Joan Romans Siqués
Professor
Fotografia: Assumpta Sendra
Data de publicació: 11 de novembre 2024
És molt encertada l’expressió llatina homo viator. L’home és un pelegrí que fa via pels camins de la vida, uns camins que el menen cap a un destí que mai sap on el portarà. Sovint la persona s’entesta en arribar a una meta desitjada, programada, ben estudiada i treballada i moltes vegades s’adona que ha arribat a un lloc ben diferent, que mai hauria somiat o que ni tan sols sabia que existís. I també content, sorprès i agraït del nou destí que la vida li tenia preparat.
Aquest procés de fer camí, de viure el camí i de gaudir del camí no ens resulta gens fàcil. Tenim pressa, pressa per arribar a una meta o per aconseguir alguna fita i quan hi hem arribat o hem aconseguit el que desitjàvem tot seguit posem rumb cap a una altra destinació, un altre objectiu, sense recrear-nos en el lloc on hem arribat o ni tan sols sense haver viscut ni assaborit a consciència el camí recorregut. La vida fa pujades i baixades, té trams rectes, tot seguit venen corbes perilloses, dies clars i altres foscos. Però anem tan distrets que ni ens n’adonem. La nostra societat no ens hi ajuda gens, més aviat ens diu: «corre de pressa, amb molta pressa, sempre endavant, no t’aturis sinó altres et passaran al davant, no ‘perdis el temps’, no t’entretinguis gaudint de l’entorn ni del camí, no badis, corre, corre, has de fer experiències noves, ho has de provar tot, has de viure al límit, fer esport de risc…»
És com una mena de malaltia. El món actual ens hi empeny. Cal estar molt despert per ser-ne conscient i no caure en aquest parany frenètic que no ens deixa viure a fons. Sovint, valorem més la quantitat que la qualitat.
És obvi que tots tenim objectius, uns propòsits, uns somnis pels quals hem de treballar i esforçar-nos per aconseguir-los. I totes les empreses, els governs, les administracions, les entitats socials, etc., tenen uns programes a assolir. I tant, si no fos així potser encara viuríem a les cavernes. Però no em refereixo a això.
L’ésser humà no és un ‘producte’ que s’hagi d’explotar per treure’n el màxim rendiment a costa del que sigui ni fer-lo rendir fins l’extrem per obtenir-ne com més benefici millor. I tant més quan, gairebé sempre, es fa en contra de la seva voluntat. La persona no és una ‘unitat de producció’ que doni guanys i prestigi a uns tercers. Però, el món no ens ho posa fàcil. Un bon exemple el trobem en el món de les competicions esportives. Sovint sembla que si no ets el guanyador, si no ets el primer de la cursa, ets perdedor, un fracassat. No sortiràs a la televisió o als diaris o, pitjor, si hi surts serà per destacar que no has guanyat. O el primer o res. Sembla que haver competit brillantment i haver ofert un bon espectacle a l’afició no tingui mèrit si no t’has endut la copa.
A la vida, el premi no és cap medalla d’or, ni cap reconeixement social, ni sortir sovint als diaris, ni a la televisió, ni tenir milers de seguidors i amics (amics?) a les xarxes socials. El premi és assaborir i gaudir del camí que vas fent amb tota la dignitat que comporta ser persona, viure i conviure amb els altres, sense trepitjar-los, deixant que també facin el seu camí, i celebrant les seves alegries i plorant les seves penes.
No cal perseguir gran gestes, pretendre projectes gairebé inhumans, batre nous records cada dia, ni fer heroïcitats que, en tot cas, te’ls exigirà la mateixa vida i et veuràs empès a fer-les. No fos cas que sota l’aparença d’un ambiciós projecte personal busquéssim, conscient o inconscientment, una glòria (fugissera) i un reconeixement cap a la nostra persona. Vanitat.
La vida és camí i la meta és viure-la amb la màxima plenitud humana.
Homo viator, la persona que fa camí i n’és conscient.