Som éssers necessitats

Ressenya 253 Sopar Hora Europea
Fotografia: Margarita Amigó
Data de publicació: 10 de març de 2025

L’Àmbit Maria Corral va celebrar el dijous 20 de febrer el 253 Sopar Hora Europea, que va tractar sobre Som éssers necessitats. La moderadora, Montserrat Puigbarraca, va exposar el tema ressaltant alguns aspectes del text del díptic i va presentar els ponents.

La primera intervenció va ser a càrrec de Jordi Cussó, director de la Universitas Albertiana, fent esment de les paraules pronunciades per la catedràtica de filosofia Begoña Román, en una conferència donada a la Fundació Carta de la Pau: «Tots som subjectes de cuido i d’atenció, perquè som fràgils i vulnerables, som subjectes de necessitats. És a dir, sense els altres no podem tirar endavant. La necessitat no és una mena de fluixesa existencial. Dependre d’altres no ha de ser ni una càrrega social ni una qüestió vergonyosa. Volem viure amagant les nostres necessitats, sense reconèixer que necessitem dels altres, com si tinguéssim un greu problema quan reconeixem que sense ells no podrem desenvolupar la nostra vida ni les nostres tasques. No volem reconèixer quelcom substancial de l’ésser humà: la seva fragilitat i vulnerabilitat».

Va explicar que el concepte vulnerabilitat procedeix de la paraula llatina vulnus, que vol dir ferida, afectat o, com diu el professor Josep M. Esquirol, tocat, per la vida, per la mort, pel tu i pel món. Tocats per la vida és sentir gust per aquesta vida i viure potenciant-la al màxim. Al néixer som éssers desvalguts que no ens podem valdre per nosaltres mateixos durant un temps molt llarg. Quan acceptem que som vulnerables i ens mostrem vulnerables als altres, ens fem més pròxims. L’actitud vital que es desprèn de l’acceptació de la nostra fragilitat i vulnerabilitat és la humilitat, des de la que brolla l’atenció i el cuido de l’altre.

El realisme existencial ens recorda que els éssers humans no som autosuficients. Això implica que tenim gana, fred, set, dolor, cansament, por, que emmalaltim, que un dia o un altre morirem i que, si els altres ens obliden, no serem capaços de ser en plenitud. Com diu l’antropòloga Yayo Herrero totes les persones complim dues característiques bàsiques: «La primera és que som ecodependents, és a dir, no hi ha vida sense naturalesa. L’aigua, els aliments, l’energia i tot allò que cal per mantenir-nos ens ve directament de la natura. Però, a més a més, els éssers humans som radicalment interdependents entre nosaltres. Una criatura acabada de néixer no sobreviu si ningú la cuida. El mateix passa en la vellesa. I ja no diguem si patim alguna malaltia o diversitat funcional. Els éssers humans som vulnerables, som finits i per tant ecodependents i interdependents». Aquesta dependència és alhora la nostra condició humana, és a dir, l’única manera que tenim de ser i existir en aquest món.

L’autosuficiència edifica societats instal·lades en la desconfiança i en darrer terme en la por i en el rebuig a l’altre; i així és molt difícil crear estructures de confiança, establir vincles sòlids entre els uns i els altres. Si ens descobrim fràgils, serà més senzill demanar ajut, dur a terme el nostre projecte vital i els diferents projectes socials i polítics. Reconèixer la nostra indigència ens fa ser més humils i ens obre al diàleg i a la trobada, com un intent d’eliminar les diferències, de sumar positivament la diversitat i d’implementar sinergies que construeixin una realitat comuna. La indigència de l’ésser humà ens introdueix en una experiència personal i col·lectiva difícil, però és l’ocasió perquè deixem enrere frivolitats i autosuficiències absurdes, i arribem a entendre que només des de la solidaritat podrem conviure amb la vulnerabilitat i la fragilitat.

A continuació, Pilar Mariné, psicòloga especialista en clínica, va plantejar dos aspectes a partir de la qüestió de què vol dir que som éssers necessitats: el treball interior i a la vegada el compromís exterior, que són dues vessants totalment lligades i vinculants. La interioritat no s’oposa a l’exterioritat, sinó a la manera superficial de viure en aquest món. Precisament, perquè som éssers necessitats, interioritat i compromís exterior es fecunden l’un a l’altre.

Va proposar una imatge mental que té a veure amb la forma isomètrica que té l’ésser humà. Així com els arbres que quan més profundes són les seves arrels major projecció tenen, l’ésser humà també té més expansió cap a la intempèrie, cap a la vida exterior. En la mesura que siguem capaços de treballar millor la nostra interioritat, millor podrem abraçar la nostra realitat cap a fora, la nostra mirada exterior i contenir tots aquells aspectes que rebem de la realitat externa. Tot això està vinculat amb la generositat. A més, la interioritat de l’ésser humà pot acollir generosament tots aquells fenòmens i factors externs que ens exposen a la intempèrie.

La saviesa de la terra també ens parla d’aquest diàleg que es va donant entre interioritat i arrel, i exterioritat i copa, fruit, intempèrie, relació, interdependència, interconnexió. Hi ha un fenomen planetari que és un denominador comú en l’existència, que és estar en permanent contacte no només amb la llum solar sinó que també representa l’estima, el contacte tendre cap a l’altre. Si no aprenem a cultivar i entrar en contacte amb la pròpia arrel, amb aquesta interioritat que és inherent a la nostra existència, l’ésser humà entra en un procés de desvitalització interior, afectiva, espiritual, emocional, relacional. Per tant, per esdevenir humans hauríem de ser capaços d’abraçar la nostra realitat fràgil ancorada dins d’aquesta interioritat. Exterioritat i interioritat són dues entitats coexistents, inseparables l’una de l’altra.

La societat, la família, la cultura són el bressol on es teixeix aquest profund patró de base que ens acompanya al llarg de l’existència. Acollir, estimar allò que hem rebut per poder construir la nostra pròpia identitat, abraçant la llum i la pròpia ombra, és el que ens fa esdevenir éssers necessitats, més complets, capacitats per ser exposats a la intempèrie i poder actuar amb molta més comprensió cap a l’altre. Quan funcionem sense ser conscients del que implica no reconèixer i integrar la pròpia ombra, neix la irritació, la tensió. L’acceptació d’un mateix és absolutament correlativa a l’acceptació de l’altre, que esdevé un mirall. Tendim a emetre judicis i retrets de l’altra persona enlloc d’entrar en una dinàmica de comprensió, per això les relacions es tensionen, l’amistat s’afebleix i es genera un esgotament relacional.

Som éssers altament fràgils, que requerim unes condicions de vida per viure, de l’oxigen per respirar, de l’aigua, de la llum perquè sinó els nostres òrgans emmalalteixen i els nostres ritmes circadians es desorganitzen. Per construir-nos com a persones és fonamental la tendresa i la comprensió, necessitem de l’abraçada de l’altre per entrar en reflexió. La interioritat no es construeix en funció de les expectatives cap a fora, sinó d’una veritable acceptació d’allò que som, que no vol dir viure de manera resignada ni passiva. Acceptar vol dir acollir la realitat per transformar-la, reconciliar-me i intervenir sobre ella mateixa de manera cocreadora.

L’última intervenció va ser a càrrec de Xavier Vidal, de la Comunitat de Sant’Egidio, que va recordar les paraules que el Papa Francesc va dir a l’atri de la plaça de Sant Pere, que en plena pandèmia del Covid estava completament buida. Era el 27 de març de 2020: «Ens va sorprendre una tempesta inesperada i furiosa. Ens vam adonar que érem a la mateixa barca, tots fràgils i desorientats; però, alhora, importants i necessaris, tots cridats a remar junts, tots necessitats de confortar-nos mútuament».

Va seguir dient que som éssers necessitats, fràgils i ens salvem junts, encara que malauradament la majoria ha oblidat aquella proposta. Molts van reprendre espontàniament el camí del jo. Res de la mateixa barca! Res de remar junts! Al contrari: un contra un altre, competint! Res de recolzar-nos. S’han tornat a posar drets els ídols dels diners: com més tens, més ets! Els ídols del poder. Segurament, el 24 de febrer del 2022 quan les tropes russes van envair Ucraïna, es va visualitzar aquesta tendència. Començava el que Andrea Riccardi, historiador i fundador de la Comunitat de Sant’Egidio, ha anomenat el temps de la força. Ens hem acostumat a la guerra com la manera habitual de resoldre els conflictes. La pau és considerada una traïció o una ingenuïtat perillosa però la guerra porta a la guerra.

És l’esperit del temps de la força, en què els jos se senten forts en la violència i en el menyspreu. Les proclames del temps present no són «som essers necessitats», més aviat diuen «som forts i autosuficients, salva’t sol». Aquest clima influeix directament en la manera de fer de les persones, en el seu pensament, en la seva forma d’actuar. Es produeix un menyspreu per tot allò que no sigui autosuficiència, utilitarisme, preocupació per un mateix. El temps de la força s’acarnissa amb els migrants i els refugiats, amb els presos, els febles, els ancians, els discapacitats, els malalts físics i psíquics, amb els qui viuen un temps de fragilitat.

També va aprofundir en la realitat dels ancians, perquè constitueix un dels punts que interroga més profundament la nostra societat en el moment de redescobrir la feblesa. Dins de cadascú de nosaltres hi ha un vell potencial. La tendència actual consisteix a negar al màxim la vellesa, evitar-la, dissimular-la, eliminar-la, perquè quan els ancians ensenyen la seva debilitat, són marginats o allunyats. D’altra banda, les famílies es troben soles i amb pocs recursos per suportar el pes de situacions delicades i difícils, quan la vellesa d’un dels membres significa alhora malaltia i necessitat creixent. La solució sembla ser descartar els ancians a les residències, començant pels que estan sols i són més pobres.

La descoberta d’aquesta vulnerabilitat és per a moltes persones un naufragi. Però assumir que tots formem part de la mateixa família humana, construir llaços d’amistat i solidaritat, crear un teixit humà al voltant de la fragilitat que ens sostingui, ens fa trobar un port de salvació, una vida més humana i una esperança per al futur.

Durant el col·loqui es va constatar l’evidència que som éssers necessitats i aquesta realitat demana ser persones solidàries vers els altres. Les diferents aportacions i preguntes van enriquir la reflexió i el diàleg.