Javier Bustamante Enríquez
Poeta
Foto: Javier Bustamante
Data de publicació: 20 d’octubre de 2025
En català es coneix com a terrissa de volta (ceràmica de volta), encara que en altres latituds se l’anomena ‘loza quebrada’. Des que es van començar a construir voltes, però sobretot a partir del segle XV, es va fer necessari omplir aquells espais buits que es generaven entre la curvatura de les voltes esmentades i el pla llis que corresponia al nivell superior. La solució que es plantejava era la utilització de material lleuger, com la cendra o peces de ceràmica trencades, que ja no servien per a la seva funció original.
A partir d’obres de restauració i reforma en edificacions antigues, s’han trobat a l’interior de les voltes restes de ceràmica o peces senceres amb ‘defectes’. Aquestes peces resulten de processos fallits en la cocció del fang, els quals ocasionen esquerdes o fractures, i les fan no practicables per a l’ús al qual serien destinades. Són peces generalment completes que presenten gran resistència en estar totalment cuites.
Solen trobar-se càntirs, gerres, bols, morters, orinals… formes que ocupen el màxim espai amb el menor pes possible. Són peces funcionals, generalment de caire popular, fetes en sèrie, sense més cura estètica i acabats senzills.
Els constructors solien encarregar als terrissers partides d’aquestes peces defectuoses. Tot i que la ceràmica perdia el seu valor de mercat, els productors la conservaven acuradament perquè adquirien un valor de ‘farciment’. Tant als terrissers com als constructors interessava que no patissin danys, ja que la seva estructura era important per al nou ús de suport que adquiririen dins de les voltes.
Una reflexió antropològica fa qüestionar-nos sobre com també hi ha persones que pateixen fractures a la seva vida per fallades del sistema. Aquestes persones perden el seu ‘valor de mercat’ dins de la lògica capitalista. Són condemnades a ser peces de farciment, amagades a la vista de l’estètica social, complint una funció de suport perquè no ens caigui el sostre ni ens enfonsi el terra.
Trasllado aquesta lectura al fet migratori. Aquest segle XXI milers de persones es desplacen anualment des dels seus llocs d’origen buscant oportunitats laborals. Surten de països que van ser colonitzats i els recursos naturals dels quals van ser i continuen sent explotats per interessos estrangers sense que ells vegin els beneficis. Gravant també sobre aquells territoris danys ecològics irreparables. Aquestes ‘fractures’, aquestes ‘fallades d’origen’ expulsen les persones de les seves terres, marginant-les a viatges que serveixen de colador perquè només arribin els més forts o els que tinguin sort.
Convertits en migrants, arriben als mal anomenats països desenvolupats per convertir-se en aquestes peces de ceràmica que serveixen per suportar les càrregues pesades de les nostres societats de consum. I aquí viuen amagant-se com gerros trencats per no tenir papers, però duent a terme feines dures i mal pagades.
Quan aquestes persones migrades aconsegueixen un mínim d’ingressos, el destinen a les seves famílies, fins i tot a costa de viure en situacions infrahumanes entre nosaltres. Per a elles és més important complir aquest deure moral de ser proveïdors, encara que descuidin la seva pròpia integritat.
A més de realitats com la migració, les nostres societats presenten moltes altres esquerdes. És important despertar una sensibilitat que gosi mirar a través d’aquestes fractures, que també són les nostres. No hi ha societat perfecta, perquè tot el que és humà és fal·lible. I, perquè és humà, és digne de ser mirat als ulls i de ser cridat pel seu nom. Cap persona està aquí de farciment, encara que estiguem passant per algun procés vital que comporti fractures.