August Corominas
Metge i fisiòleg
Foto: congerdesign (Pixabay)
Data de publicació: 9 de febrer de 2026
En qualsevol conflicte bèl·lic, hi ha dos fronts: el de batalla, amb bombes, drons i metralla; i el de la rereguarda, que actua de forma silenciosa i devastadora. En aquest segon escenari, la fam, la set, la foscor i la desmoralització són utilitzades com a armes per destruir la resistència d’un poble.
A Gaza, aquesta estratègia és dramàticament evident. L’exèrcit israelià no només ha atacat infraestructures civils com hospitals, escoles o habitatges, sinó que ha impedit deliberadament l’entrada d’aliments, aigua i energia. Uns cent mil nens palestins es troben avui en risc greu de desnutrició. És un genocidi per inanició. Morir de gana o morir d’un impacte: aquest és el dilema infernal que pateix la població atrapada.
La fam és una arma de destrucció lenta però implacable. La desnutrició aguda es presenta de forma sobtada, sovint associada a situacions d’emergència, com ara guerres, desastres naturals o bloquejos econòmics. Produeix pèrdua accelerada de pes, debilitat extrema, problemes digestius i un alt risc d’infeccions per manca de defenses. En nens, la fam crònica comporta trastorns irreversibles en el creixement físic i cognitiu. En adults, pot causar problemes cardíacs, respiratoris i immunològics, amb risc final de mort.
A la història recent, coneixem casos extrems de resistència davant la fam: el batlle de Cork (Irlanda), en vaga de fam per motius polítics, va sobreviure setanta-quatre dies només amb aigua. Però la majoria de víctimes de la fam no trien: són civils atrapats per estratègies inhumanes.
La fam no només és un problema mèdic: és una qüestió ètica i geopolítica. Utilitzar-la com a arma és una violació flagrant del dret internacional humanitari. És una forma lenta d’extermini, un crim de guerra, i la comunitat internacional no pot mirar cap a una altra banda.
Mentrestant, el planeta s’enfonsa en un desgavell ecològic i moral. La biosfera també pateix de manera creixent. El desgel a l’Antàrtida i Groenlàndia ens recorda que la natura també protesta. Són signes d’una humanitat que ha perdut el rumb, depredadora dels ecosistemes presents i futurs.
No hi pot haver pau sense justícia alimentària. No hi pot haver humanitat mentre un sol infant mori de gana com a conseqüència deliberada d’un conflicte. Davant d’aquesta tragèdia, el silenci no és neutralitat: és complicitat.