Ressenya 251 Sopar Hora Europea
Fotografia: Margarita Amigó
Data de publicació: 11 de novembre de 2024
L’Àmbit Maria Corral va celebrar el dijous 24 d’octubre el 251 Sopar Hora Europea, amb el tema L’alegria, font del bon humor. Va obrir l’acte amb la salutació inicial el president de l’Àmbit, Josep Maria Forcada. La moderadora, Teresa Algans, va aportar la definició de l’alegria que, segons el diccionari, és «un sentiment de plaer que neix generalment d’una viva satisfacció de l’ànima i es manifesta amb signes exteriors, com en la cara i en les paraules».
A continuació, va donar la paraula a Ignasi Batlle, col·laborador de la Universitas Albertiana, que va destacar una nova definició del sentit de l’humor: «La capacitat per experimentar una reacció molt especial del riure, aconseguint un estat d’ànim positiu. El riure és una expressió externa de la diversió, com la manera de presentar, enjudiciar o comentar la realitat, ressaltant el costat còmic, rialler o ridícul de les coses».
Va afegir que l’actitud d’agraïment és un dels canals que ens porta a l’alegria i ens ajuda a potenciar el sentit de l’humor, encara que hi hagi moltes realitats de la nostra vida que ens portin a situacions com la desesperança, el dolor, el patiment… Per poder desenvolupar la capacitat del sentit de l’humor cal acceptar-nos per assumir les nostres circumstàncies. Només des d’aquesta clau d’acceptació serem capaços de tenir una mirada ‘còmica’ del que ens passa. Però, les pors ens paralitzen i impedeixen tenir aquesta actitud d’acceptació del que jo soc, i per tant és un obstacle per desenvolupar el llenguatge del bon humor.
Un altre aspecte és que de la mateixa manera que aprenem a caminar, a llegir o escriure també aprenem a utilitzar el sentit de l’humor, per això calen referents que ajudin a poder desenvolupar el llenguatge del sentit de l’humor. Per altra part, alguns efectes directes d’aquest acceptar-nos i ser capaços de fer una mirada diferent de la nostra realitat, són la distensió de tots aquells neguits que portem, relativitzant moltes de les situacions que vivim. També cal educar el sentit de l’humor perquè saneja la nostra salut mental i contribueix a desenvolupar una relació més profunda amb nosaltres mateixos i amb el nostre entorn. L’art del somriure com a llenguatge no verbal contribueix a destensar i a generar entorns de proximitat, confiança i sinceritat.
Va acabar amb aquesta descripció: «L’humor és un mitjà humà a la nostra disposició per afluixar, dissoldre, alliberar o restablir situacions que han esdevingut improductives… En realitat, l’humor és un mecanisme meravellós per mantenir un ambient relaxat, amistós, obert i solidari entre les persones. L’humor és bo quan el riure ve de l’afecte, la compenetració o l’estimació».
L’actor Joan Pera va amenitzar la vetllada amb la seva intervenció i el seu to de bon humor. Davant la pregunta d’on prové l’alegria , va fer referència a les paraules de Groucho Marx, que deia: «L’humor és el cervell que s’ha tornat boig», perquè busques aquelles coses que puguin fer gràcia. L’humor és sobretot una actitud generosa davant de la vida, de no tenir por a somriure i intentar parlar-ne amb humor davant de moments molt difícils i dramàtics.
L’humor és un somriure i una rialla. El riure és un accident. Hi ha gent que diu ‘em moro de riure’, ‘em fa mal la panxa de riure’. Però el somriure és una actitud afable, és el passaport de la pau. No pots anar a fer una guerra somrient i dient a la gent que li llençaràs un tret. El riure és una actitud d’acceptació d’un mateix. Com a anècdota va dir que ell feia riure explicant tant les desgràcies com les coses divertides que ens passen cada dia. L’alegria de vegades és difícil però un somriure no ho és tant.
La cordialitat, la misericòrdia, entendre l’altre i acceptar-lo són actituds que faciliten el somriure. I no tinguem por. Com deia l’Astèrix: «De l’únic que hem de tenir por és de què ens caigui el cel sobre el cap», i podria ser que ens caigués tal com està la situació. Però, tot i així, ens en sortirem i si pot ser amb un somriure.
Tot seguit, la fundadora i directora de Pallapupas, Angie Rosales, com a pallassa va fer participar a tots els assistents en un divertit joc de paraules i d’aplaudiments que van fer esclatar les rialles. Va afirmar que el riure és el més contagiós que hi ha en aquest món, a part dels virus i els bacteris. Quan un sent alegria, indiscutiblement contagia a la resta i això és un antídot per a la vida. Entrar com a pallassos en un hospital en un context d’adversitat, de dolor, segurament de molta angoixa pel futur, és un fet força disruptiu.
En el primer hospital que van entrar com a Pallapupas van rebre resistència. L’únic que li va dir a la persona que la va rebre, que era el gerent de l’Hospital Sant Joan de Déu, era que només li demanava sis intervencions i que si no funcionava marxarien. Després d’aqustes sis intervencions, van venir mil intervencions, quatre mil intervencions… No només els infants que estaven hospitalitzats ho necessitaven, sinó sobretot les seves mares i els seus pares. L’èxit que han tingut, sense desmerèixer l’equip amb la seva metodologia d’intervenció i l’impacte constatat amb les evidències científiques, ha estat perquè les persones que estan en una situació difícil ho han demanat.
Va explicar que va entrar en aquesta història accidentalment, treballava com a pallassa en una companyia de carrer, i un company li va insistir moltíssim perquè es presentés en un càsting que es feia a una illa de Mallorca de pallassa d’hospital. I a la setmana la van escollir. La formació va ser molt exhaustiva. Va relatar la seva experiència personal quan va entrar per primera vegada com a pallassa en una UCI pediàtrica. I quan va veure que la parella de pallassos que hi havia allà era capaç de fer riure aquell infant, generant una complicitat de joc brutal i que la mare, el pare i el germà també seguien aquell joc, es va quedar molt impactada, perquè a ella no l’havien educat per estar somrient o donar-li espai a l’humor en un moment tan difícil, sinó per estar mol trista o enfadada. Encara que sembli una contradicció, en la majoria d’ocasions, davant de les adversitats el sentit de l’humor cura de veritat. Fins i tot al final de la vida, que és la situació on un menys s’imagina riure o somriure. Va manifestar que posar-se un nas vermell, fer comèdia, és de les coses més difícils que ha fet com a actriu. L’humor no s’ha de confondre amb la frivolitat, perquè cal saber escoltar el que l’altre necessita en aquell moment i tenir humilitat.
La vetllada va tenir un to festiu i es va cloure amb les intervencions dels assistents.
