Remedios Ortíz J.
Metge de família
Foto: Geralt (Pixabay)
Data de publicació: 12 de maig de 2025
L’estrès és una paraula –i un estat de les persones– que acompanya la nostra societat de manera habitual. Ens hi hem acostumat. Però és important saber què és realment l’estrès i com impacta a la nostra salut, per poder gestionar-ho millor.
L’origen de l’estrès pot estar en causes psicològiques, com ara un conflicte familiar, els problemes laborals, les dificultats en les relacions socials, els canvis en l’estil de vida. També poden provocar-ho agents ambientals, com ara sorolls, vibracions, radiacions, temperatures extremes, etc. durant un període llarg de temps. Tot això provoca canvis a l’organisme, que s’enquadren en l’anomenada resposta fisiològica a situacions d’estrès.
Als anys cinquanta, els estudis fets en animals per intentar analitzar els mecanismes d’aquesta resposta van demostrar que els estímuls estressants activaven al cervell dos importants circuits neuronals, responsables de l’alliberament de substàncies que permetien a l’animal respondre als estímuls esmentats.
En concret, davant d’una situació d’estrès s’engega per una banda el sistema nerviós simpàtic. L’activació d’aquest sistema prepara l’organisme per respondre a una situació viscuda com una amenaça. Es dilaten les pupil·les, s’obren les parpelles, s’activen les glàndules sudorípares, es dilaten els vasos sanguinis de les grans masses musculars i s’estrenyen els vasos sanguinis de la resta del cos, s’incrementa l’activitat del cor que produeix una despesa cardíaca més gran i s’obren els bronquis per afavorir el pas de l’aire als pulmons i s’inhibeixen les secrecions al sistema digestiu.
També el sistema nerviós simpàtic actua sobre la medul·la adrenal, localitzada al pol superior dels ronyons, afavorint l’alliberament d’adrenalina i noradrenalina. Aquestes substàncies són hormones i fan que algunes parts del cos responguin de la mateixa manera que el sistema nerviós simpàtic. Un cop al torrent sanguini, els seus efectes triguen a desaparèixer, motiu pel qual algunes manifestacions d’estrès es prolonguen en el temps.
L’altre circuit implicat en la resposta a l’estrès és el sistema endocrí hipofisiari suprarenal, responsable que a la glàndula hipofisiària es produeixi l’hormona ACTH, la qual a través de la sang arriba a l’escorça suprarenal que recobreix la medul·la adrenal i provoca l’alliberament de glucocorticoides. Tant l’adrenalina, com la noradrenalina i els glucocorticoides són substàncies implicades en la producció de glucosa, indispensable en els organismes vius per obtenir energia. En definitiva, aquests tres mediadors químics són els causants dels canvis físics que es produeixen a l’organisme davant de situacions d’estrès, i que tenen per objecte preparar l’individu per a la fugida o l’atac.
És important destacar que la intensitat de resposta a l’estrès pot variar depenent de l’estímul i també de les estratègies que l’individu adopta a l’hora d’afrontar l’estrès; s’ha constatat una relació estreta entre els agents psicològics afavoridors de l’estrès i els nivells d’aquests mediadors químics.
Observacions realitzades sobre l’acció que aquests mediadors exerceixen a l’origen de malalties físiques han mostrat com en els subjectes sotmesos a més estrès previ a una intervenció quirúrgica, la recuperació era més llarga i les ferides trigaven més a cicatritzar. A més a més, l’estrès pot augmentar la vulnerabilitat a les malalties infeccioses. Aquesta troballa va obrir als anys vuitanta un nou camp de recerca anomenat psiconeuroimmunologia, disciplina que s’ocupa d’estudiar les interaccions existents entre els factors psicològics, el sistema nerviós i el sistema immunitari.
Els estímuls estressants aguts o breus en el temps, com ara parlar en públic o una competició esportiva, exerceixen una acció positiva sobre el sistema immunitari; en canvi, situacions estressants de llarga durada el poden danyar greument. L’estrès crònic perd el sentit adaptatiu i es converteix en un enemic de la salut.
La funció immunitària pateix un deteriorament en situacions d’estrès prolongades, com són les que pateixen els cuidadors que atenen persones amb malalties cròniques o bé l’exposició a entorns on es viuen conflictes familiars o laborals de manera constant i duradora.
En aquest dany hi estan implicats, a més del sistema hipofisiari suprarenal i el sistema simpàtic, els canvis en l’alimentació, la mala qualitat del son, la manca d’exercici físic, fins i tot, a algunes vegades el consum de drogues, a les quals hi ha una predisposició més gran en aquestes circumstàncies.
Es pot concloure que són múltiples els mecanismes fisiològics pels quals interactuen els sistemes nerviós i immunitari, i s’ha comprovat en experiments realitzats amb animals de laboratori, els efectes nocius de l’estrès crònic sobre la funció immunitària, amb predisposició als processos infecciosos.
I què passa si qui pateix estrès de manera perllongada és una mare gestant? El fetus també n’acusa l’impacte. Avança la investigació sobre els efectes adversos que l’estrès prenatal genera en el desenvolupament del sistema nerviós i endocrí. Se sap que en els fetus les mares dels quals havien estat exposades a maltractament o a un altre tipus d’estrès greu durant l’embaràs, s’apreciaven anomalies al cervell i al sistema endocrí, i estaven més predisposats a patir processos infecciosos.
Per contra, un entorn pacífic i acollidor afavoreix un desenvolupament més saludable. Es va realitzar un interessant experiment de laboratori amb cries de rata els primers dies de vida; es tractava de demostrar els efectes de les primerenques vivències en el desenvolupament de la resposta a l’estrès. Per això s’acariciava les cries durant uns minuts al dia; es va observar que en créixer i en fer-se adultes aquestes cries mostraven una resposta menor davant d’estímuls estressants i els seus nivells de glucocorticoides en sang eren més baixos que en aquelles que no havien estat acariciades.
En canvi, en aquelles cries de rata exposades a una separació primerenca de la mare es detectava un nivell més alt de glucocorticoides en la sang i una resposta a l’estrès més intensa, cuidaven pitjor les cries i generaven efectes adversos duradors en la resposta a l’estrès de la prole.
Aquestes consideracions breus sobre els efectes de l’estrès en la salut pretenen afavorir l’interès per conèixer els processos que tenen lloc en la resposta del nostre organisme davant de situacions de perill físic i tensió psicològica; volen ser una invitació a incentivar la reflexió sobre les actituds i els comportaments que s’adquireixen i condueixen a acumular estrès al llarg de la vida.
Una proposta desitjable és dedicar un temps de calma diari per prendre consciència del nostre cos, de l’atenció que li prestem i de les cures i habilitats que apliquem per apaivagar el sistema nerviós, afrontar les dificultats amb més calma, prevenir l’estrès i afavorir una òptima posada a punt que respongui a qualsevol tipus d’agent nociu.
Aquest article va ser publicat a revistare.com l’abril de 2024