Dominica de clausura. Va néixer a l’Argentina l’any 1966, des del 1989 viu a Espanya i des del 1994 resideix al convent de santa Clara a Manresa. Es dedica de forma intensa a l’acció social, ajudant les persones més vulnerables i necessitades. Ha creat la Fundació Rosa Oriol, promou el grup de diàleg interreligiós de Manresa i col·labora en el projecte MOSAIC de salut mental. El seu darrer llibre publicat és Estimar la vida i compartir-la, sobre la felicitat i el compromís.
OBRIR ELS ULLS DAVANT LA POBRESA
«La gran sortida d’aquesta situació incerta és la coresponsabilitat»
En el llibre Estimar la vida i compartir-la, vol donar esperança davant les incerteses que ens toca viure?
Sí, són petites espurnes de frases esperançadores que han donat i donen sentit a la meva vida. Són pensaments i vivències que en algun moment han ressonat en el meu cor. Fins i tot faig referència al cantant Julio Iglesias, que encara m’emociona, perquè resulta que vas vivint d’una manera accelerada i falta el temps suficient, com cantava ell: «de tant córrer per la vida sense fre, vaig oblidar que la vida es viu un moment». Aquesta va ser la meva experiència d’una època en què portava una vida frenètica, ja que estudiava teologia, just entrava de religiosa a Buenos Aires, anava de voluntària a un hospital oncològic i moltes altres coses, realment no podia més i és quan vaig experimentar una gran buidor i vaig decidir deixar la vida activa per dedicar- me a la vida contemplativa. Corrent tant per la vida m’havia oblidat de la vida, és a dir, m’havia buidat.
Per tant, la vida contemplativa li ha facilitat poder escriure?
Vaig estar cinc anys de vida contemplativa de claustre fins que vaig descobrir que el meu claustre era el món. Durant aquest itinerari em van acompanyar diverses lectures i autors que han esdevingut companys de camí. Per tant, totes les frases editades en aquest llibre a mi em ressonen i són un referent. D’alguna manera poder escriure ha esdevingut com una necessitat. Vaig començar a fer-ho durant aquests cinc anys de clausura tancada. Però, quan vaig anar a Manresa se’m va obrir el cel i vaig començar a escriure d’una altra manera, ja que el significat de la meva opció era una passió per la humanitat. Escriure esdevenia una necessitat per a compartir aquest tresor que havia trobat que havia estat amagat durant aquells cinc anys, amb la certesa que el Déu de la promesa, que era Jesús, era molt més que una estructura i una forma de viure. La història l’hem d’escriure cada dia amb la fidelitat dels signes dels temps. Escriure m’ha fer adonar que hi ha compromisos en la vida que són per sempre. Escriure m’ha permès expressar tot el que vull dir.
El primer aspecte tractat en el llibre és sobre la certesa de viure la vida amb sentit. Per què?
Perquè la importància de viure la vida amb sentit és el més significatiu, ja que només serà si ens entren les coses pels sentits. Tal com diu sant Agustí: «els sentits són els missatgers del nostre cor i del nostre entorn». Per tant, només així la nostra vida pot tenir un sentit i una orientació, si estem ben arrelats a la realitat. Avui som coneixedors de moltes notícies que ens impacten el cor i les vivim des de dins, amb sentiment, amb emoció, amb compromís, amb passió, però, sobretot, amb un sentit, perquè l’important sigui realment allò que ho és en la vida. Això dóna molta força, perquè, quan un està ben arrelat i s’implica amb els altres, s’adona del que no agrada i de com estan les coses en el món. Aquest fet ajuda a despertar-se, tenir utopies i a celebrar la vida en cada moment.
També escriu sobre la justícia com a lluita constant. Vostè és una lluitadora per a aconseguiraquesta justícia?
Precisament aquest és l’aspecte que em va posar en camí per fer-me religiosa. Jo vaig néixer durant la dictadura militar a Argentina, en un ambient molt privilegiat, però que no podia tancar els ulls davant la realitat de la pobresa d’aquell moment, i just és el que està passant ara aquí: una realitat d’un país molt ric que està molt empobrit a causa de l’egoisme d’uns quants. Aquest és tot un itinerari de molts anys i ara això és el que em fa viure i em dóna motius per a llevar-me cada dia. Aquesta situació no em deixa descansar, perquè, com puc ser jo feliç si hi ha algú al meu costat que no ho és? Com puc gaudir de la vida si els altres no en gaudeixen? De fet, la meva experiència és que molts a qui falta el pa m’obren els ulls i la consciència, això és el que em fa moure cada dia perquè de veritat siguem germans.
Com aplica el seu compromís davant tantes dificultats que presenta el nostre entorn?
Faig el que puc i el que puc assegurar és que visc en una comunitat amb unes germanes que m’estimen molt tal com sóc i, de fet, són les més crítiques per a ajudar-me i defensar-me. Tot ho fan des de l’estimació, perquè sovint pateixen per mi. Hi ha persones que els agrada el que faig i m’acompanyen, però n’hi ha d’altres que no els agrada i els incomoda. Enfrontar-me a aquestes dues situacions oposades m’obliga molt més a viure des del sentit, amb sentit i d’una manera compromesa. Jo no sóc el que diu la gent: ni els detractors ni els admiradors. Sóc el que intento fer cada dia lluitant i sent fidel a mi mateixa i a l’Evangeli. Lluito per tot allò que crec i que té les seves raons.
A més, vostè és molt mediàtica, té més de doscents mil seguidors cada dia a través del Twitter. Com s’ho fa per estar pendent de les xarxes socials?
Les xarxes socials tenen un efecte multiplicador. Penso que el primer Twitter de la història va ser el mateix Jesús. L’Evangeli són versets breus i podrien ser piulats. Intento dir on estic i què faig per poder crear una complicitat, però el meu gran objectiu quan vaig començar a expressar-me a través de les xarxes socials, sobretot al Twitter, va ser per poder crear una gran pandèmia de felicitat i de compromís entre tots perquè d’alguna manera la xarxa és un mirall del que hi ha a la societat. S’hi reflecteix tot, fins i tot els insults, i el que hem d’intentar és compartir valors. Jo voldria que el focus fos el missatge i la tasca de servei. Jo sóc portaveu de moltes tasques que estic fent amb moltes altres persones. El Twitter ajuda a simplificar i a ser molt concret. A més, demana transparència amb tot el que estem fent i això permet tornar a la societat tot el que ha donat, que és aprendre a estimar la gent i a lluitar per les causes de la humanitat. Sóc conscient que constantment estic exposada en els mitjans, però tinc la certesa de tenir un compromís pels altres i la certesa que he de viure amb absoluta transparència.
Avui hi ha moltes persones que pateixen, que no disposen dels mínims per a viure, perquè tot és incert a causa de les dificultats. Creu que se’ls pot parlar de la felicitat davant d’aquestes situacions?
Només tenim el que som capaços de donar, quan som capaços de buidar-nos i de sortir a l’encontre de l’altre, això és una font de felicitat impressionant. Jo quan vaig descobrir el que deia Pere Casaldàliga: «la meva vida són les meves causes, i les meves causes valen molt més que la meva vida», vaig decidir que volia estar al costat dels oblidats, dels humiliats… Aquestes persones amb les quals comparteixo cada dia em fan adonar que no tinc cap motiu per a no estar bé i no ser feliç. A més, és motiu per a donar gràcies per tot el que he rebut, i em fan adonar que tots som coresponsables.
Per a mi, la definició de felicitat és el títol del llibre Estimar la vida i compartir-la. Els altres són un motiu per a llevar-me cada dia i treballar per ells. Un és molt més feliç quan és capaç de compartir la vida amb els altres. Jo tinc la sort d’haver fet una opció que comporta una renúncia i que m’ha permès dedicar-me a les persones, i en aquesta opció he descobert que la soledat és solidaritat i estar disponible als altres.
Per què creu que hem arribat a aquest moment que genera tanta inseguretat?
De fet, va ser a finals de l’any 2008, quan començàvem a veure la crisi econòmica, ja que cada matí venien famílies al convent a buscar aliments, que, a més, dormien al cotxe perquè no podien pagar el lloguer o la hipoteca, i quan ens preguntem: què ha passat? Jo tinc una imatge d’això molt descriptiva: anàvem en un tren d’alta velocitat, que ha descarrilat i els que estem al costat de la via ens neguem a tornar-hi a pujar perquè sabem on ens porta. A més, en aquest tren hi havia una gran festa, on havíem après a ignorar-nos els uns als altres, a crear unes necessitats que són prescindibles… Hi havia molt de vi i ara ens hem adonat que estem a la ressaca; a més, aquest vi l’hem de pagar nosaltres, quan són els altres que havien obert l’aixeta. Per tant, estem al costat de la via i hem de construir alguna cosa nova i diferent, que no és la via del tren, ja que no hi volem tornar a pujar per consumir de nou l’economia. Hi ha un altre plantejament que és la coresponsabilitat, i, si és possible, evitar que aquest tren torni a arrencar.
Com portar a terme aquest nou plantejament de la coresponsabilitat?
Pensem en la pregunta que va fer Kennedy: «No què pot fer el meu país per mi, sinó què puc fer jo pel meu país?» Quan tu fas i ets coresponsable pots denunciar perquè estàs indignat. Hem de saber que la indignació és un primer pas i que no és un port d’arribada. Un projecte de coresponsabilitat és tot un camí. Tot el que està passant socialment amb aquests nous moviments que fan tremolar els partits de tota la vida és canalitzar la indignació, però no ens quedem només amb això: cal plantejar-nos la coresponsabilitat que passa per un sentit crític i autocrític. Els qui ens han portat a aquesta situació no ens resoldran res, per tant, nosaltres, els ciutadans, podem crear noves formes, nous hàbits i noves maneres de viure. Això és molt més exigent.
Què es pot fer?
Hi ha realitats que podem fer nosaltres, que estan a les nostres mans, per exemple, el consum responsable, no crear tants residus i reciclar. Això és la coresponsabilitat a petita escala. Si anem sumant, tot això farà el seu efecte, ja que tot contribueix. Per tant, la gran sortida d’aquesta situació incerta és la coresponsabilitat. Serem feliços si assumim aquesta coresponsabilitat. Si mirem cap a una altra banda no serem coresponsables i no trobarem sentit en el que fem.
Com es pot aconseguir que els pobres no ho siguin tant i puguin deixar de ser els més vulnerables?
Hi ha una pobresa d’austeritat que és bona, però hi ha una pobresa de misèria que no ho és. És contra aquesta pobresa que hem de lluitar. Hem d’afavorir la pobresa de l’Evangeli, que és quan Jesús diu: «Benaurats els pobres d’esperit», que són els qui menys necessiten, perquè han descobert que per a ser feliç cal estimar i ser estimat. Això serà possible tenint les necessitats cobertes, si no, no podem parlar de felicitat. Sant Agustí deia que tenim allò que desitgem. És molt important desitjar, però la pregunta és: què desitgem? Avui està molt de moda dir: «creure que tot és possible». Jo crec que serà possible, i si un creu que no serà possible, que no molesti el qui creu que ho serà. Per tant, es tracta de saber què desitgem, quins són els nostres somnis i com ho volem viure i aplicar, però no multiplicar les necessitats, que potser poden omplir la butxaca, però no el cor.
Com prioritza les seves tasques, compromisos i la vida del convent?
És una lluita i un repte de cada dia. Matino molt per disposar de temps. Intento cuidar molt els temps compartits en la comunitat. M’ajuda molt el meu equip de treball, tinc molts voluntaris que porten els projectes juntament amb mi i que són molt crítics. Jo m’adono que no puc improvisar. Per tant, enmig de totes les activitats és quan més temps busco per a poder llegir, estudiar i debatre amb el meu equip i amb les meves germanes. Tot això és molt important, però el gran repte és buscar el com de tot això que he llegit, compartit i viscut, i com pot reposar. Intento veure-ho amb aquesta imatge: posar aigua en una gerra i una mica de sorra o de terra. Això som nosaltres. Però veus que l’aigua borbolleja pels neguits, les preocupacions i tants problemes. És important ser capaços de deixar la gerra i que tot això vagi sedimentant, perquè l’aigua pugui recobrar la transparència original. Jo m’adono de la insatisfacció, la infelicitat i el grau d’irritabilitat que tinc quan no sóc capaç de cuidar aquests moments i acabar bé una feina. No té cap sentit que jo estigui treballant, per exemple, el tema de l’acollida per algú i, per la crispació que tinc per alguna injustícia que vivim o per les presses, no atengui l’altre tal com es mereix.
Com ho fa per trobar l’equilibri enmig d’aquesta realitat viscuda que permet la certesa d’ajudar els altres per contribuir a resoldre algunes incerteses?
Sí, per a aquest equilibri cal deixar-se treballar molt des del silenci. Ser responsables d’aquests temps de silenci que són regeneradors per a poder continuar. Sé que no sóc lliure del meu temps. Sóc esclava de l’agenda. Ara, malauradament, la meva vida s’ha tornat molt materialista, perquè estic demanant constantment, ja que els projectes que tenim depenen molt de la sensibilització. Són projectes en què cal ser creatius perquè requereixen molta implicació i anar despertant moltes consciències. Un dels reptes és superar-nos i aprendre a treballar amb les persones i no per les persones. Aquesta podria ser una de les maneres de resoldre algunes incerteses generades per tantes dificultats i desigualtats.
Assumpta Sendra i Mestre