Ressenya del Sopar Hora Europea 255
Fotografia: Margarita Amigó
Data de publicació: 16 de juny de 2025
El dijous 15 de maig de 2025 es va celebrar el 255 Sopar Hora Europea, per tractar sobre La vellesa amb sentit. Va donar la benvinguda el president de l’Àmbit Maria Corral, Josep Maria Forcada, que va ressaltar que la vellesa és el temps de tenir cura del propi jo, és a dir, de saber ser un mateix, amb naturalitat i llibertat. A continuació, la moderadora del Sopar, Teresa Algans, va presentar el tema aportant que els ancians són transmissors de valors i una part essencial en la construcció de la convivència i de la creació de riquesa. Tot seguit, va donar la paraula als ponents.
Va començar Maria Gandia Muñoz, directora de la Residència Vila Valldoreix de Sant Cugat del Vallès, dient que «l’ésser humà s’entén ell mateix a través dels relats que ens expliquem a nosaltres mateixos, que són les històries que sorgeixen de la nostra experiència, que ens ajuden a fer més comprensible la complexitat de la vida. Les coses que ens passen, les malalties que patim, les relacions que tenim, la bellesa de què ens rodegem, configuren un capítol que ens fa rellegir tota la nostra vida». Va manifestar que encara que el paper de les residències és secundari, és important perquè intervenen en l’últim capítol de la vida i que dona sentit a la resta.
Els capítols finals són els més primordials, però quan no són com voldríem, com ens els imaginàvem, ens genera frustració. Qui ho ha viscut o ho està vivint en carn pròpia moltes vegades no són capaços d’expressar-ho o no són conscients que ho estan vivint. La nostra societat viu d’esquena de la realitat de moltes persones grans i, probablement, no és conscient plenament que sovint cal fer un esforç sobrehumà per acostumar-se a què ens anem acomiadant de les persones ateses a la Residència i es inevitable buscar un sentit a aquesta tasca, més enllà de la pèrdua constant. En realitat, la dificultat resideix en què els recursos que s’hi dediquen són punyentment escassos i els medis de comunicació normalment no se’n fan ressò perquè no hi ha representativitat.
Va puntualitzar que la vellesa és invisible i que tenir una vellesa amb sentit implica per força estar aquí i ara. No pensar en excés en el que ha estat la nostra vida ni en el que no sabem què serà. Davant de l’acostament a la mort, Michel de Montaigne donava dues explicacions: Una era com s’havia de preparar per al final des del principi de la vida i havia d’intentar tenir una vida digna per poder tenir una vellesa i una mort digna. L’altra era que la natura ens ensenyar. Les dues visions es podrien aplicar a l’ancianitat.
Va relatar que una de les tasques que fan a la Residència són històries de vida i en funció d’això proposen activitats als residents que tinguin relació amb la seva vida. Disposar avui una vellesa plena significa tenir permís per ser. Cal preguntar a les persones què necessiten, què volen fer per a la vellesa, se les ha d’escoltar. Una vellesa amb sentit no ve donada, s’ha de construir per a cadascú i s’ha de respectar què volem que sigui. Perquè aquest sentit sigui possible, l’entorn també ho ha de reconèixer. No es tracta del que hauria pogut ser ni del que faltarà demà, es tracta del que hi ha aquí i ara. Ser realment conscients que tots serem grans és saber que és urgent que comencem a mirar la vellesa a la cara, sense maquillatge i amb totes les seves incomoditats. Ens cal un canvi de mirada, un canvi social i de valors, també recursos i esforços, però sobretot ens cal deixar de veure la vellesa com un problema a resoldre, com una malaltia a controlar, com una càrrega a gestionar, sinó el voler que la vellesa sigui una cosa diferent del que és. Hi ha tantes velleses i tants sentits com persones hi ha.
A continuació, Salvador Vidal Raméntol, coordinador del Campus de l’Experiència de la Universitat Internacional de Catalunya, va fer referència a una investigació de la Universitat de Washington que diu que una persona que es jubila amb seixanta o seixanta-cinc anys pot tenir vint anys de vida en què pot estar força bé i es pot donar sentit a aquests vint anys.
L’any 2018, era el vicidegà de la Facultat d’Educació, quan li van proposar organitzar la Universitat de l’Experiència per a la gent gran, donada la seva formació com a pedagog. Però, abans de començar, van investigar quin era el model més escaient i el que els hi va agradar molt va ser el de la UJI, la Universitat Jaume I de Castelló, que portava una experiència de vint anys. Van fer una Jornada de Portes Obertes i van començar a organitzar un Grau propi de la Universitat, de tres anys, que és el Grau Sènior Universitari en Cultura, Ciència i Societat, amb sis àmbits, el de Literatura, Art, Música, Filosofia, Història i Ciència (Medicina, Matemàtiques). Un Grau amb dos objectius primordials: un era posar-se al dia i l’altre era la socialització. Van començar fent un mòdul introductori de dos mesos, abril i maig, en Patrimoni, Història i l’assignatura Aprendre a Aprendre, per veure com es treballa en competències i en equip, que va tenir molt d’èxit. I el mes d’octubre van iniciar el primer curs del Grau amb trenta-quatre alumnes.
Però el 14 de març es va tancar la Universitat pel Covid. Es van continuar fent classes on-line, en les que van participar el 84% dels alumnes, encara que amb moltes dificultats, ja que alguns no sabien com connectar-se, però amb el suport de voluntaris i becaris de la Universitat van superar el repte. Van arribar al tercer curs i van fer l’acte de graduació a l’Aula Magne de la Universitat. El més sorprenent va ser que el públic eren els fills, els néts, fins i tot, algun besnét.
Aquests alumnes van demanar continuar fent un Postgrau, que va ser sobre Els reptes d’Europa, durant dos anys. Com a Europa s’estaven fent Erasmus Sènior, es van acreditar per anar a Irlanda, Udine, Itàlia, Polònia. L’any passat van demanar trenta mobilitats i es van apuntar vint-i-set alumnes. A Udine, una ciutat del nord de Venècia, van anar deu alumnes sèniors i dos acompanyants, una de les alumnes era la primera vegada que viatjava amb avió i acabava de superar un càncer. Aquest any han demanat seixanta mobilitats, encara que ho havien sol·licitat setanta-dos alumnes. Han estat a Irlanda, a Polònia, a Cracòvia, a Itàlia i a Marsella. Per l’any vinent han sol·licitat vuitanta. Els alumnes que han fet el Postgrau volien continuar i han fet un altre sobre Els reptes del món que ens envolta. Han fet sisè i encara els hi quedarà un setè curs.
Hi ha un 42% d’alumnes que viuen sols, i a més a més de fer classe dos dies a la setmana, dimarts i dijous, també fan tallers de senderisme, de coral, de teatre, de pintura, d’anglès. No hi ha exàmens, però s’ha de fer un treball de recerca en equip a l’any, el que permet també la socialització. Han obert també la formació a Andorra, El Penedès, Calonge, Bolvir de La Cerdanya, funcionen amb un sistema mixt, una setmana presencial i a la setmana següent ho fan on-line. Actualment hi ha cinc-cents alumnes. En el mòdul introductori compten en aquests moments amb trenta-cinc alumnes nous que s’estan preparant pel curs vinent.
Va finalitzar amb les paraules d’Eduard Benjamin, que diu que «aprendre és com remar contracorrent, si deixem de fer-ho, es retrocedeix». A més hi ha tota una investigació que s’està fent fonamentalment a Irlanda, sobre el que s’anomena la recepta social, en la que molts psicòlegs recomanen a persones que estan una mica desanimades que vagin a fer un voluntariat, un curs a la Universitat, i que està donant molt bons resultats.
L’últim ponent va ser el doctor Miquel Vilardell Tarrés, catedràtic emèrit de Medicina Interna, que va dir que l’envelliment comença quan no hi ha projecte i per tant les persones hem de tenir un projecte per no envellir. Hi ha referents de persones en la seva etapa de la vellesa que es troben en plena activitat. Més del 80% de les persones de més de seixanta-cinc anys envelleixen bé, és l’envelliment usual. L’envelliment és un procés fisiològic que comença als catorze anys i va progressant, perdem capacitats funcionals però tenim la capacitat d’adaptar-nos a aquestes pèrdues. Hi ha una minoria molt petita que envelleix amb èxit, són els superdotats de l’envelliment, gent que quan són realment grans fan la millor obra de la seva vida, ja sigui en la pintura, l’òpera, etc. Encara que hi ha una minoria, entre el 12% i el 15% de la població, que va als centres residencials. És l’envelliment patològic, gent que envelleix precoçment en què la davallada funcional es produeix ràpidament i que necessiten de seguida l’ajuda de persones i institucions.
A partir dels seixanta anys, les funcions del nostre sistema disminueixen les seves capacitats i des d’aquell moment som fràgils. La persona de seixanta-cinc anys ha de saber que comença l’etapa de la fragilitat. Per tant, ens hem de protegir d’aquesta fragilitat i hem d’analitzar quins factors intervenen. L’esperança de vida avui és de vuitanta-tres anys per a l’home i vuitanta-set per a la dona. Els factors genètics i la família contribueixen a què envellim bé. Pel que fa a la genètica no es coneix el gen de l’envelliment, ja que no hi ha un gen únic d’aquest, sinó que és un polimorfisme genètic que influeix en determinats processos. Probablement, el més important de tot són els factors externs que ens envolten i que fan que siguem més fràgils o menys. Aquests factors externs es coneixen amb el nom de exposomes, es troben a nivell personal, familiar, social i en les relacions d’amistat.
Per un altra banda, cal considerar l’àrea de l’auto cura. Mirant la pressió almenys una vegada l’any encara que siguis jove, el sucre, el colesterol, procurant menjar correctament, controlar l’índex de massa corporal, fer exercici físic per evitar el sedentarisme, dormir bé. Així evitaríem la progressió excessiva de la malaltia arterioescleròtica. Són els malalts que més hi ha avui als centres residencials sociosanitaris d’atenció intermèdia. Una altra causa d’internaments en aquests centres són les caigudes, degut a l’osteoporosi i també a l’artrosi, que fa que caminem arrossegant els peus i és més fàcil ensopegar i caure, això demana tenir habitatges ben adaptats.
Va acabar dient que si quan un és jove, cultiva les relacions socials, familiars i es cuida físicament, al final del camí, a l’últim tram de la vida probablement tindrà una vida activa plena de projectes i continuarà tenint la mateixa curiositat. La vellesa és una etapa més de la vida, amb un final que no li hem de tenir por.
Finalment, es va obrir el diàleg als assistents al Sopar, fins i tot, es van fer algunes aportacions que es van fer arribar per escrit, que van aprofundir en aquest tema tan vital sobre la pròpia vida, ja que tots estem en procés d’envellir.
