Ressenya 257 Sopar Hora Europea
Fotografia: Esther Borrego
Data de publicació: 16 de desembre de 2025
El dijous 27 de novembre, l’Àmbit Maria Corral va celebrar el 257 Sopar Hora Europea, amb la pregunta de Com influeixel món exterior vers la interioritat humana? El president de l’Àmbit, Josep M. Forcada, va donar la benvinguda als assistents i Montserrat Puigbarraca, moderadora del Sopar, va presentar el tema partint de la idea que l’ésser humà és exterioritat, que no vol dir superficialitat, i que els factors exteriors que viu cada persona influeixen en la formació de la pròpia interioritat.
La primera intervenció va ser a càrrec del professor David Álvarez Martín, doctor en Filosofia, dient que el que és humà, com a entitat biològica, és una determinada cadena d’ADN, amb els mateixos elements que la resta de tots els éssers vivents del planeta, en una combinació particular. Per tant, estem connectats substancialment amb totes les generacions d’éssers vivents precedents i els actuals pel simple fet d’existir. Cadascú de nosaltres és una variant única dels milions possibles que van poder existir si un altre espermatozoide hagués fecundat l’òvul, o si hagués estat un altre òvul el fecundat. La tendència a definir l’ésser humà exclusivament en termes biologicista condueix a diversos reduccionismes que no expressen l’àmplia i complexa riquesa del que és una persona, obviant els trets fonamentals que ens identifiquen quant a humans com ho són la llibertat, la lucidesa i la capacitat d’estimar.
Amb el naixement som integrats en un sistema cultural, i és al si d’aquest teixit social humà on la persona com a individu s’articula i desenvolupa en els primers anys de vida. Naixem dins d’una estructura cultural, que és el sistema de llengua, valors, creences, normes i pràctiques que regeix una societat o grup. En termes filosòfics, l’argumentació cartesiana erra en el seu fonament de la consciència humana, i amb ella tota la modernitat, ja que som i ens constituïm, no des del cogito, sinó des de l’altre.
La nostra consciència, la nostra interioritat, l’ego o jo es fonamenta en el parlar de la nostra mare, en les seves paraules. Les nostres neurones s’articulen en la seva individualització pels qui ens parlen aquests primers mesos i anys. De la riquesa del vocabulari, de les expressions usades en parlar-li, fins i tot de la lògica i l’emotivitat del que es diu a l’infant, s’articularà la base del que serà pensament, expressivitat i comunicació. A les narracions identitàries flueixen constantment dos processos oposats i complementaris alhora. Per una banda, l’afirmació de la nostra pertinença al grup, a la cultura, on ens articulem i, per altra banda, processos de diferenciació dels altres grups culturals. El que resulta un procés natural pot esdevenir formes patològiques socials com el racisme, la xenofòbia, l’homofòbia, l’aporofòbia, despotisme o la misogínia. Cap identitat personal ni cap estructura cultural és superior a una altra, però en tota cultura s’han d’avaluar aquells aspectes que neguen la dignitat humana.
La nostra interioritat és articulada des de l’exterior i demana escoltar i respondre. L’alteritat ens forja elaborant constantment i de manera crítica la narració de qui som en la tensió permanent entre allò que ens identifica i allò que ens diferencia dels altres, sense degenerar en xovinisme, egocentrisme o actituds integristes, sobretot en política o religió. El que és interior és un buit que s’omple, pren forma i es fa paraula i voluntat del que rep de l’exterior i de les múltiples maneres al llarg de la nostra existència.
A continuació, l’empresari i llicenciat en Història, Josep Oriol Jorba Costa, va iniciar la seva aportació citant diferents autors en què les seves obres tracten temes humans, com la pobresa, la destrucció massiva geopolítica, la pesta blanca, la pau, el valor de la vida en el nostres dies, sobre l’amor al llarg de la història de la humanitat. Va descriure la situació actual i preocupant de tantes desigualtats que afecten l’exterioritat.
Deia que encara hi ha 1.500 milions de persones que passen gana i va anomenar dues línies, la FAO que depèn de l’ONU, el Fòrum Mundial d’Alimentació i la Borsa de Chicago, on es determina quant pujarà el preu del blat a Catalunya. També va fer referència a les polítiques agràries, les grans plantacions i produccions agràries extensives. La realitat de la malnutrició, de mares famèliques que se’ls mor l’infant. Hi ha un fet, que un 19% de la població està passant gana i mor de gana. Precisament, després de la Primera Guerra Mundial, en el Tractat de Versalles es va dir que això no passaria mai més, i al cap de trenta anys, esclata la Segona Guerra Mundial. Va ressaltar que al darrera hi ha una causa patològica.
Va citar la regió de Kivu, al nord de la República Democràtica del Congo, tocant ja a Rwanda, on fan extracció de coltan, un material de primera necessitat per a les indústries d’alta tecnologia i concretament pels aparells mòbils, i les persones que treballen a les mines viuen una situació d’esclavitud. Això està passant en ple segle XXI. Va anomenar Deng Xiaoping que va ser l’artífex de la revolució social i econòmica més important de la història de la humanitat i que va aconseguir millorar la vida dels obrers. Un obrer a Pequín cobrava trenta-tres iuans i en deu anys van passar a cobrar tres-cents-trenta-tres iuans, i pràcticament un 75% de la població xinesa va deixar de passar gana.
Una altra crisi és la de les grans corporacions, palaus de la injustícia, democràcies falses que són més dictadures o governs despòtics. Són embats de l’entorn immediat. No hi ha un responsable. Martin Luther King deia que no li preocupava tant la perversitat dels dolents com la passivitat dels bons. I Teilhard de Chardin afirmava que no ets una criatura humana en una aventura espiritual, sinó una criatura espiritual en una aventura humana. Sant Agustí, a Les Confessions deia: «Estima i t’estimaran o seràs estimat». Si t’han estimat, si has estat estimat, estimaràs. Si la teva mare t’ha estimat, t’ha valorat, si t’has sentit protegit pel pare i el teu pare t’ha conduit en la vida, tu podràs estimar. Aquesta influència exterior beneficia l’interior humà.
Finalment, la infermera i cofundadora Inner Humnan Hub, Gemma Téllez Bernad, va partir del fet que som éssers relacionals, ja que som gràcies als altres i tots som responsables. Cal posar en valor la corresponsabilitat i el sentit de viure perquè aprenem vivint. No hi ha només la intel·ligència emocional, sinó també la intel·ligència espiritual. És a dir, la raó de ser, el propòsit, la vocació.
Avui en dia hi ha unes inèrcies per la rapidesa i la intensitat que fan que ens desconnectem. Anem desconnectats de la nostra interioritat, d’allò que som, de l’entorn i dels altres. Ara estem en un canvi d’època, hi ha un canvi de paradigma important. L’antic paradigma, aquell més cartesià, més biologista i més mecanicista contemplava la persona com la part física i no amb totes les seves dimensions, ja que la persona és bio, psico, social, cultural i espiritual.
En el seu moment van crear la Casa de l’Ésser i després l’Inner Human Hub. El Hub tecnològic, el Hub humà intenta posar el focus en la importància d’aquesta cura de la interioritat i del desenvolupament de la qualitat humana. Vivim en una societat molt sorollosa que genera una hiperestimulació i, a més, vivim hiperconnectats tecnològicament, donant-se la paradoxa que humanament estem molt desconnectats.
A vegades, val més silenciar-nos i fer silenci. Byung-Chul Han descriu la societat del cansament i apunta que en les darreres dècades en les societats occidentals avançades s’ha produït un canvi de paradigma en què l’anterior societat disciplinària i a vegades jerarquitzada, fonamentada amb imperatius i prohibicions externes, ha passat a convertir-se en una societat productiva. La nostra societat productiva es fixa en els anys productius de la persona, oblidant els extrems, des de la gestació, a la infància, a l’adolescència, a la joventut. I la persona se sent com si formés part d’una cadena de muntatge. Quan cosifico l’altre, com que tot està interconnectat, i el dins és a fora i el fora és a dins, també m’estic cosificant. Paradoxalment, Simone Weil proposava la possibilitat d’una espiritualitat del treball i l’entenia com un sagrament que connectava l’ésser humà amb la creació i la creativitat.
Vivim en una societat de la immediatesa. Aquests ritmes, òbviament, no són saludables per a les persones. I amb els ritmes i velocitats que requereixen allò que és essencial, com assegurar una bona qualitat relacional, el tenir cura de nosaltres mateixos i dels altres, la clau està en aturar-nos, escoltar-nos, silenciar-nos, fer moments de cura durant el dia. Són micromoments de cura, que ens toqui el sol a la cara, contemplar aquella flor, aquell somriure que ens regala l’altre o aquell gest.
Després va haver-hi el col·loqui amb els assistents al Sopar que va permetre seguir aprofundint en el tema de tot allò que rebem de l’exterior que ens influeix en la manera de conrear la pròpia interioritat.
