Pere Reixach
Especialitzat en Estudis del Pensament i Estudis Socials i Culturals
Foto: grey85-motherhood (Pixabay)
Data de publicació: 16 de novembre de 2026
En un món accelerat, on el soroll de fons i la immediatesa amenacen d’instal·lar-nos en una angoixa permanent, sovint em demano quina pot ser la nostra millor taula de salvació. Vivim immersos en una societat on la solitud existencial –la «separabilitat», en paraules de la filosofia humanista– es fa cada vegada més palesa. Ens sentim desconnectats, vulnerables i exposats a les intempèries de la vida actual. Tanmateix, ja fa dècades que el pensador Erich Fromm ens va recordar una veritat tan simple com profunda: l’amor és la resposta humana per excel·lència a aquesta angoixa, l’única força capaç de reintegrar la nostra dignitat i donar sentit a l’existència.
Però de quin amor parlem? En la societat contemporània assistim massa sovint a la desintegració de l’estimar. L’ètica del consumisme ha impregnat les nostres relacions: ho volem tot ràpid, utilitari i sense complicacions. Confonem l’amor amb la possessió, la passió passiva o una mera transacció mercantil d’interessos residuals. Si quelcom no funciona o demana esforç, es descarta. Hem reduït l’amor a un producte per ser consumit, i és precisament aquest buit mercantilitzat el que alimenta el nostre desassossegament diari.
Fronterera a aquesta deriva, la lliçó de Fromm ressona amb una vigència aclaparadora: l’amor no és un sentiment passiu en el qual hom senzillament «cau», sinó un art. I com qualsevol art –com la música, la pintura o la pràctica d’una disciplina artesana–, requereix coneixement, esforç, paciència i compromís. Estimar no consisteix a trobar l’objecte perfecte, sinó a conrear la capacitat interior d’estimar.
Aquest art exigeix orientar el nostre afecte cap a diferents objectes i dimensions: des de l’amor fratern –la consideració vers l’altre com a igual–, passant per l’amor eròtic i el respecte incondicional, fins a l’amor a un mateix. Un amor propi que no s’ha de confondre mai amb l’egoisme, sinó que és la condició indispensable per poder reconèixer la dignitat aliena.
Com es tradueix això en la pràctica diària? La pràctica de l’amor demana quatre actituds fonamentals: la cura activa de l’altre, la responsabilitat davant les seves necessitats, el respecte per la seva singularitat sense voler-lo dominar, i el coneixement profund que supera les meres aparences. Exigeix, a més, disciplina, concentració i una gran dosi de paciència enmig d’un entorn que ho vol tot a l’instant.
En l’aprenentatge d’aquest art hi trobo una veritable taula de salvació. Davant la incertesa del present, no són les possessions ni el ritme frenètic el que ens pot deslliurar del desemparament, sinó la decisió voluntària d’aprendre a estimar bé. Concloc amb una reflexió imprescindible de l’autor: «L’amor no és principalment una relació amb una persona específica; és una actitud, una orientació del caràcter que determina la relació d’una persona amb el món en la seva totalitat, i no pas vers un únic ‘objecte’ d’amor».
Article publicat al Diari de Girona el 12 d’octubre de 2026