Javier Bustamante Enríquez
Poeta
Foto: Tapís de la Creació de Girona (Viquipèdia)
Data de publicació: 12 de maig de 2025
La paraula crear prové del llatí creare, que vol dir produir, engendrar, nomenar o elegir per a un càrrec. Alhora, creare neix d’una arrel indoeuropea (*ker-3) que també dona origen a mots com cereal i créixer.
Voldria agafar per un moment l’accepció “d’anomenar o triar per a un càrrec”. Sembla com del món empresarial, però em fa pensar en el Tapis de la Creació, que és una obra de l’Edat Mitjana que es troba a la catedral de Girona. De fet, el que es conserva és un fragment, no està sencer. Aquest tapis en realitat és un brodat del segle XI o XII, d’autor desconegut, i és considerada una peça d’art de gran nivell. El que és de destacar és el que s’escenifica en aquest tapís. A grans trets, veiem al mig una representació del llibre del Gènesi de la Bíblia, dins d’un cercle voltat dels quatre vents i, als marges, quadres on el protagonisme el pren el temps i les seves segmentacions: els mesos de l’any.
Al mig de tot hi ha Déu encerclat de la frase en llatí: «Digué Déu que es faci la llum i la llum es va fer». La paraula dir té a veure amb projectar, treure fora d’un mateix. D’aquí ve l’enllaç entre l’accepció de la paraula crear i anomenar: el fet de crear posant paraules. En aquest cas, Déu diu llum i projecta llum: il·lumina. Al mite judeo-cristià del Gènesi, com a molts mites en d’altres religions que parlen de la creació de l’univers, el tot prové del no-res. O, més aviat, del caos. Déu ve a posar ordre al caos i comença per il·luminar-lo. Aquesta il·luminació ens fa pensar en el Big Bang del que parla la ciència, la gran explosió que comença a posar en ordre l’univers sencer.
A la representació del Tapís, al voltant d’aquest Déu/Big Bang que dona el tret d’arrencament de la Vida, hi ha la matèria que comença a prendre forma a través del temps. Aquesta concepció, dins del Tapís és escenificada en els dies de la setmana. L’espai i el temps es van ordenant, es va donant una repetició, un cicle que va fent que la matèria agafi un lloc i vagi creixent amb un cert ordre.
Durant aquest cicle setmanal es separa la llum de la foscor i es veuen els astres en el cel, és a dir, que simultàniament també van apareixent altres possibilitats de vida fora del nostre planeta. Després, la terra i el mar també es van separant, és a dir, els quatre elements (terra, aigua, aire i foc) es diferencien creant la base per tal que es doni la vida. Comença, així, l’evolució de les espècies: éssers diminuts que van creixent en diversitat i mida fins a poblar mars, terres i aire. Quan imaginem l’evolució, sovint visualitzem animals que van canviant de forma i adaptant-se, però també les plantes i els minerals han anat fent la seva evolució.
I, com a colofó d’aquest cicle de la setmana, veiem l’ésser humà: en un requadre hi ha la diferenciació dels sexes i en l’altre es veu una persona que amb un dit va assenyalant i posant nom a les espècies d’animals. L’ésser humà, també amb paraules, va creant l’ordre de la natura. Un ordre que no és com el de Déu perquè ja tot està creat, sinó un ordre simbòlic. Quan les persones anomenem la realitat, aquesta cobra un sentit per a nosaltres. Quan som molt petits cridem i plorem per comunicar-nos. Quan som capaços d’anar dient amb paraules el que volem, necessitem i ens passa, aleshores li donem sentit. Anomenar la realitat és una manera de fer-la nostra: la creem dins nostre.
La paraula poesia vol dir donar sentit a allò sentit. La creació és pura poesia perquè, precisament, va dotant de sentit allò que anem sentint. Allò que la realitat va fent ressonar dins nostre, quan el codifiquem estèticament, el que es produeix és poesia.
Continuant amb aquest viatge al fet creatiu, al voltant de la roda de la setmana del Tapís hi ha els quatre vents. El vent és moviment. La creació no és estàtica. És un cicle que no s’atura. Pel món mesoamericà, el famós ‘joc de pilota’ pretenia el mateix: que la creació, que la vida, no s’aturés. La pilota representa el sol que ha d’estar sempre en moviment per tal que la vida no s’acabi.
I, per últim, i a manera de marc del Tapís, hi ha un seguit de caselles que representen els mesos de l’any i, en cada mes, una escena relacionada amb activitats agrícoles pròpies d’aquell mes. El Tapis de la Creació vindria a ser un avantpassat del Calendari del pagès. Aquí veiem l’ésser humà com a creador. Una altra de les accepcions de la paraula crear és ‘fer créixer’. Doncs aquí l’ésser humà fa créixer la vida, com a continuïtat del fet creatiu de Déu. Com a ressò d’aquell Big Bang constitutiu de la Vida.
Som éssers històrics i contextuals i, en aquest mateix sentit, les obres artístiques, com el Tapís de la Creació, també ho són. Són filles del context on han estat concebudes i, alhora, són productes històrics. En tant que productes històrics es presenten com una línia de continuïtat amb el passat. Però, en ser filles d’un context determinat, i d’un moment present, estan obertes a la innovació, a l’aportació de la tecnologia i al paradigma del moment.
Concloc amb el títol d’aquest article: crear i creure. Quan creiem en allò que creem, la creació pren sentit, reconeix la seva arrel, s’impregna de nosaltres i del medi del qual s’ha nodrit, i és capaç de connectar i comunicar amb les persones a les quals arribi.