L’equitat, un gran repte

Ressenya 258 Sopar Hora Europea
Fotografia: Esther Borrego
Data de publicació: 9 de març de 2026

El dijous 19 de febrer, l’Àmbit Maria Corral va celebrar el 258 Sopar Hora Europea per tractar el tema de L’equitat, un gran repte. El president de l’Àmbit, Josep M. Forcada, va donar la benvinguda als assistents i va presentar Ignasi Batlle, moderador del Sopar.

La primera intervenció va ser a càrrec de la directora del Centre d’Estudis Alfred Rubio, Gemma Manau, que va fer referència a la reflexió i difusió que es fa, des de fa anys, tant des de l’Àmbit com des de la Universitas Albertiana, de la contribució del Realisme Existencial en la construcció d’una convivència més equitativa. Va explicar que, durant el curs 2023-2024, el Centre d’Estudis va organitzar un seminari sobre Realisme Existencial dirigit pel professor Francesc Torralba, en què es van abordar alguns dels principals reptes per assolir una convivència més pacífica: desarmar la història, la lluita identitària, un nou paradigma en les governances, les desigualtats del món i finalment una ètica global per a un món global. En el I Congrés de Realisme Existencial, celebrat el mes de novembre de 2025, es va treballar el tema dels Fonaments per a una equitat, amb l’objectiu de consolidar una societat sòlida i pacífica.

La desigualtat és una manera patològica de viure socialment la diversitat, mentre que la manera saludable de viure-la és la inclusió. Una societat fonamentada en l’equitat seria aquella que s’estructurés de manera que permetés una vida humana joiosa, un ple exercici dels drets però també dels deures que tenim pel fet d’existir. Això comporta cercar respostes socials i assumir responsabilitats compartides. Som ontològicament dependents de l’existència d’altres, i antropològicament som éssers necessitats. Per això no és possible donar respostes des de la individualitat. Som éssers vulnerables, i la vulnerabilitat demana una cura, que reclama estima, tendresa, delicadesa, compassió, solidaritat, que es manifesta en totes les dimensions de l’ésser humà. L’inici de tota vida humana és inviable si no és tractada amb cura i és cuidada. Si l’ésser humà és vulnerable, vol dir que al mateix temps pot ser vulnerat i per tant que jo puc vulnerar l’altre.

La cultura del rebuig expulsa milions de persones del benestar, atemptant contra la seva dignitat, o es desestimen determinades cosmovisions. Som éssers interdependents. La meva existència està vinculada als qui van existir abans que jo, sense ells jo no seria, i als que existiran després de mi, dels que jo en seré concausa de la seva existència. Tota iniciativa que generi comunitat contribuirà a prevenir o, en certa mesura, pal·liar les desigualtats. Alhora, cal promoure una consciència crítica a través de l’educació, els espais de diàleg, la reflexió, temps de silenci i contemplació. Per tant, la desigualtat ens porta a plantejar-nos la qüestió de sentit, que està íntimament relacionada amb la cosmovisió que tinguem, és a dir, a quin model de societat ens encaminem, amb quins valors i responsabilitat. Un altre aspecte és el de l’ètica de la gratitud i la humilitat que ens porta a corresponsabilitzar-nos pel bé comú. Va concloure afirmant que l’esperança no és una utopia, sinó gestos concrets que anuncien vida. Sorgeix de la cura, de la dignitat i es cultiva mitjançant accions que anticipen el futur actuant sobre les potencialitats del present.

A continuació, la doctora en Filosofia, Alina Bello, va fer referència al tema de la responsabilitat i corresponsabilitat, com un dels elements per assolir l’equitat, i que posen en el centre la relació amb l’altre. Va citar Enmanuel Levinas, que en el seu llibre Totalitat i Infinit, diu: «Aquesta relació entre l’altre i jo, que brilla en la seva expressió, no acaba ni en el número ni en el concepte. L’altre roman infinitament transcendent, infinitament estranger, però el seu rostre, en el qual es produeix la seva epifania i que em crida, trenca amb el món que pot ser-nos comú i les virtualitats del qual s’inscriuen en la nostra naturalesa i que desenvolupem també per la nostra existència».

L’existència de l’Altre trenca amb la nostra naturalesa egoista i amb el món que pretenem dominar mitjançant el coneixement, col·locant-nos en un espai de responsabilitat infinita. L’existència humana està ontològicament vinculada a una antropologia filosòfica i social. Filosòfica, perquè la relació amb l’altre en tot moment és reflexiva, ètica. Social, ja que tot acte, per més individual que sembli, té inevitablement repercussions socials. Per això, és important desenvolupar processos educatius que construeixin i enforteixin identitats sanes i col·laboratives, a més contribueixen a crear relats de tolerància i convivència harmoniosa entre els membres de la societat, on les diferències s’assumeixen com a riquesa cultural i oportunitats de desenvolupament humà, no com amenaces que venen a aprofundir les desigualtats socials.

L’acció educativa que es transmet en la interacció comunicativa de narratives amb respecte integrador de les diferències individuals i culturals a la vida social. Lluny d’empobrir, augmenta el capital humà a través d’una expansió cultural i intel·lectual que obre oportunitats, espais de realització, reconeixement i oportunitats que desallotgen les desigualtats per la força de l’acceptació i valoració del diferent com a novetat que m’enriqueix. Des del reconeixement de l’altre s’afavoreix el canvi de la narrativa d’odi per una narrativa de tolerància, la interacció comunicativa que propicia el diàleg entre identitats que es reconeixen en un projecte comú de construcció de l’espai social, ens ajuda a anar avançant en la construcció d’un món més equitatiu i just per a tots. Per acabar, va citar les paraules de la filòsofa Victòria Camps, del seu llibre La Societat de la desconfiança: «Més enllà de les actituds resignades o autodestructives, l’imperatiu moral neix de la creença que els mals es poden combatre i es poden evitar. Només cal preguntar-se el que està bé quan les coses es torcen o tractar de trobar coses bones, que també n’hi ha. Sense aquesta guia, només romanen la confusió i el soroll.»

L’última aportació va ser a càrrec d’Enric Madrigal, consultor en transformació Empresarial amb IA. Va plantejar que la tecnologia mai no és simplement un instrument, ni és neutra. La tecnologia no només ens permet fer coses, també configura allò que considerem possible, desitjable i real. Modela les nostres accions, les nostres percepcions, les nostres relacions i la nostra manera d’entendre el món.

Cada tecnologia encarna una manera de revelar el món, d’organitzar el temps, el valor, la productivitat, la relació amb el cos i amb els altres. Acceptar una tecnologia concreta no és simplement aprendre a utilitzar-la. És acceptar, moltes vegades sense adonar-nos-en, una determinada manera d’habitar la realitat i de construir, a través d’ella, el món en què vivim. Quan es parla de tecnologia i desigualtat, gairebé sempre es pensa en l’escletxa digital, en qui té accés, qui disposa de dispositius adequats i qui no, qui sap utilitzar les eines digitals bàsiques i qui es queda enrere. Avui, no tenir connexió és, en molts contextos, quedar fora de gairebé tot: de la feina, de la informació, dels serveis i de la participació pública. Es creu que, un cop resolt l’accés, el problema estarà solucionat. Però integrar-se en una tecnologia dominant no és només aprendre a utilitzar-la, és en certa manera assumir la seva manera d’entendre la realitat.

Una altra escletxa menys visible és la dels drets digitals, perquè estar connectat no és el mateix que ser lliure dins de l’entorn digital. També hi ha l’escletxa del poder, ja que un nombre reduït d’actors dissenya les plataformes, entrena els algoritmes i estableix què és rellevant, què es prioritza, què es mostra i què s’oculta. Per tant, no només accedim a un entorn dissenyat per altres, accedim a un entorn que incorpora una visió del món que no tots hem escollit. Una escletxa nova és la generacional. La IA està començant a transformar el procés mateix pel qual les persones aprenen i adquireixen experiència. Durant dècades, el desenvolupament professional seguia una lògica relativament estable: es començava per tasques senzilles, repetitives i poc visibles. Aquelles tasques no eren brillants, però eren formatives, permetien equivocar-se, contrastar, millorar. La IA no ha substituït els experts, ha començat a substituir el primer pas per arribar a ser-ho.

La IA pot generar respostes impecables, estructurar arguments coherents, sintetitzar informació complexa amb una rapidesa extraordinària. Pot oferir opcions, però no pot assumir el pes de l’elecció. El criteri no és acumulació d’informació, és capacitat de discerniment. Es forma amb temps, experiència, error i responsabilitat. La IA no pot assumir conseqüències. Pot suggerir una estratègia, però no pot carregar amb el pes moral dels seus efectes. La responsabilitat no s’automatitza. Algú ha de decidir què importa, quins límits s’accepten, quins riscos s’assumeixen, quines conseqüències són tolerables. Si ningú assumeix el paper de qui orienta, la lògica del sistema ocuparà aquest buit. I quan la responsabilitat es dilueix, l’autonomia també es debilita. Va concloure la seva intervenció dient que l’escletxa definitiva no és a la màquina, sinó que està en nosaltres. La pregunta és quin tipus de món estem consolidant a través d’aquest sistema. I si estem disposats a assumir el paper que cap màquina no pot assumir, perquè la intel·ligència artificial continuarà avançant. La qüestió és si nosaltres avançarem en consciència i en responsabilitat al mateix ritme.

Després es va obrir el col·loqui als assistents al Sopar que van exposar diferents plantejaments i qüestions que van contribuir a seguir aprofundint en el tema.