En la presentació del 213 Sopar Hora Europea, organitzat per l’Àmbit d’Investigació i Difusió Maria Corral, el passat dijous 19 de febrer del 2015, i moderat per Esther Borrego, treballadora social, es recordava el text de la convocatòria, que deia: «Som conscients que en l’actualitat es viuen molts moments i situacions que generen un alt nivell d’incertesa: la pobresa, les desigualtats socials, les injustícies i la indigència provocada per diferents causes: des de no disposar d’una llar per a viure-hi, no tenir uns mínims per a alimentar-se o vestir-se, o perquè un se sent desvalgut per la manca de reconeixement, les dificultats de trobar un lloc de treball, el fet d’estar a l’atur, la poca seguretat econòmica, malalties, accidents, fets inesperats…».
El sopar començà amb la intervenció del psicòleg clínic i professor titular de la FPCEE Blanquerna – URL Sergi Corbella, que des d’un enfocament psicològic va centrar la seva aportació en tres aspectes de caràcter més social i global i acabà amb altres de més personals. El primer punt va ser una descripció de la societat actual, anomenada societat de la informació per la quantitat incalculable d’informació que produeix, que a la vegada genera una gran quantitat de coneixement en augment constant. Una de les conseqüències d’aquest fet és que també els coneixements caduquen i llavors tot queda obsolet. Remarcà que vivim a uns ritmes vertiginosos i frenètics que generen dubte, inseguretat, incomoditat, ansietat, i tot plegat provoca precisament la incertesa.
En el segon punt, Corbella va tractar sobre el dolor i el patiment, i expressava que no són sinònims, ja que «es pot experimentar dolor sense patir i es pot patir sense experimentar dolor». Es produeix patiment quan la persona sent amenaçada la seva integritat física o psicològica i se sent sense control i mancat de recursos per a fer-hi front. En la incertesa també s’activa el patiment, perquè no ho podem controlat tot. I en el tercer punt tractà sobre l’aferrament, definit com «aquelles conductes que fem per mantenir la proximitat amb aquella o aquelles persones que ens donen seguretat». Per això, l’aferrament, juntament amb el sentiment de pertinença, el fet de compartir uns valors, uns principis o formar part d’una família, d’un col·lectiu, d’una societat, permet sentir-nos que pertanyem i que compartim. Aquesta situació dóna seguretat i confiança per a afrontar la incertesa. Finalment va subratllar que «l’esperança no serà anul·lar la incertesa, sinó que sovint serà conviure amb la incertesa de la millor manera possible».
L’economista i president del Centre d’Estudis Econòmics i Socials Ignasi Farreres presentà un exercici de recerca que havia fet a partir de les paraules clau esperança i incertesa en diferents mitjans de comunicació. El resultat evidenciava que som en una època de grans canvis que provoca incertesa respecte al futur. La seva anàlisi davant la proposta del tema partia de l’àmbit econòmic i polític. Va fer referència al fet que les persones ens adaptem bé a les millores –a augmentar els ingressos, millorar l’estatus social, l’estat anímic…–, però no ens adaptem al contrari, és a dir, a tenir menys ingressos, a rebre males notícies, etc., ja que sempre tendim a augmentar les expectatives. Tanmateix, insistia que «és millor no posar gaires esperances en el futur, perquè, si no, es produeix el desengany o la desafecció».
Davant les situacions, tant econòmiques com socials i polítiques, que vivim amb incertesa, Farreres convidava a «tenir esperances perquè ens il·lusionin, perquè ens donin vida, però que no siguin excessives per no caure en la frustració. No hauríem de veure el futur amb esperança negativa, ja que no és aconsellable, perquè això ens omple de pessimisme, de tristor i de poc incentiu». Tot això ho han de tenir en compte tant els governants com els ciutadans: uns i altres han d’actuar amb responsabilitat i lluitar activament davant les adversitats. I en l’àmbit concret de la família cal ser molt realista i, si és necessari, reduir despeses. Al llarg de la seva aportació, el ponent va explicitar moltes recomanacions per a afrontar dificultats, com per exemple, que el qui no té feina eviti «no fer res, perquè això representa pèrdua econòmica, pèrdua professional i pèrdua d’autoestima».
«Hi ha diversos tipus d’incerteses, grans menes d’incerteses i entre elles podríem destacar les intel·lectuals, les materials i les vitals. Començaré a referir-me a les intel·lectuals, entre les quals podríem trobar les científiques, les filosòfiques i també les de la informació sobre la vida diària». Així iniciava la seva aportació David Jou, catedràtic de física de la UAB i poeta, per explicitar que la incertesa forma part fins i tot d’aquelles coses que semblen més consolidades com a elements de certesa. Però al ponent li interessava remarcar «el terme d’esperança en temps d’incerteses, ja que l’esperança, més que la passivitat d’una expectativa favorable, ha de ser una actitud activa». S’hauria de fer com «la construcció de la intel·ligència, de la voluntat i del coratge. És a dir, s’hauria d’incorporar una planificació d’objectius, de mitjans i plantejar quina mena de sacrificis som capaços de fer; perquè les coses no es regalen: les coses costen i costa aconseguir-les».
Dintre de les grans esperances, Jou va presentar la interacció entre les esperances que proposa la tecnologia, les que proposa l’humanisme i les que proposa el cristianisme. Afirmà que «veiem que hi ha diverses fonts d’esperança, grans sorts d’esperança, perquè després n’hi ha de més concretes, de més vitals, que poden sorgir d’una petita expectativa que es realitza i això t’encoratja a anar més enllà de les teves expectatives». Davant el recorregut presentat des de la tecnologia, des de l’humanisme i des del cristianisme expressava: «en definitiva, les incerteses s’acceleren, però hi ha una sèrie d’elements que són naturals… Llavors l’esperança l’hem d’enfocar amb més visió intel·lectual, més visió d’intel·ligència, de voluntat i, sobretot, de coratge, que és un element essencial de les esperances d’avui».
La darrera aportació anà a càrrec de la teresiana M. Victòria Molins, que es defineix com a monja de carrer, dedicada a viure al costat dels exclosos. Amb les seves paraules i el to del que viu i sent deia: «Parlaré del carrer i, per tant, d’un món que sembla sense esperança, però que a mi me n’ha donada molta. Viure en un món que està mancat de tot pot semblar que és el món més desesperat, però, en canvi, jo hi he trobat moltes espurnes d’esperança». En primer lloc, va diferenciar les dues maneres d’esperar que hi ha: la dels pobres i la dels exclosos, ja que el pobre de diners pot estar ple de valors. Aquesta realitat és la que va viure i conèixer al Tercer Món, i aquests pobres tenien una esperança molt clara: «Tenir un valor tan ric com el de l’esperança cristiana per a mi és tenir una manca d’incertesa, ja que per a ells era segur que algun dia Déu els ajudaria. Això a mi em va deixar molt impressionada».
Molins compartia la seva experiència de quan va tornar del Tercer Món i aterrava en el que en aquell moment s’anomenava el Quart Món i avui en diem el món de l’exclusió: «Jo em vaig acostar a un món que no m’havia imaginat mai que existís, un món de desestructura personal, i en el qual em trobava amb històries desesperades però que per als qui les vivien hi havia sempre alguna cosa a poder esperar. L’esperança en aquesta gent no és una esperança de futur; tenen un passat terrible, el futur no l’esperen perquè ni se’l plantegen: viuen el moment present. I en viure el moment present tenen unes expectatives molt petites. Nosaltres, els que pensem una mica més, sempre tenim unes expectatives més a llarg termini. Hi ha unes petites esperances que són realment molt curioses i que em feien pensar molt que aquest altre món de l’exclusió té unes virtuts».
Durant el col·loqui van ser moltes les aportacions compartides davant el neguit de tantes incerteses i els assistents també plantejaren preguntes als ponents per escoltar noves propostes, recomanacions i respostes generadores d’esperança davant la certesa que hi ha moltes incerteses.
Àmbit Maria Corral