Els recorreguts vitals de les persones són intransferibles. Al llarg de la vida cal afrontar inevitablement molts esdeveniments que tenen a veure amb pèrdues, circumstàncies adverses, contrarietats… i que posen a prova els recursos interns de cada persona.
Vull diferenciar primer –com a persona que em dedico a l’atenció psicològica– que una cosa són les problemàtiques que vénen soles en relació al mateix fet de viure. I l’altra són les derivades d’un enfoc desequilibrat de l’existència, que podrien evitar-se malgrat formar part d’un plus afegit innecessari que tendeix a la repetició, i que són possibles de solucionar modificant el tipus de percepció de la realitat i la posició en relació a la interacció amb els altres i amb l’entorn.
En relació a les circumstàncies adverses freqüents que gairebé tothom pateix en algunes etapes de la seva vida, també podem anomenar-les com etapes de crisi. Generalment comporten pèrdues com: la mort d’éssers estimats, trencament de relacions sentimentals, pèrdua del lloc de treball o dificultats per trobar-ne, determinades malalties pròpies o de persones properes afectivament… o contrarietats o dificultats inesperades que poden sorgir. Tot això posa a prova inevitablement els recursos interns que són una espècie de caixa d’eines que permeten seguir apostant per la confiança del sentit de la pròpia existència.
Travessar les crisis que comporten patiment no tindria cap sentit si no fos per adquirir més fortalesa interna i més saviesa. Aquest és un principi essencial que cal tenir en compte a l’hora de no permetre caure en una pendent cronificada de malestar emocional. És el que anomeno el procés de l’alquímia emocional. No es tracta d’admetre el patir per patir, sinó sentir el dolor inevitable per poder donar posteriorment pas a la transformació i l’evolució personal.
Amb certa freqü.ncia escolto la preocupació dels pacients que tenen la sensació de no conduir la seva vida sinó de ser conduits per altres. Aquesta vivència sovint és una conseqüència d’una actitud d’adaptació i dificultats per posar límits. Això, a la vegada, produeix més un viure com a espectadors que no com actors i actrius de la gran obra del fet d’existir.
Què hem de tenir a la caixa de les eines?
Acceptar que caldrà travessar necessàriament dols i camins de foscor omplerts de tristesa, ràbia, frustracions, decepcions… amb el temps subjectiu necessari de cadascú. Això demana elaborar progressivament aquests sentiments en què posteriorment es donarà pas a una reconstrucció perceptiva simbòlica i es podrà seguir escrivint la novel·la personal de cadascú, que tal com deia Freud en definitiva és història. No es pot passar directament de la pèrdua o d’una vivència traumàtica al fals positivisme immediat, tan anomenat en l’actualitat, que pot arribar a fer-nos sentir culpables perquè a moltes persones se’ls fa responsables absolutament de tot el que viuen, quan sabem que hi ha també circumstàncies externes que condicionen els estats d’ànim.
És necessari entendre que hi ha un camí intermedi que s’haurà de recórrer sabent que el túnel que caldrà travessar pot ser fosc i dur. Però, si s’ha fet un recorregut amb la llanterna de la reflexió per entendre el sentit de la pròpia vida com a objectiu constant, al final ens pot esperar la claror, el triomf de l’existència com actitud creativa bàsica no destructiva i guanyar la fortalesa interna que és la única inversió que mai no ens defraudarà.
Cal ser conscients que les influències que rebem van des de la infància-adolescència viscuda amb unes relacions determinades amb les figures parentals, fins a l’entorn social i el context sociohistòric que ens ha tocat viure. Per exemple, en l’actualitat hi ha factors que incideixen a la vida de les persones i que produeixen estats de confusió o sensacions de desemparament: caiguda de valors, referents inestables, dificultats en el treball, en la llar, en els vincles… Negar-ho seria una fal·làcia, però també és cert que les persones disposen d’un marge de maniobra a diversos nivells per tractar de modificar positivament la realitat social que les envolta i millorar, incidint i aportant els seus grans de sorra, per exemple participar en associacions, moviments polítics, col·lectius humanitaris, etc. des de la seva
posició activa individual en diverses àrees. És important en l’època actual configurar i sostenir uns criteris ètics personals que encara que puguin semblar que van contra corrent de certes modes o tendències, aportin estabilitat i fermesa a les nostres actituds, sense que això sigui incompatible amb una disposició oberta a seguir aprenent, millorant i evolucionant.
La confiança en un recolzament professional és una forma sana d’afrontar-se a determinades crisis. Les consultes preventives a psicoterapeutes de solvència poden evitar molt desgast posterior abans que es pugui cronificar el malestar emocional. Cada persona és diferent i també cada circumstància, així que caldrà valorar les possibilitats individuals per remuntar les etapes crítiques, amb o sense acompanyament professional especialitzat i acreditat.
Cada pèrdua remet a les viscudes anteriorment. És freqüent en una societat que prioritza com a valors suprems l’èxit ràpid i l’eficàcia-productivitat a costa del que sigui, el consum per davant del respecte al valor de la persona, la sexualitat desvinculada de l’afectivitat, etc. Llavors la tendència és tapar immediatament les angoixes i l’ansietat amb fàrmacs com els ansiolítics i antidepressius per aplacar malestars i emocions que busquen en el fons ser traduïdes en paraules en el marc d’un espai de respecte
i escolta sense prejudicis previs. Aquestes condicions les pot aportar un context psicoterapèutic o psicosocial adient a les necessitats de cada individu. Per altra ban-da, la tristesa es confon amb la depressió i no és el ma-teix. No es pot accedir a l’autèntica alegria si s’ha posat un tap a la tristesa quan és producte de determinades vivències. Per exemple, una dona amb una certa edat em plantejava si
valia la pena lluitar per aconseguir una vida millor, ja que, des que era petita, sempre havia estat exigida pels altres sense poder viure normalment la seva infantesa i joventut, abocada a una maduresa precoç. Més tard, amb un matrimoni tòxic, es van reproduir aquests esquemes. L’esgotament li va passar factura al cos amb una sèrie de malalties d’origen psicosomàtic. El parlar d’aquest recorregut vital ens va portar a considerar seriosament des de l’ètica existencial, que mai era tard per trobar-se i cuidarse en el ple sentit de la paraula.
Quan les persones posen paraules al que senten i ho fan de manera més conscient, els símptomes que produeixen malestar disminueixen. Hi ha períodes o situacions de la vida d’una persona en què potser caldrà la prescripció mèdica d’uns fàrmacs determinats, però cal estar alerta amb la dependència que poden generar o amb creure que poden –per aplacar la simptomatologia– ser substitutius d’un treball psicològic que pot ser indispensable per guanyar qualitat de vida.
No hi ha fórmules màgiques ni ràpides per superar les crisis vitals de tipus reactiu, produïdes per circumstàncies externes o bé per processos totalment subjectius, però caldrà tenir en consideració el següent:
– Admetre els sentiments que van apareixent i fer-los conscients.
– Donar temps per a l’elaboració (les ferides obertes no cicatritzen d’un dia per l’altre) caldrà seguir
endavant amb cicatrius, ja que cada persona té el seu temps intern, que no sempre va en paral·lel al
temps de calendari o a criteris estàndard.
– Prendre perspectiva de les situacions.
– Aprendre de les crisis per guanyar autoestima, fortalesa interna i saviesa (fer un aprenentatge d’allò
viscut).
– Donar sentit i valor a la pròpia existència, siguin quines siguin les dificultats que s’han trobat pel
camí des del naixement.
– Invertir en el propi potencial intern, ja que l’exterior sempre pot ser mutable.
– Buscar ajuda professional si és necessari abans que es cronifiqui el malestar.
– Mai és tard per guanyar qualitat de vida. Durant la vida pot haver-hi llàgrimes, però l’objectiu no és
venir a plorar sinó a evolucionar.
Gemma Cánovas i Sau
nova@gemmacanovassau.com
www.gemmacanovassau.com