Si miro enrere, m’adono que la meva vida s’ha anat conformant, en bona part, a través de tres moments cabdals que es repeteixen a mode de lletania: preguntes, escolta i respostes que, indefectiblement, generen més preguntes, més escolta i més respostes. És un procés vital, és a dir, inherent a la nostra forma d’encarar la vida i el món, i que ens haurà d’acompanyar la resta de la nostra existència.
Per què passa? Com es diu allò? Què succeirà si…? Conformen una mirada al món que l’interroga i cerca respostes. Una mirada encuriosida que amaga pors ancestrals del desconeixement, de l’absència de control del nostre entorn. Saber qui som i per què som aquí ens estalvia sorpreses desagradables i ens alleuja algunes inquietuds vitals. Ben cert que en la necessitat de trobar respostes hi acompanyen qüestions de caire filosòfic, psicològic, social i antropològic, però seria una pretensió excessiva parlar de tots els aspectes alhora en aquest reduït espai i amb els meus escassos coneixements. És per això que aquestes línies se centraran en un aspecte, que a primera vista sembla que la filosofia hagi deixat una mica de banda, però que resulta fonamental en aquest procés comunicatiu: la capacitat d’escoltar.
Parlem en aquest cas, i al llarg de tot l’article així ens hi referirem, de la capacitat activa, intel·ligent i sensible d’escoltar. La capacitat d’alterar el nostre punt d’equilibri vital i sortir en cerca de l’altre. La capacitat d’obertura a l’alteritat absoluta que és l’altra persona. I si us torneu a mirar ara el títol d’aquest article, ja us adonareu del perquè de les majúscules i minúscules.
La naturalesa ens ha donat dues orelles però una sola boca. ZENÓ D’ELEA (Escola Eleàtica, 490-430 aC)
− Pare, què és un «safari»?
− Pare, què és «estimar»?
− Pare, existeix Déu?
− Pare, per què la mort?
Què hi tenen a veure aquestes quatre preguntes amb el que hem esbossat amb prou feines? A primera vista no res. No tan sols es poden correspondre a àmbits del coneixement ben diferents, sinó que fins i tot pertanyen a moments personals molt diferenciats del qui pregunta. Però és que ens falta informació. Vegem-la:
El pare es queda uns instants pensatiu. Sospira i tanca la novel·la que està llegint i es disposa, amb paciència i actitud amorosa, a parlar del tema. No importa si fa ben pocs minuts s’ha produït el mateix ritual. Potser fins i tot amb la mateixa pregunta. No hi fa res.
En realitat la pregunta no és pas el centre d’aquest procés. Ni tan sols la resposta ho és. Aquella dependrà de la maduració personal, de les inquietuds intel·lectuals o de la simple curiositat del qui pregunta. Aquesta canviarà segons els moments personals o la informació de què disposa el pare. La resposta, a més, dependrà d’ideologies, de qüestions pròpies de la fe, d’experiències viscudes i d’un seguit d’aspectes, si l’un és subjectiu, l’altre encara més, i que ens allunya d’una pretensió rigorosa d’objectivitat.
Però, per contra, l’escolta esdevé el moment per excel·lència sense que la pregunta, i ni tan sols la resposta, siguin el més important. D’aquesta capacitat en dependran aspectes com la qualitat de la resposta i, en conseqüència, la seva validesa (no oblidem que moltes de les nostres preguntes no tenen respostes diguem-ne científiques).
La frase que ens deixà Zenó d’Elea i que encapçala aquest apartat ens dóna una petita joia per a reflexionar sobre la importància de saber escoltar.
Així com hi ha un art del ben parlar, hi ha un art del ben escoltar. EPICTET DE FRÍGIA (Escola estoica, 55-135)
Saber parlar és cabdal, i no hi ha dubte que és una de les capacitats que ens facilita més la vida. Expressar una idea amb correcció, o saber convèncer d’altres depèn, en gran mesura, de com utilitzem el llenguatge, la parla.
Ningú, doncs, no pot negar la importància del domini del llenguatge. En el procés que ens ocupa i ens preocupa, implicaria els moments de la pregunta i la resposta. Fer la pregunta amb tota claredat és necessari per a poder obtenir una resposta coherent. No la garanteix, però sí la facilita.
Des del món de la filosofia, la claredat i concisió de la pregunta i la claredat i exactitud de la resposta han estat els punts d’inflexió de tot procés cognitiu. Mancada d’un llenguatge específic, com és el món matemàtic, la filosofia ha hagut d’estar molt atenta a especificar, amb tota exactitud, quins són els àmbits, les intencions i les preguntes adequades per a obtenir respostes que ens permetin d’ampliar el nostre univers de coneixements. La filosofia esdevé, com diu Bertrand Russell, una avantguarda de la ciència que intenta donar respostes en àmbits on aquesta encara no opera. Sense un llenguatge específic i unívoc resulta una tasca feixuga.
I fruit d’aquesta mancança del pensament filosòfic, el moment de l’escolta ha quedat un xic oblidat. I si rellegim l’encapçalament d’Epictet, ens adonem que parlar i escoltar són moments diferents de la mateixa pretensió. L’art de parlar ens garanteix que el nostre missatge arriba a qui ha d’arribar i com ha d’arribar. Però l’art d’escoltar implica unes predisposicions i provoca unes reaccions que condicionen, de fet, no tan sols el moment comunicatiu, sinó també les relacions personals que hi intervenen.
Escolta i seràs savi: el principi de la saviesa és el silenci. PITÀGORES (presocràtic, 580 aC-495 aC)
La filosofia, doncs, com altres àmbits del saber i de l’aprenentatge de l’ésser humà, ha tendit a oblidar el moment per excel·lència, el moment que dóna sentit a la resposta i, fins i tot, entitat a la pregunta. Saber escoltar és aturar la nostra xerrameca interior i constant, la que ens té ocupats gran part del dia, i fer un moviment gairebé físic cap enfora per disposar-nos a rebre des de l’exterior.
En aquest acte senzill i alhora complex duem a terme dues accions; una d’elles la podem llegir en l’encapçalament d’aquest fragment. No hi ha dubte que aquell qui escolta podrà augmentar la seva saviesa. Es tracta d’una situació potencial, però la possibilitat hi és, al cap i a la fi. L’altra acció la duem a terme sobre la persona que és escoltada: la imbuïm de dignitat; la igualem en importància a nosaltres mateixos; la considerem mereixedora del nostre pensament, potser allò més valuós que tenim.
Quan escoltem –i no oblidem que parlem d’una escolta activa, intel·ligent i sensible–, establim llaços de comunicació no verbals que poden ser més efectius i més afectius que les paraules que arribaran després.
Aprendre a parlar és cabdal, ja ho hem argumentat. Ens capacita per a la pregunta i per a la resposta. Però aprendre a escoltar és el nexe que dóna sentit a la pregunta i a l’obtenció de la resposta. Aprendre a escoltar és cabdal en un món en què la comunicació de dades sembla substituir la comunicació de pensaments, de sentiments i d’idees. Aprendre a escoltar és fer un pas cap a la re-humanització de les relacions interpersonals. Aprendre a escoltar és democratitzar, en el seu sentit etimològic exacte, la importància de tots els éssers humans. No en va, el mestre Sèneca (filòsof estoic, 2 aC-65) ens va dir: «…escolta fins i tot els més petits, perquè en ells no hi ha res menyspreable».
Saviesa, dignitat, humanització, democratització… sí, són mots gens aliens a la filosofia. Escoltar és el mot en majúscules..
Els homes obliden sempre que la felicitat humana és una disposició de la ment i no una condició de les circumstàncies. JOHN LOCKE (empirista, 1632-1704)
I ja per acabar i a tall d’exemple pràctic, un breu decàleg de l’art d’escoltar:
1. No interrompis.
2. No construeixis arguments mentalment mentre escoltes.
3. Disposa el teu cos en una actitud d’escolta activa.
4. Evita pensar en altres coses mentre et parlen.
5. No et distreguis.
6. No vulguis acabar les frases de l’altra persona.
7. Deixa una pausa quan l’altra persona deixi de parlar.
8. Utilitza els silencis.
9. No vulguis treure conclusions ni solucions. Recorda que és el moment de l’escolta.
10. Observa amb atenció l’altra persona. Fes-li veure que és el centre del teu interès.
Eduard Romero i Pedra
Professor i licenciat en filosofia