Josep Alegre
Professor i educador sociocultural
La por és una emoció bàsica i necessària per a la nostra evolució humana. Compleix una funció protectora, des de la primera infància i ens acompanya al llarg de la vida. Ens ajuda a identificar perills i a desenvolupar estratègies per adaptar-nos a cada nova situació. Tanmateix, quan aquesta por esdevé excessiva o persistent, ens pot bloquejar o convertir-se en ansietat, afectant el nostre benestar emocional, l’aprenentatge i les relacions interpersonals. En el context actual, sovint marcat per la incertesa, l’estrès i l’exposició constant a les xarxes socials, veiem com els nivells d’ansietat han augmentat significativament en els darrers temps.
Davant d’aquest panorama, l’acompanyament emocional esdevé una eina clau dins l’ambient familiar i també escolar. Acompanyar emocionalment els infants implica ‘estar’, ‘fer-se present’, escoltar i comprendre sense jutjar. El fet de poder externalitzar les emocions viscudes, deixant espai pel silenci, el plor… suposa una oportunitat per a la superació del conflicte i per a l’autoconeixement.
També als adults hem de ser conscients de com afecten les nostres pròpies emocions en la manera de cuidar, de parlar o tractar els menors. Tenir cura dels nostres actes i les nostres actituds serà clau per oferir als infants un entorn més segur i estable. Aquest tipus de suport no només aporta salut mental, sinó també benestar emocional, proporcionant recursos i habilitats per afrontar millor els desafiaments del nostre món, sovint tan accelerat.
Pors en l’edat escolar: claus per entendre’ls i acompanyar-los
La por és una emoció natural que canvia amb l’edat. A la infància, és comú que els infants temin la separació dels pares, la foscor, els monstres o els sorolls intensos. A l’adolescència, les pors esdevenen més complexes: preocupacions per la pròpia imatge corporal, per l’acceptació entre iguals, pel rendiment acadèmic o pel futur. Aquests temors s’intensifiquen quan es rep una educació sobreprotectora o massa exigent, tant per la manca de límits com per l’excés que desestabilitzen l’evolució. En un nivell més greu trobem els trastorns derivats d’experiències abusives i violentes. Històricament la por s’ha amagat i s’ha reprimit darrera d’estereotips diversos que han dut a mecanismes de resolució més patològics i dolorosos encara.
Els senyals d’alerta que ens indiquen com la por està interferint negativament en l’infant o adolescent inclouen canvis en la conducta (inquietud, evitació, irritabilitat…), símptomes físics (sudoració, taquicàrdia, mals de cap o d’estómac sense causa mèdica), i pensaments negatius persistents (preocupació excessiva). Quan aquests signes es mantenen en el temps, interferint en la vida diària, ens poden alertar d’un trastorn més greu que cal atendre professionalment. La nostra quitxalla actual reclama atenció i temps en família. Els omplim de coses i activitats. L’abús dels mòbils i les maquinetes ens resta comunicació familiar. La manca de temps ens obliga a prioritzar a què o a qui volem donar més valor. Les emocions van canviant i cal estar alerta.
«Per transformar la por en motor de desenvolupament, és essencial combinar estratègies personals i educatives: parlar obertament sobre allò que espanta, acompanyar els intents de superació, evitar anticipar-se, utilitzar tècniques de meditació, respiració i relaxació dins de l’aula de forma habitual»
La por com a motor del desenvolupament
La por també és cuidadora. Ens alerta de possibles amenaces i ens prepara per actuar en consonància. Si es desequilibra, ens afecta negativament i ens fa patir. Des d’una perspectiva psicològica, l’objectiu no és eliminar la por sinó aprendre a gestionar-la perquè es converteixi en una eina de creixement personal. Superar-la implica reconèixer-la, acceptar-la i gestionar-la positivament. Ens ajuda a desenvolupar els nostres recursos interns com són la resiliència, l’autoestima i l’autoregulació emocional.
En aquest procés, l’escola juga un paper fonamental després del de la família. Va més enllà de la seva funció purament acadèmica. L’entorn segur que suposa l’aula per als infants i adolescents facilita l’expressió de les seves emocions, l’experimentació de les seves pors i la gestió emocional amb suport, fruit de la convivència diària. El docent, com a guia emocional, té la responsabilitat de detectar els senyals de malestar que observa i d’anar acompanyant i validant els sentiments de l’alumnat, oferint-li noves estratègies d’educació emocional. Fomentar un clima de confiança i seguretat, on l’error es percebi com a part de l’aprenentatge i no pas com una amenaça.
Per transformar la por en motor de desenvolupament, és essencial combinar estratègies personals i educatives: parlar obertament sobre allò que espanta, acompanyar els intents de superació, evitar anticipar-se, utilitzar tècniques de meditació, respiració i relaxació dins de l’aula de forma habitual.
Transformar la por en resiliència
En un context on infants i adolescents enfronten pors cada cop més complexes —des de l’ansietat pel rendiment fins al temor al rebuig social—, la comunitat educativa i familiar té un paper essencial: convertir la por en una oportunitat de creixement emocional. Els adults podem ser un bon mirall sobre el qual els infants i joves prenguin referència. Cal aprofitar aquesta oportunitat. La por, la inseguretat sovint provenen de massa sobreprotecció o d’una educació massa exigent.
La Resiliència sorgeix a mida que ens enfrontem a les dificultats de la vida amb un tarannà resolutiu. Això es va aprenent amb la pràctica diària de l’esforç i la superació personal. És clau que la família eduqui des de la confiança, l’autonomia i la comprensió i l’escola segueixi fomentant aquests valors de forma progressiva. No podem perdre com a societat la cultura de l’esforç, ni tampoc la cultura de l’ emoció o del respecte vers la diversitat. Són punts bàsics per assegurar l’enriquiment i progrés de la condició humana.
Dins de l’escola intentem ajudar els companys, superant els obstacles de forma comunitària quan cal, dialoguem, prenem decisions i ens posem d’acord. Sovint cal posar-se a la pell de qui pateix i, malgrat no estiguem d’acord, li fem costat. Mirem als iguals amb ulls comprensius, compassius i respectuosos encara que siguin molt diferents a nosaltres. Alhora anem progressant en l’autoconeixement i l’acceptació personal. El suport familiar és necessari també en els moments difícils. De vegades, els adults llencen comentaris negatius, fem comparacions desafortunades o valoracions amb prejudicis que minven l’autoestima i no sempre en som conscients.
Escola i família estaran en contacte periòdic davant qualsevol incident o anomalia observada, a fi i efecte d’ajudar plegats als infants. Conèixer i potenciar el treball emocional que s’està fent dins l’aula, donant suport i acompanyament en tot moment. Quan infants i adolescents reconeixen l’error i s’esforcen per trobar noves solucions, quan se senten escoltats i compresos, desenvolupen més autoconfiança i aprenen com cada repte pot ser una oportunitat per enfortir-se. Cada equivocació pot ser una possibilitat per aprendre de nou quelcom.
Transformar la por en resiliència és una tasca col·lectiva. Requereix la col·laboració activa de docents, famílies i comunitat, treballant plegats per oferir models d’afrontament saludables, espais de contenció emocional i experiències que enforteixin l’autonomia. Així, la por deixa de ser un fre i es converteix en un motor per formar persones més segures, empàtiques i preparades per fer front a la vida amb valentia.
desenvolupament emocional que permet construir resiliència, autoestima i autonomia. Foto: Josep Alegre
Metodologia per treballar la por
En el context educatiu i familiar, la por no és un obstacle, sinó una oportunitat per al desenvolupament emocional. Acompanyar emocionalment infants i adolescents en els seus temors implica quelcom més que consolar: és una metodologia activa que combina escolta, validació, estratègies concretes i col·laboració entre escola i família. Així esdevé el punt de partida per construir resiliència, autoestima i autonomia.
Des d’una perspectiva metodològica, l’acompanyament es basa en tres pilars:
1. Validar i anomenar les emocions: Reconèixer la por com a legítima i ajudar a posar-hi paraules.
2. Oferir eines pràctiques: Tècniques de respiració, jocs de rol, diaris emocionals, art i escriptura com a mitjans d’expressió.
3. Crear entorns segurs i empàtics: Espais on l’error no es castiga, sinó que es transforma en aprenentatge i on els adults modelen una gestió emocional saludable.
Així doncs, per acompanyar bé, serà important dotar d’estratègies d’enfrontament a la por, adequades a cada etapa evolutiva: en la primera infància, per exemple, respectar els horaris i les rutines diàries els aporta seguretat i confiança. Acostumar-nos a escoltar les seves demandes i preocupacions a mida que van creixent. Acompanyar-los a enfrontar-se en allò que els hi fa por, valorant els seus esforços més que no pas els seus resultats. Atendre les necessitats físiques i emocionals que van mostrant. Estar receptius en els moments de conflicte del dia a dia, potenciant l’escolta i el diàleg familiar. Animar-los a pensar, a prendre decisions per trobar ells mateixos la solució al seu disgust… Fomentar estones de joc, de passeig o de lectura. Aprofitar les rutines per compartir com la cuina, la neteja, la compra, el jardí… A l’adolescència, el respecte a la seva intimitat, el suport emocional i l’acompanyament des de la distància, poden crear ambients de referència més segurs i afectius amb qui poder-se identificar.
L’autonomia i l’autoestima del nen i nena s’anirà desenvolupant enmig d’ambients estables, tranquils i segurs si deixem que s’expressi, encara que no ens agradi el que diu o fa. Ens donarà pistes sobre com està i què necessita.
Permetre que el noi i noia s’equivoquin de nou, vagin provant i ens tinguin a prop per quan els hi calgui. Docents i famílies han d’actuar com a referents emocionals, tot promovent rutines estables, comunicació oberta i estratègies d’afrontament progressiu. Educar és difícil però també dinàmic i sorprenent perquè crea uns lligams de base que li donaran suport per seguir creixent i evolucionant.
El poder de l’acompanyament emocional
L’acompanyament emocional és, així doncs, una aposta educativa i humana que ajuda a formar persones més conscients, resilients i segures. Quan escoltem, validem i oferim eines per gestionar les emocions, estem sembrant les bases d’un desenvolupament integral que va més enllà del rendiment acadèmic.
Transformar la por en una oportunitat de creixement requereix una mirada coherent i una acció compartida entre escola, família i comunitat. És dins aquesta xarxa de suport on els infants i adolescents se sentiran més segurs, per anar avançant per la vida amb confiança i llibertat.
Acompanyem doncs, en aquest camí de formació de petits i grans, de forma responsable i compromesa.
Un infant que se sent acompanyat, supera millor les seves pors i va descobrint pel camí, tot el seu potencial.