Per Leticia Soberón Mainero
Psicòloga i Doctora en Ciències Socials
Madrid, juliol del 2014
Foto: Creative Commons
La mort d’Amy Winehouse, cantant britànica famosa per la seva veu extraordinària i per la seva trajectòria truncada, fou, fa un parell d’anys, una més de les manifestacions doloroses d’un model fallit per ser un o una artista de renom. Afortunadament, no són tots, però sí que hi ha hagut molts casos sonats de persones amb un gran talent i que acaben sent disgregades per una poderosa força centrífuga. Pateixen prematurament una combinació d’èxit mal digerit i de riquesa excessiva, barrejada amb la pressió del públic i de les empreses discogràfiques o cinematogràfiques. La pèssima estratègia de recórrer a l’alcohol i a les drogues com a font de diversió o com a crossa per poder tirar endavant duu lligades tota una sèrie de conseqüències que ja saltaven a la vista en els temps de l’inoblidable Elvis Presley i que continuaren amb personatges com Marilyn Monroe, Jim Morrisson, Janis Joplin, Michael Jackson i un llarg etcètera.
Què és el que porta aquestes persones a engegar-ho tot a rodar quan es troben al cim de la fama i de l’acompliment artístic? Segurament, amb prou feines podrem generalitzar, encara que tinguin en comú una certa indefensió psicològica. Potser –i ara m’aventuro– una possible clau de lectura sigui justament la seva condició d’«ídols», és a dir, de succedanis de Déu per a un públic que projecta sobre ells tots els seus anhels i desigs; per a uns mànagers que miren de treure el màxim rendiment del seu èxit i que els posen el llistó massa alt i, per a si mateixos, que acaben creient-se omnipotents i que també s’exigeixen més del compte…
Durant els darrers seixanta anys i de manera creixent, l’aldea global ha estat marcada per la comunicació de masses i s’hi ha desenvolupat una «espectacularització» de qualsevol persona o esdeveniment públic. Els (les) artistes famosos (ses) i els seus admiradors no només coincideixen en l’instant compartit del teatre o en un concert. Tampoc l’estrena d’una pel·lícula es queda tan sols en una experiència visual passatgera. La fama acompanya els artistes per tot arreu on vagin. La funció dels mitjans tradicionals s’ha vist potenciada gràcies a xarxes socials com Twitter, Facebook i Youtube, que segueixen minut a minut la vida privada de l’artista. Un ésser humà qualsevol passa de cop a ser el centre d’atenció de milions de persones durant les 24 hores del dia, creant tendències, generant notícies i despertant l’interès d’imitadors i emuladors, sobretot entre els més joves.
Per dir-ho amb unes altres paraules: es veuen convertits en ídols, en males imitacions de déus obligats a ser físicament perfectes i a complir amb les expectatives d’un públic que, al cap i a la fi, els dóna de menjar, els omple de privilegis i els enalteix i els lloa com si fossin éssers immortals.
L’ídol mediàtic actua amb els seus seguidors a manera de mirall, ja que aquests milions de persones es veuen, d’una forma o altra, reflectides en ell; un ésser humà especial i carismàtic que els va vibrar emocionalment, que fa que les seves passions i anhels es tornin comprensibles i acceptables així com també les seves esperances i frustracions. L’art autèntic arriba al cor de la gent sense demanar permís de manera que s’estableix un flux d’empatia i d’emocions que queden multiplicades per milions en l’ecosistema comunicatiu.
De manera recíproca, el públic també actua amb l’artista com si fos un mirall, que li retorna embellida, enaltida i afalagada la seva pròpia imatge, molt més atractiva del que mai hagués pogut aparèixer en la cambra de bany. Com que no poden caminar pel carrer sense ser assaltats per les multituds, van en cotxes de luxe, viuen en mansions de somni, freqüenten la flor i nata de la societat i les elits polítiques. No és gaire difícil acabar creient en un mite que hem creat entre tots. Un laberint de miralls que, si no tens prou saviesa per escapar-ne i recordar que només ets un ésser limitat, esdevé un parany mortal i autodestructiu. Si l’últim esclat de lucidesa que encara pogués quedar-los l’ofeguen en substàncies químiques addictives, queda garantit el fracàs de la llibertat.
Per a aquestes persones tan admirades que en seria, d’important, tenir un veritable amic o amiga que els recordessin que no són Déu ni poden arribar a ser-ho, que no poden saciar l’ànsia d’absolut que viu en el cor dels homes, que aquest amor del públic tampoc no és omnipotent ni el poden tenir com a nord definitiu de la seva conducta.
Fins quan l’ésser humà continuarà ensopegant amb la mateixa pedra?