David Jou
Físic. Poeta
Foto: Pete Linforth a Pixabay
Data de publicació: 12 de gener de 2026
En les èpoques en què predominen les emocions sobre la raó, sembla que l’esperança sigui decisiva en l’acció. En èpoques en què predomina la raó, el deure adquireix una força comparable a la de l’esperança. «No cal esperança per a emprendre», deia el lema d’un dels Ducs de Borgonya. En èpoques de conflictes, pors i incerteses, convé parlar d’esperança sense oblidar parlar de deure. El sentit del deure porta a actuar fins i tot en absència d’esperança, o més enllà de tota esperança. Però en la nostra societat, des de fa dècades, s’ha anat atacant, erosionant i ridiculitzant el concepte de deure, amb el pretext que només importaven els drets, cosa que ens ha deixat a mercè de les fluctuacions d’esperances i desesperances, a mercè de la psicologia de les emocions, entre les quals la por paralitzadora.
Les dimensions de compromís, d’incondicionalitat i d’autoexigència són superiors en el deure que no pas en l’esperança, i són potser el que necessitem ara, quan les esperances immediates són poques i quan les perspectives apunten cap a poders cada vegada més autoritaris que ens porten a camins evidentment equivocats: una cursa d’armament global en detriment d’un esforç de pacificació global, i que absorbeix quantitats immenses de recursos que necessitaríem en altres camps, contra la fam, contra la corrupció, contra la desigualtat, per la salut, per l’educació, per l’habitatge, per la cura de la natura. Els drets humans, el dret internacional, les institucions d’abast mundial, les llibertats bàsiques són burlades, menystingudes i afeblides. El genocidi, l’ocupació i la insolidaritat són celebrats i defensats pels poderosos. Contra tot això, la resistència i la rebel·lió són un deure, amb esperança o sense.
La religió proposa deures i esperances, profunditats personals i energies col·lectives. Certes espiritualitats, en canvi, només proposen esperances i refugi personal. Alguns ideals, com el del progrés, proposaven grans projectes col·lectius: millores tecnològiques i més justícia social, que suposaven esperances però també deures: formar-se, informar-se, participar, intervenir, votar. Tecnologia sense justícia és perpetuació o increment de la desigualtat, esperances sense compromisos són retòrica i claudicació.
En què fallen les esperances? En dos aspectes: la feblesa de la seva fonamentació i la manca de realització de les seves promeses. La seva fonamentació, és tan sols psicològica, sociològica, o té un vessant ontològic fort? El seu horitzó temporal, és immediat o a llarg termini? La psicologia és versàtil, làbil, laberíntica, proteïforme. La impaciència afebleix tota esperança: les seves exigències a curt termini són decebudes contínuament, amargament es cansa d’esperar, escèpticament es cansa de perseverar, desenganyadament es cansa de lluitar. El contrast entre les promeses i les realitzacions pot ser disculpable si es detecta una bona voluntat de fons, que es veu superada per les dificultats, però esdevé dolorós i intolerable quan s’hi adverteix mala fe, entrebancs interessats, negligències doloses, profits particulars. Les notícies de cada dia, tant per la seva realitat de fons com pel seu biaix per allò que més atregui i enganxi el destinatari, s’han convertit en una font de desesperança, escepticisme i nihilisme.
La tecnologia ha estat una gran proveïdora d’esperances. Salut, llum, escalf, confort, informació, entreteniment, comunicació, desplaçament… En molts aspectes, no ha decebut sinó, al contrari, ha sorprès amb aportacions inesperades, tot i que els seus ritmes han estat sovint inconvenients, de vegades massa lents (sobretot en medicaments) i d’altres massa ràpids (sobretot en informàtica i robòtica). En altres aspectes, ens ha posat en un món més complex, més perillós: armaments biològics, químics, nuclears, informàtics, control, espionatge, deixalles sòlides, gasos d’efecte hivernacle… La decepció per les esperances frustrades, la incomoditat amb l’allau de novetats impredictibles i complicades, la desconnexió entre la tecnologia i l’humanisme –és a dir, una tecnologia no gaire atenta al servei, a la sensibilitat i a les necessitats humanes– i la manca dels elements de solidaritat i de millora han trencat els ideals de progrés.
Un problema conceptual de la tecnologia és proposar-se com a única procuradora d’esperances; però qualsevol època, sense necessitat de més tecnologia de la que tenia, hauria estat humanament més plena i menys dolorosa si hi hagués hagut més justícia i més respecte. Les esperances que ens ofereix la tecnologia tampoc no cobreixen l’amplitud de les nostres necessitats íntimes: afecte, comprensió, reconeixement, escalf grupal… Aquestes qüestions són temes d’humanisme i de religió, i no de ciència ni de tecnologia. D’altra banda, quines esperances valen realment la pena, i quines són ingènues, enganyoses, narcisistes, capricioses, supèrflues?
He suggerit que convé equilibrar l’atenció que dediquem als deures i a les esperances, en lloc de mantenir el tema dels deures fora del discurs cultural i de l’horitzó mental. Però cal mantenir un esperit tan crític amb els deures com amb les esperances. Qui ens els imposa? Qui se’n beneficia? Quin grau de sacrifici ens demanen? Amb quins mitjans els hem de dur a terme? Amb quines estratègies? Amb quin grau de discreció i de prudència? Amb quin grau de força o de violència? Podem pensar en l’imperatiu categòric kantià o en el manament evangèlic d’amor (respecte, per ser més realistes) als altres. L’envergadura dels deures, assumits lliurement, ens fa més grans i resistents, ens fa participar en un àmbit més gran que nosaltres, més gran en el temps i més gran en l’abast humà. Tot i que els beneficiaris en puguin ser els altres també en som nosaltres mateixos, tret que el que vulguem sigui imposar als altres uns deures que ens afavoreixen i dels quals nosaltres ens considerem afranquits.
Quina mena de declaració dels deures humans podria complementar la dels drets humans? Amb quins deures universals estaríem d’acord? Quina mena de deures ens farien créixer i quina mena de deures ens empetitirien i esclavitzarien? A quina mena d’esperances servirien els deures? Fins a quin punt els nostres drets formen part de les nostres esperances? Fins a quin punt dilapidem en foteses més o menys banals la nostra capacitat de ser éssers amb esperança i prescindim de les grans esperances a què ens invitaven les anomenades ‘grans narratives’ de què tan alegrement hem decidit prescindir?
Aquest article va ser publicat a la revista RE número 124, octubre del 2025