Per Natàlia Plá
Doctora en filosofia.
Barcelona, novembre 2010
Foto: Creative Commons
Que n’és de difícil aprendre a llegir…! Com tantes altres coses que vivim en la primera infantesa, ens oblidem del que ens ha costat o del que ens ha fet patir. Ja ho saben: diuen que els adults aguantaríem amb prou dificultat el dolor de quan surten les dents. En processos d’aprenentatge també afrontem grans reptes i després oblidem el que suposen.
He coincidit amb una nena que està aprenent a llegir. Per als qui no estan al cas del sistema educatiu actual, els nens d’ara comencen per aprendre el que en diuen «lletra de pal», que són les nostres majúscules. I la fonètica amb què aprenen el nom de les lletres és molt diferent de la que nosaltres vam utilitzar. No aprenen la «be», la «ela», la «erra», sinó la «b», la «l», la «r»; o sigui, el seu so sense cap vocal acompanyant.
Després passen al que amb tota lògica s’anomena «lletra lligada», és a dir, la cursiva en què unes lletres s’escriuen lligades a les altres, sense aixecar el llapis del paper. Ja he sentit dir a diversos nens que això de la lletra lligada és molt difícil! Tot i així, s’hi posen i tots acaben llegint-la i escrivint-la. Però… intentin lligar els sons de les lletres per construir una paraula… C-a-s-a. Aquesta és relativament senzilla. Però, ai amb les paraules que contenen síl·labes de tres lletres, i en què dues consonants van de costat! Cal repetir-ho fins que va prenent sentit, en bona mesura pel que els pedagogs en diuen «indicis contextuals», o sigui, que quan comencem a dir unes lletres, associem el so que van formant amb alguna cosa que ja coneixem; mentalment anem veient possibilitats, de manera que la lectura no és una mera descodificació mecànica, sinó un procés cognitiu complex.
Els explico això perquè mentre veia aquella criatura llançant-se a l’aventura de desxifrar les paraules que tenia al davant, jo pensava que això era molt semblant al que ens passa quan intentem trobar el sentit del que vivim. Tenim elements diversos, cadascun amb el seu propi nom, so i significat, però que en aparèixer conjuntament, cal posar en relació. Així, en anar-los aproximant, acaben il·luminant un sentit nou que podem exclamar en veu alta, tal com els nens pronuncien amb satisfacció la paraula que, finalment, han descobert en aquella grafia.
Diuen alguns entesos que el sentit de la vida no pot inventar-se, ni ser donat per un altre. El sentit cal descobrir-lo en un procés de cerca, d’aprenentatge, de llegir i interpretar els elements que estan en dansa en la nostra vida. Ens cal repensar el que ja vivim per a descobrir-hi nous significats, o per a refermar els antics, que totes dues coses es donen en la identificació del sentit.
Com deia Viktor Frankl, l’home tendeix a descobrir un sentit en la seva vida i a omplir-lo de contingut, perquè la manca de sentit és insuportable per a l’ésser humà. Per això ell reclamava una psicologia no tan sols de les profunditats, sinó de les altures, que inclogués la voluntat de sentit.
El sentit profund radica en allò que ens respon a nosaltres mateixos, que ens fa ser. Perquè, en últim terme, l’ésser és el motor de l’acció. Per això ens calen dinàmiques complexes, que ens facin anar al més de dins nostre i, alhora, al més enllà de nosaltres, que, de fet, no són coses tan diferents… L’adequada combinació i endreç del que trobem en anar endins i enllà, ens revelarà alguna cosa significativa del que la nostra vida està cridada a ser.