Javier Bustamante Enríquez
Poeta
Foto: Javier Bustamante
Data de publicació: 9 de març de 2026
El temps lliure no és aquell de sobres que de seguida l’omplim amb nous compromisos o amb activitats de lleure. El temps lliure és el que permet sentir-nos lliures. Això ens porta a preguntar-nos què és la llibertat per a mi. Perquè la llibertat, més enllà d’un concepte universal, sovint abstracte, és una vivència personal molt concreta. Com encarno jo la llibertat? De quina manera em sento lliure?
Respirant enmig d’aquestes preguntes, podem adonar-nos que llibertat té a veure amb identitat. Caldria, doncs, qüestionar-nos: de quina manera em sento jo mateix, jo mateixa? És cert, totes i tots som humans. Tenim moltes coses en comú i això ens dona una identitat com a espècie. Però, cadascú encarnem la humanitat de manera singular, única. I això té a veure amb totes les condicions que ens han portat a la vida: la família en què hem nascut, la cultura a què pertanyem, el moment històric, la nostra pròpia biologia… Identitat única que se segueix conformant durant el nostre creixement i la capacitat de consciència que anem desenvolupant sobre nosaltres mateixos i sobre allò que ens envolta.
A mesura que vaig sent més conscient de la meva condició, vaig descobrint i vivint més autènticament la meva identitat. Això em fa ser una persona lliure, des de la certesa de ser únic. I, per què no: des de la gratitud de ser aquesta persona que soc, amb una única oportunitat de viure. A partir d’aquí, tot el temps que visc és temps lliure, perquè estic sent jo mateix en ell.
Quan un troba alguna cosa que val molt, deixa de cop o de mica en mica altres coses per dedicar-s’hi o centrar-s’hi. És com una moció interior o una necessitat vital. Alliberar temps de coses que, de cop i volta, adquireixen la categoria d’innecessàries per posar aquest temps on s’és més feliç. Perquè llibertat té a veure amb felicitat també. I això que ‘val molt’ pot ser qualsevol cosa en realitat. Perquè qualsevol cosa és una oportunitat de trobada amb la vida, de creixement, d’alliberament.
I no és qüestió d’egoisme, sinó d’humanitat. Fa temps corria un concepte que es feia anomenar ‘glocal’ i venia a referir-se: pensa o sent globalment i actua localment. Crec que és una visió carregada de realisme. Les persones només podem actuar, encarnar, de manera local. És a dir: en un mateix i en allò que està al nostre entorn immediat. Però les diferents realitats estan totes connectades i el que sembla local és una versió concreta del tot global. Actuant en mi i en la meva petita parcel·la, estic modificant el tot.
Si vull influir en la política mundial perquè em sembla que és antihumana, ho he de fer en primera instància en la meva política personal. Com soc jo amb mi mateix i al meu entorn immediat. Potser soc injust amb les persones que convisc, en faig ús, contamino les meves relacions, maltracto els objectes que em donen un servei quotidianament i els faig d’un sol ús. Un llarg etcètera que compon el meu mapa vital i on em puc convertir en un petit tirà.
Alliberar el meu temps i el meu espai passa per alleugerir-lo, treure’n pesos innecessaris, redimensionar-lo humanament, sense ambició. Això comporta també alliberar les meves relacions amb les persones, amb les estructures socials, amb l’ecosistema. Alliberar és un moviment que parteix de mi, no pot venir de fora. I no és una idea o un curs, neix de la pròpia vivència, de l’actitud constant. Quan allibero les meves relacions, no és que jo exerceixi algun tipus d’influència en les altres persones, és que allibero de prejudicis i d’expectatives la manera com soc i estic amb els altres i la manera que desitjo que les altres persones siguin i estiguin amb mi.
Concloc aquesta reflexió amb un fragment de cançó del cubà Silvio Rodríguez: «La libertad solo es visible para quien la labra». I és això, la llibertat s’experimenta en primera persona, ja sigui singular o plural. La meva llibertat és la nostra llibertat en la mesura que la treballem: es crea i es conserva.