altarriba: «250 és una seqüència; Sopars, àpats; Hora, temps; Europea, identitat. Nosaltres fem una seqüència ritual que no rutinària d’àpats compartits, que agermanant aliments amb pensaments en un cronos limitat, fan del conviure identitat i del respecte entitat, retornant en silenci oblits i absències». La vetllada de celebració del 250 Sopar Hora Europea va cloure amb l’actuació musical a càrrec dels cantants lírics Joan Martínez Colàs i Laia Camps. Un cop més el Sopar va possibilitar la reflexió i el diàleg i aquesta vegada amb un to encara més festiu.
