Les pors i les angoixes porten al desànim

Ressenya del Sopar Hora Europea 254
Foto: Margarita Amigó
Data de publicació: 7 d’abril del 2025

El dijous 27 de març del 2025 es va celebrar el 254 Sopar Hora Europea, per tractar el tema Les pors i les angoixes porten al desànim. Va donar la benvinguda el president de l’Àmbit Maria Corral, Josep Maria Forcada. A continuació, la directora de l’Àmbit Assumpta Sendra, com a moderadora, va presentar el tema exposant diferents tipus de pors que provoquen angoixes, i com a conseqüència porten desànim.

Va iniciar la seva exposició el doctor en Neurociències i doctor en Sociologia, Xavier Altarriba, destacant els aspectes conceptuals amb una pinzellada neurològica perquè és una de les vies per on circula, es capta i s’emet tot el procés de la por i de l’angoixa en si mateixa. La por és una emoció i les emocions són pensaments amb càrrega afectiva. Si no hi ha pensament no hi ha emoció. Els sentiments són estats afectius més complexos, menys intensos que les emocions i més estables en el temps. L’humor és el temperament. L’olotímia seria l’expressió emocional immediata, mentre que la catatímia és una expressió emocional intensa que pivota sobre una estructura de la raó, i això és molt important en el cas dels fanatismes, que són pensaments que estan lligats per un procés emocional, per això són difícils, perquè la raó no hi entra, i l’emoció no entra en la raó.

Va distingir el concepte de consciència com un estat de vigília i orientació, de consciència com un estat d’aquilatació dels comportaments en base d’una ètica biològica o bé d’uns comportaments apressos. No tenim por si no tenim consciència. La por és una sensació emocional i intel·lectual de perill i té diverses gradacions. El terror és una por extrema que bloqueja. L’horror és un fàstic extrem. El pànic és una por col·lectivitzada. El dolor és una sensació física desagradable que transcorre per les vies nociceptives. El patiment és una vivència psicològica de desconfort. Dolor i patiment no sempre van junts. L’ansietat és un temor indefinit a quelcom present i genera una certa excitació. L’angoixa ja és més complicada, té un component més biològic i comporta un procés de com la por es converteix en angoixa. Ho va treballar molt l’endocrinòleg Seyle amb el síndrome general d’adaptació que va derivar en el concepte d’estrès.

També va citar el psicòleg Solomon, que és dels primers en explicar que el sistema psicològic, el sistema neurològic, el sistema immunològic i el sistema endocrí són diferents però que actuen funcionalment amb ressonància, el que significa que un problema psíquic passa al sistema immunitari, a l’endocrí i al nerviós. Walter Cannon i Philip Bard s’adonen de la simultaneïtat entre emoció i resposta corporal global. El psiquiatre Meyer va estar treballant i va veure en famílies similars a nivell socioeconòmic i a nivell cultural, que tenien problemes de convivència. Robert Ader i Nicholas Coen van veure que pot haver-hi condicionaments immunitaris, en positiu i en negatiu.

Des del punt de vista cultural estem immersos en una societat que renega del classicisme, que el que ens provoca són situacions modernes i postmodernes. En principi, si nosaltres no som capaços de fer una lectura crítica de tot el que ens està envoltant des del punt de vista polític i social i ens movem exclusivament en un pensament no crític i purament reactiu, probablement la nostra capacitat de resposta serà molt limitada. Si som capaços de creure més en l’espècie, com diria l’Eudald Carbonell, i no tant en l’ego individual, seriem solidaris amb l’espècie i això faria que penséssim més en la finalitat de l’individu dins una espècie i col·lectivitzaríem més la nostra transcendència dins l’espècie. I si fóssim capaços, ja com a individus, de treballar per al sentit que nosaltres li donem a l’existència potser no tindríem tantes pors, perquè la vida és curta i d’alguna manera l’únic que podem fer és precisament tenyir-la bé o malament dels nostres colors.

Tot seguit, el doctor en Psiquiatria Enric Álvarez es va centrar en explicar els conceptes des del més condicionat que portem de sèrie fins el més sofisticat, des d’un punt de vista sociològic, des de la por fins al desànim. La por és el més elemental, en essència és una emoció completament normal, intensa i adaptativa, que ens salva la vida, per tant és imprescindible tenir por. Tots els mamífers tenen por des que neixen fins que es moren. La por es produeix d’una forma incondicionada, és a dir, no s’aprèn a tenir por. Qualsevol estímul brusc, sigui sensorial, visual, acústic, tàctil, immediatament ens pot produir una resposta de por. Tot això segueix un circuit, l’estímul passa per una cruïlla que és com una estació d’enllaç, que és el tàlem i aquest l’envia cap a l’escorça cerebral, la musculatura i el sistema límbic. La por ve definida per la fugida. Els mamífers quan tenen la percepció d’un estímul d’amenaça i per tant tenen por, immediatament es produeix aquesta fuga.

La por deixa de ser adaptativa quan es condiciona. Així ho demostren els experiments de Paulov, que ens explica que si es deixa totalment d’associar la por amb determinats estímuls que abans eren neutres i ara produeixen ansietat, es pot arribar a perdre aquest lligam. És el que es diu extinció. En patologia humana aquest lligam no es perd gairebé mai. El que fa que aquesta por es mantingui és el que Skinner va definir com condicionament operatiu. Hi ha dos tipus de reforçador, el positiu que és el premi o la recompensa i el reforçador negatiu. En el moment que es produeix la por condicionada, tot allò que fa desaparèixer l’ansietat queda immediatament reforçat i es presenta amb més freqüència. Això explica en gran part perquè les patologies d’ansietat no s’extingeixen habitualment d’una forma espontània. Per exemple, el trastorn d’estrès post-traumàtic es produeix després d’una gran catàstrofe, durant una guerra, en un xoc col·lectiu a l’autopista, en un accident aeri… Per tant, el nivell de substàncies activadores (àcid glutàric, noradrenalina, dopamina…), que recorreran tot el cervell de la persona que viu una situació d’aquest tipus, és tan elevat, que el condicionament ja s’haurà produït i és molt difícil que pugui desaparèixer sol. No li cal evitar-ho perquè el tindrà igual, estarà angoixada per això i es reproduirà de tant en tant en aquestes situacions.

Què pot arribar a produir el desànim? Una barreja de pors condicionades i pors que estem vivint en l’actual context sociològic. Arribem al desànim quan la quantitat d’estímuls ansiògens que tenim condicionats o no condicionats poden arribar a produir un estat d’anhedonia, que és el que els hi passa als animals d’experimentació. Aquest model d’anhedonia s’utilitza també per constatar si una molècula nova té efectes antidepressius, perquè aquests són capaços de revertir completament aquest tipus anhedonisme. El sistema neuro-modulador del cervell, que és el sistema serotonèrgic   sobre el que actuen els antidepressius, el que fa és regular, reduir l’activitat d’aquestes substàncies excitatòries.

A continuació, la terapeuta en Psicologia Gestalt, Montse Pujol, va partir de la seva experiència personal i va explicar que hi ha petites pors que ens acompanyen de manera quotidiana i que potser les passem per alt, però que ens creen uns nivells alts d’estrès. La por no és negativa, ja que és un procés que ens convida a tenir un repte d’autoconeixement per explorar qui soc, quins valors tinc i quines eines he creat al llarg de la meva vida. La por és una emoció que ens pot salvar en un moment donat, encara que també és una emoció que ens pot paralitzar i és la que genera ansietat i angoixa.

És creadora del grup terapèutic Dones que gronxen, des de fa disset anys, que entre altres tècniques gestàltiques fan el bressolament, en el que acarones i et sents acompanyat. Atén un grup de dones en procés oncològic, així com en diferents estats emocionals, com és el trànsit final de la vida, processos de pèrdues, dones en situació de maltractament. I totes coincideixen que senten l’ansietat anatòmicament en el centre del pit i l’angoixa a la boca de l’estómac. L’angoixa és com l’antesala que detecta una por que no tenim controlada. És molt important el control del pensament automàtic, que és el primer que sentim quan tenim una por o un estat d’alerta. Moltes vegades ens anem a la memòria remota, a la memòria del trauma que hem viscut i a moltes situacions que no ens encoratgen a enfrontar-nos amb aquella por. La part saludable seria anar al pensament reflexiu, que ens ubica a analitzar perquè estic sentint això i deixar-nos acompanyar.

El cos és l’únic que ens connecta amb la realitat, amb el present i que ens salva de moltes situacions de pors anticipatòries, imaginàries, traumàtiques. Els efectes més patològics de les pors es poden rebaixar amb medicació i amb teràpia, com són diferents tècniques de relaxació, el ioga, el tai-txi, la respiració conscient o la sofrologia.

Va concloure dient que Déu o l’univers no dubta de les nostres infinites possibilitats al davant de transitar les pors. Només nosaltres dubtem. La vida no ens dona potser el que volem, però les situacions de por que ens presenta ens fan créixer en empatia, en compassió amb tot el nostre entorn. L’agraïment seria el camí més dolç per a l’acceptació del que toca viure i agrair el que soc, la meva existència i transmutar la por en aprenentatge, en amor i entrega als altres.

Després de l’exposició dels ponents, va haver-hi el col·loqui amb moltes aportacions que van permetre el diàleg i seguir aprofundint en el tema.