Ressenya 252 Sopar Hora Europea
Fotografia: Margarita Amigó
Data de publicació: 9 de desembre de 2024
El dijous 21 de novembre, l’Àmbit Maria Corral va celebrar el 252 Sopar Hora Europea, amb el tema La força de les paraules amb sentit. La directora de l’Àmbit, Assumpta Sendra, va donar la benvinguda dient que la paraula és un mitjà per oferir pensament, reflexió i diàleg. Tot seguit, Javier Bustamante, com a moderador, va dir que la convocatòria es podria traduir com la força que adquireix la paraula quan esdevé poètica.
A continuació, va donar la paraula a Josep M. Forcada, president de l’Àmbit Maria Corral, que va fer referència als filòsofs grecs, Sòcrates i Aristòtil, que utilitzaven la maièutica com un mètode de preguntar-se sobre l’existir. L’actitud d’escoltar l’altre amb l’objectiu d’entendre’s, per arribar al bé. Sant Tomàs va estudiar i es va entusiasmar amb Aristòtil perquè aquest era un home de bé. Qui no és capaç de fer el bé no és apte per esdevenir ciutadà. Va plantejar com es pot construir el bé amb el nostre pensar i el nostre parlar.
Totes les paraules tenen força amb el subjecte, el verb i les formes complementàries, perquè cada paraula té el seu misteri, el seu missatge i tot un rerefons. Quan es transmeten les paraules de pressa, no tenim temps de pensar-hi. Tant important és saber el que llegeixes, com el que escrius i el que dius. Com a experiència personal, va explicar que havia fet els cursos de Dale Carnegie, i quan ja era monitor el consell que li van dir era que abans d’obrir la boca havia de saber què havia de dir i com ho havia de dir, però sobretot que si podia dir-ho en tres minuts que no ho digués en mitja hora.
Va afegir que sense memòria no podem parlar. Entendre la paraula vol dir entendre el contingut. Hi ha una qüestió que és bàsica per entendre el que significa la paraula i és saber que hem d’utilitzar el cervell. La paraula la construïm en el cervell i s’enriqueix amb els sentits, la vista, l’olfacte, el tacte i l’oïda. El silenci com a constructor de paraula és fonamental. Per parlar es necessiten expressions. Hi ha una capacitat interior per expressar el que sentim a través de la paraula. El nostre cervell cada vegada té més capacitat de créixer en les connexions de les neurones, en la intervenció de les hormones i d’elements externs, per posar en marxa tota una sèrie de connexions que ens donen la capacitat d’entendre, fins i tot, les emocions.
La paraula és l’element més ‘màgic’ per explicar el que hi ha al darrera del nostre existir. Cada època social té uns paràmetres de pensar diferents i el que costa més és adaptar-s’hi. D’aquí la importància de la flexibilitat del pensar. Encarnar les frases és el que construeix l’ètica social.
La periodista Natalí Guerrero va aportar que la paraula és una de les eines més poderoses de la comunicació humana. Amb ella expressem pensaments, sentiments i desitjos, establint connexions profundes amb els qui ens envolten. En el context de l’era digital, com ho és a les xarxes socials, el seu impacte es magnifica: les paraules poden viatjar a gran velocitat i assolir audiències globals en qüestió de segons. Cada comentari, tuit o publicació no només transmet un missatge, sinó que també pot generar diàlegs, influir en opinions públiques i provocar canvis significatius a la nostra societat.
Una paraula ben utilitzada (o mal utilitzada) en plataformes com Twitter, Facebook o Instagram pot encendre debats que transcendeixen fronteres. Les xarxes socials han transformat les dinàmiques de comunicació humana, i han exigit que l’ús del llenguatge sigui no només efectiu, sinó també conscient i responsable. Des de la brevetat dels missatges i l’ús d’emojis fins a narratives extenses, aquestes plataformes han creat noves formes d’expressió. Aquest procés no passa en un buit: els algorismes que interpreten i classifiquen les nostres paraules tenen un paper crucial en determinar quins missatges tenen més visibilitat i quins passen desapercebuts. Aquí, cada paraula cobra un pes especial, ja que pot definir l’èxit d’una idea, una tendència o una causa social.
En l’àmbit digital, cada publicació projecta una imatge de nosaltres mateixos, així com també influeixen en la manera com altres ens perceben. Una piulada pot generar confiança, però també desconfiança; un post pot inspirar, però també ferir. Per això, l’ús responsable del llenguatge és essencial. En un món on les xarxes socials amplifiquen les nostres veus, cada paraula té el potencial d’unir o dividir, construir o destruir. Les paraules carregades de sentit no són aquelles impulsives sinó les que sorgeixen d’una reflexió conscient i que contribueixen a un diàleg constructiu.
Per comprendre el potencial de les paraules clau a les xarxes socials, és essencial entendre què són els hashtags, també coneguts com a numerals o coixinets, l’origen dels quals es remunta al 1988. En essència, tenen el poder de transformar la manera com les persones interactuen, comparteixen idees i construeixen connexions en un món cada vegada més digital. El 2007 Twitter (avui X) va incorporar aquest sistema a la seva plataforma, marcant l’inici de la seva popularitat. Des de llavors, els hashtags han esdevingut un recurs indispensable per a xarxes socials com Instagram, TikTok i Facebook, on són fonamentals per estructurar contingut, fomentar discussions i formar comunitats virtuals.
En un món on el llenguatge és amplificat per la tecnologia, el desafiament és utilitzar aquesta eina amb saviesa. Les paraules tenen el poder de democratitzar l’accés al coneixement, fomentar l’empatia i enfortir les relacions humanes. Això no obstant, aquest poder ha de ser exercit amb un compromís ètic que reconegui l’impacte potencial en les persones, les comunitats i la societat. Usar-la amb propòsit i ètica no només defineix la nostra identitat digital, sinó també la nostra aportació a un món més inclusiu, respectuós i connectat.
El doctor en Història de l’Art i professor de l’assignatura El silenci com a actitud filosòfica, Jaume Aymar, va iniciar la seva intervenció dient que el seu convenciment és que parlem massa i va citar un aforisme oriental que diu: «Parla només si les teves paraules són més denses que el silenci». Quan el segle IV l’arquebisbe Teòfil d’Alexandria va anar a veure al desert de Nítria, a Egipte, l’abat Pambo, va esperar molt de temps una paraula de l’ancià, però va ser en va. Aquell no li va dir absolutament res. Venia a demanar consell. Els germans presents es van creure en el deure d’intervenir: «Digues, si us plau, una paraula edificant a la seva excel·lència». La resposta de Pambo fou lacònica: «Si no s’edifica pel silenci, tampoc s’edificarà per les meves paraules».
Es va referir als lacònics, que són els habitants de l’illa de Lacònia, que es caracteritzaven per parlar poc. El català és lacònic i sintètic. Per exemple, diem: Prou, malament, entesos, depèn, vaja, torne-m’hi, fuig, fora, i ara, som-hi, fem-ne via, totes són expressions molt sintètiques. També va esmentar el nucli de veritat de la saviesa popular del català, sovint amb dites relacionades amb el verb fer: feu feu, anem fent, fer com aquell, fa i desfà, que s’ho faci mirar, tal faràs tal trobaràs, qui fa un cove fa un cistell, més val fer i penedir-se que no fer i penedir-se, tot fa caldo. I en quant a la saviesa castellana, va mencionar: sin ti todo es nada, del agua mansa líbreme Dios que de la brava me libro yo, no sirvas a quien sirvió ni pidas a quien pidió. És interessant adonar-se que parlem amb notes musicals, cantem, tal com explica Alexandre Cirici Pellicer, sociòleg de l’Art, ja que depèn de l’entonació que hi donem voldrem dir una cosa o una altra. Paraules noves, paraules plenes, paraules capaces de donar futur i llibertat: «Estic al teu costat».
«Potser em deixin les paraules o potser em deixeu vosaltres, o només els anys em posin a mercè d’alguna onada», cantava Lluís Llach. La paraula poètica ajuda a sintetitzar, com els poemes japonesos haiku. La saviesa anglo-saxona parla de key-words, que suposa fer un esforç de síntesi i posar les paraules al paràgraf inicial. Paraules transcendents: «Tot és misteri»; «fuig de tu», «no t’entotsolis, no et planyis». En un món de tant d’anàlisi estem delerosos de paraules sintètiques.
Per acabar, va citar Karl Rahner, un dels grans teòlegs del segle XX: «Aleshores, quan tot calli a la mort i jo hagi après i patit tot, aleshores començarà el gran silenci des del qual només Tu ressones. Tu, paraula dels segles dels segles. Aleshores, totes les paraules humanes s’hauran embotat i l’ésser i la saviesa, el coneixement i l’experiència seran una mateixa cosa, coneixeré com soc conegut, entendré el que sempre m’has dit. Cap paraula humana ni cap concepte no es tornaran a interposar entre Tu i jo. Tu mateix seràs la paraula de l’alegria, de l’amor i de la vida, que omple tots els racons de la meva ànima».
Finalment, es va obrir el col·loqui als assistents amb moltes paraules sol·licitades, per continuar aprofundint amb el tema la paraula.
